"El viatge únic i veritable, l'únic bany de joventut,
no seria anar a nous paisatges, sinó a tenir nous ulls per veure el món a
través d’altres ulls, de cent d’altres per veure els cent universos que cada un
d'ells veu, que cada un d'ells és."[1]
diumenge, 30 de desembre del 2012
Una cita: Hakim Nzami Ganjavi
“(...) L’ocultació de les moltes finalitats
és de la conquesta el millor camí.
Cada un a soles s'atorga a si mateix un deu
més en la dificultat ningú sap que fer.
El principi de tota branca oculta és el velar,
moltes panys que veuràs són ells mateixos claus.(...)”[1]
[1] Nzamí Ganjaví , Hakim*. “Leylí i Majnún”. Traducció i
notes Mohammad Kangarani. Ed. Sígueme. Salamanca. 2010. Pag. 14
*
(Ganjav / Azerbaiján, 1141-1204) es uno de los principales autores del Siglo de
Oro persa y el mayor poeta lírico de la literatura iraní. Sus cinco obras
reciben el calificativo de los cinco tesoros: Majzan al-Asrar, Cosroes y Shirín,
Leyli y Majnún, Haft Paikar y Eskandar-Nameh o Libro de Alejandro.
dissabte, 29 de desembre del 2012
No us sabria dir...
"No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre. (....)"
Albert Balada. ©
12/2012 "De gats"
La fotografia "Gat a Capri" de Martin Balo.
dimecres, 26 de desembre del 2012
Obrir el sens...
“Obrir
el sens, remugar al pas del temps; la boira carona el rostres, mentre els jorns
passen i la muntanya esdevé refugi de la paraula, distant, llunyana, alçant-se imponent
com un missatge d’antuvi, albirant el cel...”
26-12-2012
©
Albert Balada
Fotografia de Philippe Perrin
Una cita: Eclesiàstic; La vel·leïtat dels somnis...
“No
és gens bo dependre dels somnis i oblidar-se de viure...”[1]
[1] ECLESIÀSTIC. La vel·leïtat dels somnis. 34:1
Vanes i enganyoses són les esperances de l’ insensat, i els somnis donen ales als
necis. 34:2 Tractar d’amarrar una ombra o córrer darrera del vent és donar
crèdit als somnis. 34:3 Les visions dels somnis no són més que un miratge:
un rostre davant del reflex de la seva pròpia imatge. 34:4 Pot extreure-se’n
quelcom de pur d’allò impur o de la mentida pot sortir la veritat? 34:5 Endevinacions,
auguris i somnis són coses vanes, pures fantasies, com les d’ una partera. 34:6
A no ser que els enviï l’Altíssim en una visita, no els prestis cap atenció. 34:7
Perquè els somnis han extraviat a molts que caigueren per esperar en ells. 34:8
La Llei ha d’acomplir-se sense falsedat, i la saviesa expressada fidelment és
perfecta.
Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin
"... Hannah,
m’escoltes?, on sigui que siguis, alça els ulls, Hannah, els núvols s’allunyen,
el sol està naixent, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a
un món nou, un món de bondat, en el que els homes s’enlairaran per damunt de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat... Alça
els ulls Hannah! A l’ànima dels homes li han estat donades ales, i a la fi està
començant a volar, està volant cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de
l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que et pertany a tu, a mi, a
tots... Alça els ulls Hannah! Alça els ulls! ... "[1] [2]
[1] (complement
del monòleg de Charles Chaplin a El Gran Dictador; a la fotografia l'actriu
Paulette Gauddard (Whitestone Landing, Long Island, Nova York, 3 de juny de
1911 - Ronco sopra Ascona, Suïssa, 23 d'abril de 1990), lactriu nord-americana
que intrepretava el personatge d'Hannah)
[2] Anotació:
Hannah (de l'hebreu חנה, de tant en tant també transliterat com Chana o Hannah)
és l'esposa de Elcanà s'esmenta en els llibres de Samuel . D'acord amb la
Bíblia hebrea era la mare de Samuel La paraula hebrea "Hannah" té
molts significats i interpretacions, amb el més comú és el significat hebreu
antic de la "gràcia" o "a favor / Ell (Déu) m'ha fet", així
com interpretacions més contemporànies de la "bellesa" i "
passió ".
