Mea culpa

La bondat de la xarxa, tot i malgrat el seu origen USA, és la universalització de la informació i l’efecte blogger no n’era un fet aïllat; no n’era dic, perquè darrerament i jo també he comés aquest error, mea culpa, hi ha una tendència comunitarista, una tendència localitzadora absolutament preocupant: castosferes, vallesferes, lleidasferes,... i altres “feres”.

És probable però, que si el procés de glocalització quedés en això en l’identitarisme local, podríem entendre que hi ha un procés pròxim a l’element “natio” que rebufa des de determinats bloggers; el pitjor és la necessitat amarada de un intent de convertir el que és 2.0 (un aforema que ens indica una determinada forma de gestió de la xarxa i poca cosa més) en un model 1.0, és a dir en allò anterior, i per tant sustentat en el contacte personal, fruit de les angoixes d’un particular model d’individualisme, però també de les essències bàsiques del control social i de saber: qui, com, quan, què i perquè.

I ja dic jo també vaig sucumbir en l’invent de la Catosfera, una experiència simpàtica que hauria de quedar precisament en això, en la simpatia i com diria un castellà “vas que te matas”, però és clar, juguem a les plataformes, a la mobilitat vertical a partir de les essències relacionals que tant es reivindiquen des dels aforemes 2.0, des de la solitud de la xarxa: quina pena, oi? Perquè si som capaços de descobrir en la creació d’opinions, d’idees, el valor en si mateix, a partir del reconeixement de la transmissió del pensament, a què ve de descobrir-nos, de fer-nos evidents en un món que podríem dir-ne no-matrix?

I'm a catalan.....

Casals, Pau Casals, el mestre, no era un catalanista, era un internacionalista que sustentava el seu pensament global en el model local, en aquella realitat que a tots ens dissenya el nostre perfil social, enllà on ens socialitzem és on fem la nostra pàtria, com diu el President Montilla, a qui ningú cita, quina llàstima en aquestes coses i és el model de tanta i tanta gent arreu del món.

Segurament amb aquell “I’m a catalan”, amb aquell clam contra les guerres en plena guerra freda, posant com a model el pactisme que ens defineix, Casals, Pau Casals, el mestre, donava una lliçó al món, des de la seu de l’assemblea general de les nacions unides.

M’ha emocionat de retrobar el vídeo, un testimoni que ens ensenya que els internacionalistes apostem, apostàvem, ja avanç del naixement del concepte teòric de la globalització, per un món sense diferències, per un món on lo local es projecti a lo global; Casals, Pau Casals, el mestre, ens parlava ja aleshores de glocalització, el 24 d’octubre de 1.971, i ho fèia també de pau, que és el mateix que parlar de fraternitat, la fraternitat universal que ens fa lliures i ens fa iguals.