Tot i les crítiques que es puguin fer a les seves teoritzacions, fonamentalment degudes a la interacció de la seva experiència política amb la seva investigació politològica, Norberto Bobbio és per a mi, sense cap mena de dubte un dels principals teòrics sobre la democràcia, en el ben entès que descriu els principis del model continental i de les característiques que la defineixen en el context contemporani, sense menystenir, per altra banda altres teoritzacions en l’àmbit acadèmic.
Bobbio aventura que en el moment en el que es produeix una crisi de la democràcia, -és aleshores quan hom entra en una crisi de l’Estat de dret, per això és important vetllar per les excel·lències “del sistema” a banda del processos electorals.[1] Tot i que hi ha qui critica el fet de la “no alternativa” al model de la democràcia contemporània, també es cert que aquest axioma ens permet establir una garantia en el propi model.
M’interessen del politòleg italià especialment la que s’anomena definició formal, procedimental y no substantiva del terme democràcia en lo que Bobbio ens proposa una definició de mínims; també m’interessa la seva conceptuació sustentada en el pensament liberal com a pressupost històric i lògic a partir dels valors de la igualtat i la llibertat, aquells que han de fonamentar substancialment l’Estat de dret; però el científic ens recorda també que s’ha de tenir present la importància de l’individu i del pluralisme, moment en el que incorpora els valors heretats de la Revolució francesa, la fraternitat i la renovació gradual de la societat a partir del debat de les idees.
Però un punt substantivament interessant de les teoritzacions de Norberto Bobbio, el representa també dos de les característiques que defineixen a l’Estat modern, la democràcia com a mercat: el mercat de la negociació i el dels processos electorals, i la democràcia com a compromís, el que ens situa veritablement en el context de la democràcia real.
[1] Bobbio Norberto. La crisis de la Democracia y la lección de los clásicos. Pensar la Democràcia. UNAM. Barcelona. 2001
Bobbio aventura que en el moment en el que es produeix una crisi de la democràcia, -és aleshores quan hom entra en una crisi de l’Estat de dret, per això és important vetllar per les excel·lències “del sistema” a banda del processos electorals.[1] Tot i que hi ha qui critica el fet de la “no alternativa” al model de la democràcia contemporània, també es cert que aquest axioma ens permet establir una garantia en el propi model.
M’interessen del politòleg italià especialment la que s’anomena definició formal, procedimental y no substantiva del terme democràcia en lo que Bobbio ens proposa una definició de mínims; també m’interessa la seva conceptuació sustentada en el pensament liberal com a pressupost històric i lògic a partir dels valors de la igualtat i la llibertat, aquells que han de fonamentar substancialment l’Estat de dret; però el científic ens recorda també que s’ha de tenir present la importància de l’individu i del pluralisme, moment en el que incorpora els valors heretats de la Revolució francesa, la fraternitat i la renovació gradual de la societat a partir del debat de les idees.
Però un punt substantivament interessant de les teoritzacions de Norberto Bobbio, el representa també dos de les característiques que defineixen a l’Estat modern, la democràcia com a mercat: el mercat de la negociació i el dels processos electorals, i la democràcia com a compromís, el que ens situa veritablement en el context de la democràcia real.
[1] Bobbio Norberto. La crisis de la Democracia y la lección de los clásicos. Pensar la Democràcia. UNAM. Barcelona. 2001