dimarts, 25 de desembre del 2012
Una cita: Andrew Michael Ramsay
"Els homes, fonamentalment, no es diferencien per les llengües que
parlen, les robes que vesteixen o els racons d’aquest formiguer que habiten. El
món sencer és nogensmenys que una gran república, en la que cada nació és una
família i cada individu un nen”[1]
[1] Andrew Michael Ramsay. The Philosophical principles of natural
and revealed religion unfolded in geometrical order, 1748.
Una cita: Gaspard Gallant
“...Enmig de l’oceà no hi ha ningú més. Només tu i l’univers.
T’adones que depens de tu mateix. No ets com et fas veure o com vols que et
vegin. Has de creure en tu i alliberar-te de pors i condicionants..." [1]
[1]Gaspard Galland. Extret
de La Vanguardia 25-12-2012. Entrevista comentant el seu llibre "Bitàcora
d'un maçó. Enigma secret d'una travessia iniciàtica". Editorial
Laberintus. Barcelona.2012
dissabte, 22 de desembre del 2012
Una cita: Victor Hugo
“Sí, jo sóc l’amant misteriós
De la natura; el camarada
De la groga flors que es gronxa
En la vella paret; Jo sóc aquell qui parla
Amb el vent i els arbres: em fan coneixença
Els camps i les selves (...)”[1]
[1] Hugo, Victor*. Poesies
selectes. JA Garcia. Madrid, 1860 La natura i el poeta, fragment. Pag. 25
* (1802-1885) va ser un dels més importants escriptors
del romanticisme romanticisme en francès i sovint és identificat com un
dels millors poetes francesos.
Una cita: Antonio Negri
“La crisi és la única dimensió –sobre la qual pot exposar-se
i instal·lar-se la fundació lògica del ser– Inútil Prometeu que es resol en un
narcisisme idiota.”[1]
[1] Negri, Antonio*. Spinoza*
Subversivo. Ed. Akal. Madrid. 2000. Pag. 30
*(Pàdova 1933) és un filòsof
moral i politòleg italià. *Baruch Spinoza (1632-1677) Va néixer a Amsterdam al
si d'una família jueva d'origen portuguès;
Educat per exercir de rabí, acabà
expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.
divendres, 21 de desembre del 2012
21-12-12
El 21 de desembre de 2012, a les
12:12 el trànsit solsticial s’acompleix, l’hivern arriba i la terra reposa per
tornar a rebrotar; Roma, recollint altres celebracions antigues, commemorava en
aquesta data el Dies Natalis Solis Invicti, el dia
del naixement del sol invicte, tant bon punt queia la llum i tornava a renaixer;
la data es va acabar establint, per l’emperador Aurelià en l’actual dia 25 de
desembre que influí en els ritus cristians, com ens ho transcriu Ramsay MacMullen[1],
de textos antics del segle XII: “"Era
costum pagà el de celebrar el
mateix 25 de desembre l'aniversari del sol, durant el qual encenien espelmes en
senyal de festivitat. Els cristians també prenien part d'aquestes solemnitats i
celebracions. Sembla que quan els doctors de l'Església veieren que aquest festival
era de l'agrat dels cristians, decidiren que la veritable celebració del
naixement s'hauria de solemnitzar aquell dia"
[1] MacMullen , Ramsay . "Christianity and Paganism in the
Fourth to Eight Centuries",. Yale:1997, p155
dijous, 20 de desembre del 2012
Una cita: Gabriel Dugué
"... Mentre observa el
silenci que semblava ser un temple sagrat, havia observat el pintor treballant
durant gairebé mitja hora. Va haver de fer servir tota la seva voluntat per
venir a escapar al magnetisme de el lloc..."[1]
diumenge, 16 de desembre del 2012
No hi ha res com...
