Quin goig els matisos del verd amb la llum tombant del capvespre, rodolant al costat del riu que ens alimenta i acompanya de sensacions i emocions aquesta vida nostra que malbaratem a cada instant en gestionar ves a saber ben bé què?! L’aire fresc bellugava les fulles calmes dels xops que verdissen i enverdissen l’entorn amb aquella canya bambolenca com el bambú, que flirteja amb el paisatge ufanós. Quanta pau es respira, mentre el gorgoteig de l’aigua trenca aquell silenci ensorollat pels rossinyols que salten branques enjogaçats. Potser si que tot plegat sembla un món de somni, però el tenim tant a prop, com amagat de mirades estranyes, que cal descobrir, pam a pam, espai a espai, mentre dibuixes amb els ulls aquella línia imaginària que separa lo real de lo irreal, per sortir volant damunt les muntanyes carregades d’arbres i pedra, aquella pedra blanquejant que no accepta ni un gram de gespa. La pau és més que un símbol, és com la llum, una pàgina que cal escriure en el llibre de tota vida que viu damunt d’aquesta terra, com una aventura permanent que ens ajuda a apaivagar aquelles pors atàviques per esdevenir simples mortals un cop i un altre, mentre esperes aquell trànsit de llum que ha d’arrivar a tots i cadascun de nosaltres, perquè res és etern, només ens sabem, com diu algu que aprecio: “hereus d’un futur que hem d’imaginar, pensar, discutir i construir col·lectivament”, si ens hi atrevim.