© Albert Balada
Una cita: John Stuart Mill
“ (...) Els essers humans es deuen ajut els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, així com estímuls per escollir entre l’un i l’altre. S’haurien d’esperonar tothora a incrementar l’exercici de les seves facultats superio
rs i acréixer la direcció de llurs sentiments i fins vers objectes i contemplacions assenyats en compte de necis, elevats en compte de degradants. Però no té cap mena de justificació que una persona, o una colla d’elles, diguin a una criatura humana dotada d’ús de raó que no pot fer-ne. (...) ”
Mill, John Stuart*. Sobre la Llibertat. Ed. Laia. 1983. Reedició Universitat de València. 1991. Pag. 30
* (1806-1873) filòsof i economista, pensador liberal defensor de l’ utilitarisme teoria defensada pel seu padrí Jeremy Bentham. Fill de l’ historiador, economista, politòleg i filòsof John Mill. La seva obra “Sobre la llibertat” fou publicada en 1859.
Una cita: Francesc Garriga i Barata
“De quina por provinc
I a quina por camino?
Callat i absent
Observo ocells porucs
Anar i venir les hores i els silencis.
La calma es gronxa en jonc d’atzar
Quin déu penjà d’un fil minuts i sons?”
Garriga Barata, Francesc*. Camins de Serp. Ed. 62. Barcelona. 2009. Pag. 19
* (1932) Llicenciat en Germàniques per la UB, visqué a l'Amazònia en la seva joventut, quan formava part de l'orde dels franciscans caputxins, Exercí la crítica d'art i dirigí l'edició castellana de l'acurada revista d'art "FMR". Premi Carles Riba de poesia 2012.
dijous, 13 de desembre del 2012
Una cita: Fernando Pessoa
La fotografia és original de Llorens Melgosa
[...] “En la boira lleu del matí de mitja
primavera, la Baixa desperta entorpida i el sol naix com alentit. Hi una
alegria assossegada en l’aire mig fred, i la vida, en el buf de la brisa que no hi ha, tremola
vagament pel fred que ja ha passat, pel record del fred més que pel fred, per
la comparació amb l'estiu vinent, més que pel temps que està fent. No han obert
encara les botigues, excepte les lleteries i els cafès, però el repòs no és de
torpor, com el de diumenge: és tan sols de repòs. Un rastre ros es antecedeix
en l'aire que es revela, i el blau s'acoloreix pàl·lidament a través de la
boira que s'extingeix. El moviment comença a poc a poc pels carrers, destaca la
separació dels vianants, i en les poques finestres obertes, matinen també
aparicions. Els tramvies tracen a mitjaire un solc mòbil groc i numerat. I, de
minut a minut, sensiblement, els carrers es desperten.” (83)[1]
[1] Pessoa, Fernando*.
Fragment del Llibre del desassossec. Els carrers de Lisboa*...
·
Fernando
António Nogueira Pessoa (1888-1935), És considerat un dels majors
poetes de llengua portuguesa
·
Escrit
de manera fragmentària durant molts anys. El 1913 signa com Fernando Pessoa a
la revista A Águia un original que deia formava part del Llibre del
desassossec. Es tractava de A la floresta de l'alienació. L'any de la creació
dels tres grans heterònims (1914) Pessoa ho considerava com a obra pròpia o ortònima.
dilluns, 10 de desembre del 2012
Aquelles coses...
.jpg)
Aquelles coses que temps abans
havien passat desapercebudes, avui se m’ofereixen com un valor tant alt, que
cap lingot d’or podria suplir-los; sí, ja se que potser parla així qui mai ha
tingut res, com tota la classe treballadora, emmirallada en la subtilesa del
creixement, però aquesta és la meva veritat, penso que sóc molt més ric que
molts, sense tenir pas gran cosa, el meu amor pel més preuat, que és
nogensmenys que les coses senzilles que harmoniosament formen part de la meva vida,
i això no té pas preu, hores d’ara...
© Albert Balada
10-12-2012
diumenge, 9 de desembre del 2012
Ens sabrem presoners...
La fotografia es original de Igor Belkovsky
Ens sabrem presoners de les
circumstàncies, del nostre entorn, de les convencions, però l’alliberament només
passa per la revolució interior, aquella que ens duu a la descoberta de l’ànima
i alhora a comprendre la veritable sensació de llibertat, només així serem
capaços de copsar la felicitat, fi i destí de la nostra existència.
© Albert Balada
09-12-2012
dissabte, 8 de desembre del 2012
Menorah a la Seu Vella
Finestral del claustre de la Seu Vella de Lleida que sembla
va voler assimilar des de la perspectiva del mestre d’obres l’antiga Menorà,
canelobre de set braços, un dels elements rituals judaics i un dels seus
símbols més antics que vindria a
representar quelcom que s’intueix també en aquesta obra, la dels arbustos en
flames que va veure Moisés en el Sinaí (llibre de l’Èxode, 25).
L’ historiador jueu Josefo s’hi refereix en el tercer llibre de les “Antiguitats dels Jueus”:: “(...) si algú actua sense prejudici, i amb judici, mireu aquestes coses, hi trobareu que foren fetes a imatge i semblança de l’Univers (...) i sobre les set llums en el canelobre, elles representen el curso dels planetes, de les quals en ve el seu nombre (...)».
El significat dels braços/columnes que s’alcen és: del central l’esperit de Jahvé, representada i enllaçada amb la roseta final que, tot arrodonida, representa i simbolitza les l’estrella de David; els que es troben a cada costat del central: la Saviesa i la intel·ligència; els centrals de cada costat, respectivament: L’esperit del Consell i el Poder; els que es troben als extrems: l’Esperit del Coneixement i el Temor a Jahvé. Les rosetes menors per sota de la gran abasta tota la simbologia i les referències a la interpretació de la càbala i la suma dels valors simbòlics de les columnes i la seva significació.
Segons els Registres d’obres de la Seu Vella de Lleida i els
treballs doctorals que sobre ells s’han fet[1], el "Magister Operis Sedis Ilerdensis" Guillem d’Enill hauria treballat en
el segle XIV en el claustre catedralici, quins origens familiars definirien “probablement”
la interpretació que en fem del seu treball en els finestrals del claustre
divendres, 7 de desembre del 2012
On recommence...
On recommence...
C’est bien que l’on trouve un bon café à table,
ou nous attend bien chaud et le journal prêt a
lire ;
le ciel bleu peut être nous inspire le sens du
jour,
la place vide ou ne déroule presque aucun ;
la vieille église nous regarde, porte fermée
le monde est vide, je suis pas seul ;
on recommence…
©Albert Balada
07/12/2012
Una cita: Agustí d'Hipona
“No han de témer per mala mort aquella a que
precedí bona vida, perquè no fa dolenta a la mort sinó a allò que aquesta segueix
indefectiblement; por això els que necessariament han de morir, no han de fer
cas del que els succeeix en la seva mort, sinó del destí del que marxen en morir”[1]
dijous, 6 de desembre del 2012
Una cita: Lluc Torcal i Sirera
"Hem d'evitar d'arribar a un món en el que sigui
totalment impossible de viure-hi"[1]
[1] P. Lluc Torcal i Sirera*, Prior del
Monestir de Poblet al reportatge 'El siglo XXI
según Poblet', del programa de TVE 'Crónicas'
*(1971) És
llicenciat en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona
(1994), en Filosofia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma (2003) i
batxiller en Teologia per la Pontifícia Universitat de Sant Tomàs d'Aquino
"Angelicum" (2004). Ha estat escollit Secretari General del Capítol
General de l'Orde Cistercenc (2005) i del Sínode de l'Orde Cistercenc. Des del dia 25 de novembre de
2007 és el nou Prior del Monestir de Poblet
Un relat breu...
(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)
...Aquelles monedes d’estany i
coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus
avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la
llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m
feia enorme, immensa...
...Aquella olor ho pentinava tot,
de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí,
encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot
plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al
redós de la llar, prop de l’avi...
... Ell ens explicava la seva
història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells
que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades
esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...
...El foc era l’enllaç amb el
somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven
aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més,
escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur,
perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell
món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent,
de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...
...Mentre la vida transcorria de
manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos
minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire,
de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on
els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...
©Albert Balada
6-12-2012
dimarts, 20 de novembre del 2012
Una cita: Eclesiastès
“Vana il·lusió, vana il·lusió! Tot
és vana il·lusió! 3 Quin profit treu l'home de tant treballar en aquest món? 4
Uns neixen, altres moren, però la terra mai canvia. 5 Surt el sol, s'amaga el
sol, i torna aviat al seu lloc per tornar a sortir. 6 Bufa el vent cap al sud, i
gira després cap al nord. ¡Gira i gira el vent! ¡Gira i torna a girar! 7 Els
rius corren al mar, però el mar mai s'omple; i tornen els rius al seu origen per
recórrer el mateix camí. 8 No hi ha ningú capaç d'expressar quant s'avorreixen
totes les coses; ningú veu ni sent prou com per quedar satisfet. 9 Res caldrà
abans no hi hagi hagut; res farà que abans no s'hagi fet. Res hi ha nou en
aquest món! 10 Mai faltarà qui digui: «Això sí que és una cosa nova!» Però tot
això ja ha existit segles abans de nosaltres. 11 Les coses passades han caigut
en l'oblit, i en l'oblit cauran les coses futures entre els que vinguin
després.”[1]
dilluns, 19 de novembre del 2012
Una cita: Maur Esteva
“Em sembla que, de l’onze de setembre ençà, sorpresos, per no
dir astorats, davant del què veiem, llegim i sentim, l’evangeli d’avui ens obre
la nostra ment per apropiar-nos aquella benaurança del text de Mateu que diu:
«benaurats els perseguits per causa de la justícia», però en els dies històrics
que estem vivint, si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada
frase, ens deia, fa cinquanta anys, que calia llegir els signes dels temps
històrics, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa.
Crec que defensar la pròpia
llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les,
amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa,
fins i tot, si cal, essent perseguits ni que sigui patint persecució, més
encara, amb persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la
paraula pot fer terrorisme espiritual. Si, en lloc de «perseguits a causa de la
justícia», o «patir fam i set de justícia o de ser justos», llegim «per una
causa justa», per una causa justa, he dit, no és pas forçar el text; em sembla
que més aviat pot ser llum per als nostres passos i ajudar-nos a caminar
endavant decidits i sense por.”[1]
*(1933) Estudià teologia i litúrgia a
Roma; Abat
resignat de Poblet i abat general emèrit de l’Orde Cistercenc
dilluns, 12 de novembre del 2012
Una cita: André Breton
Si nosaltres, no trobem prou paraules
per a denigrar la baixesa del pensament
occidental, si nosaltres no
temem d’entrar en
conflicte amb la lògica, si nosaltres som incapaços de jurar
que un acte realitzat en somnis té menys sentit que un acte efectuat en estat
de vigília, si nosaltres considerem fins i tot possible donar fi al temps, aquesta farsa sinistra, aquest
tren que es surt constantment
de les seves vies, aquesta boja
pulsió, aquest inextricable
nus de bèsties
rebentants i rebentades,
com pot pretendre ’s que donem mostres d’amor, i fins i tot que siguem
tolerants, respecte d’un sistema de conservació social, sigui el que sigui? Això
és l’ únic extraviament delirant que no podem acceptar.[1]
diumenge, 4 de novembre del 2012
L'Oceà
La fotografia l'he manllevada del mur de Facebook de Josep Ibarz, la foto convida, i tant què si, a relatar i a escriure, veurem com s'han portat les muses en aquest diumenge de tardor per poder acompanyar aquest retrat del "mare nostrum" romà, l'"Okeano" grec, hereu del mar de Tetis...
L’Oceà
De vegades, cal viure en solitud,
L’immensitat marina...
De vegades, al bell mig, veler
De vegades, cal viure en solitud,
L’immensitat marina...
De vegades, al bell mig, veler
Se n’amanseixen les onades...
Subtil i tallant proa
Com amarada de vent.
De vegades, acomboiant, sobre l’argent feréstec
la placidesa calma sobre la mar,
amor,
oceà...
Albert Balada ©
Lleida, 04 de Novembre de 2012
Subtil i tallant proa
Com amarada de vent.
De vegades, acomboiant, sobre l’argent feréstec
la placidesa calma sobre la mar,
amor,
oceà...
Albert Balada ©
Lleida, 04 de Novembre de 2012
dissabte, 3 de novembre del 2012
Una cita: Marco Anneo Lucano
“...les aigües oferiran testimonis i els oferiran les
terres, també els oferirà la illa des del cim de les seves roques, i ambdues
parts ens contemplaran des de les ribes oposades. Jo no se, oh Fortuna, quin
magnífic i memorable exemple prepares amb els nostres destins, quants models de
fidelitat i de respecte ...”[1]
[1] Lucano,
Marco Anneo*. Farsalia. CSIC. Madrid. 1974. Pag. 26 llibre IV
(39-65) poeta
romà, net de Marco Anneo Sèneca i
nebot de Luci Anneo Sèneca nat la capital de la Bètica i mort a Roma.
Una cita: Plató
La fotografia és original de Sònia Pereda
“Em conduiria d’una manera
singular i estranya, atenencs, si després d’haver guardat fidelment tots els
llocs a que m’han destinat els nostres generals a Potidea, a Anfipolis i a
Delio i d’haver esposat la meva vida tantes vegades, ara que el déu m’ha ordenat,
perquè així ho crec, passar els meus dies en l’estudi de la filosofia, estudiant-me
a mi mateix i estudiant als demés , abandonés aquest lloc per por a la mort o a
qualsevol altre perill. Veritablement aquesta seria una deserció criminal, i em
faria creditor a que se’m cités davant d’aquest tribunal como un impiu, que no
creu en els déus, que desobeeix a l’oracle, que tem la mort i que es creu savi,
i que no ho és. Perquè témer la mort, atenencs, no és altra cosa que creure’s
savi sense ser-ho, i creure conèixer allò que no es sap, en efecte, ningú coneix
la mort, ni sap si és el més gran dels bens per a l’home. Hom però, se la tem,
com si es sabés amb certesa que és el més gran de tots els mals. Vet aquí!, no és
una ignorància vergonyant creure conèixer una cosa que no es coneix?”[1]
[1] Plató, Obres completes, Apologia
de Sòcrates. edició de Patrici de Azcàrate, tom 1, Madrid 1871. pag. 67-68
Obre la tardor...
La fotografia "Talarn" és original de Llorens Melgosa Alonso
Obre la tardor...
Obre la tardor amplàries denses, de boscatges que reblen el
verd que van vestir.
S’intueix la calma de les flaires humides, de les fulles
seques que han cobert
Els terres feréstecs dels colors de la vida que s’atura.
Mentre, el passeig esdevé poesia i la paraula s’esmuny com
regalims de presències,
embolcallant-ne els paratges infinits que en dibuixa el teu
món.
La mirada cerca en l’ indret aquell glop d’aire pur
pentinant-ne les galtes,
Acaronant els cels ennuvolats que s’enfilen de novembre
sobre les arbrades.
Poc que passen els dies lentament despertant sensacions
estranyes i ocultes,
I quan ho fan et deixen recrear-te en el record d’aquell
instant etern, precari,
Que et deix acaronar el que va ser, per gaudir-ne del que
és, moment precís,
Volander, eteri i etern alhora, en el camí llambordat que
transcorres, ombrívol,
Íntim, com una pregària que s’obre a la llum que s’albira,
invitant-te a avançar.
Via fora les males astrugàncies, en un rumb sense retorn
Que et duu més enllà dels somnis, molt més enllà,
Quan la terra entra en calma, com tu mateix, cobejant
l’esperit de la vida....
© Albert Balada
03-10-2012
Com seria...
Com seria la rosada sense l’alzinar veí, sense la calma que guareix de vent i pluja a redós de l’ àbsida malmesa reverdint en el temps la pedra que l’home va conrear?
Com seria el silenci en el seu trànsit per les angostes restes, quan aquest esdevé sonoritat pètria que regalima per les estances?
Com seria tot plegat si el pas de l’ànima maldestra hagués permès de conrear nous signes en els itineraris vitals? Potser el món seria el mateix o ben bé un altre o ves a saber si, què...
Albert Balada © 02-10-2012
dijous, 11 d’octubre del 2012
Una cita: Mo Yan
Fotografia original d'Alvaro Monge. 2008 Casa Àsia de Barcelona. Publicada a El Periódico.
“L’ombra acompanya el pas
tranquil dels núvols pel cel; un esbart de tórtores baixa i es posa sobre les
espigues; el seu amanyac desperta l’àvia, que aviat distingeix les seves
formes...”[1]
[1] Mo Yan*. Melca Vermella (Sorgo
rojo).Aleph editores. 2009. Pag. 104 (traducció d'aquest text d'Albert Balada
* (Shandong,
1955) Premi Nobel de literatura 2012
dimecres, 10 d’octubre del 2012
Viure aquí, un poema de Paul Elouard
Viure aquí[1]
Quan la he vist, la he perdut,
La petjada d’un ermini entre vidres gebrats,
Un estel, a penes un estel, la llum,
Les seves ungles en el despert marbre de la nit.
No parlo ja per a ningú,
El dia i la nit es barregen tan bé en la cabellera,
Sota la meva mirada, sota els seus cabells ella es marceix,
Ser virtuós, és estar en solitud.
Desconeguda, era ella la meva forma preferida,
Jo no tenia la preocupació de ser un home,
I en va, em sorprenc d’haver-me vist obligat a patir
El meu desig com una mica de sol en aigua fred.
[1] Elouard,
Paul. La Révolution Surréaliste nro. 6 mars 1926. Citat a Elouard Paul, El
poeta i la seva ombra. Ed.Icaria. Barcelona. 1981. pag 14. Traducció del Castellà d'Albert Balada
dilluns, 8 d’octubre del 2012
Avui m'he descobert normal...
Avui m’he descobert normal. No us
ho sabria explicar, o potser sí; de fet el que he descobert és que era una
característica que no m’hauria pas atribuït mai, però de vegades les circumstàncies et permeten
de veure, com en lloc de sentir-te estrany, diferent, el normal ets tu. I em
direu i com ho he endevinat? Doncs molt fàcil, sabent-me distint pels detalls
que m’humanitzen, d’una radicalitat extrema, emocional si voleu, clar que, els
altres, no t’hi veuen de normal, perquè són ells els qui es creuen normals, però
no, el normal ets tu, perquè ets encara capaç de sentir, sense recursos
afegits, cercant allò que de senzill tenen les coses. Avui m’he descobert
normal i he esmorzat bé...
Albert Balada©
07-10-2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)