“La societat es mou sempre d’una manera pendular entre el bé i el mal, és quelcom d’inevitable”
Albert Balada i Abella va néixer i viu a Lleida, és Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i Diplomat en Estudis Avançats en Història del pensament, les idees i els moviments polítics i socials, expert en liberalisme i democràcia. És crític d’Art i membre de la Societat Catalana i Internacional de crítics d’art. Acaba de publicar l’assaig “Manual de Supervivència. Claus per entendre la crisi política, econòmica i social que afecta el darrer terç del segle XX i la primera dècada del segle XXI i com sobreviure a la nostra classe política".
Albert Balada és una persona amb un ampli coneixement del món polític dels nostres dies el qual ha viscut des de dins i també és un estudiós i gran coneixedor dels sistemes polítics que ens han antecedit.
Després d’un temps de silenci, Albert Balada, torna a opinar, a reflexionar i fer-nos pensar amb els seus plantejaments i ho fa públicament i amb l’ampli ressò que pot donar la publicació del seu assaig. Albert Balada, amant de la vida calma, generós en sentiments i un gran observador del dia a dia és també col·laborador d’aquesta revista digital Som La Selva.
No hi havia realment un propòsit preestablert, la veritat, el llibre que és un assaig curt, se’m va plantejar de mica en mica a partir de reflexions que van anar prenent cos davant de la situació que veia ja al 2007, una situació que no rebia, des del meu modest punt de vista cap resposta ni de les autoritats polítiques i institucionals, com tampoc em va semblar llegir cap altre assaig acadèmic, no hi havia, en un primer terme, doncs, cap propòsit preestablert ni una idea preconcebuda. Vaig intentar anar deixant sobre el paper el que jo pensava sobre tot plegat: la societat, la política, la econòmica, una manera de veure la transformació que se’ns anuncia per la conformació d’una nova societat, eminentment tecnològica, la més gran i profunda transformació des del naixement de la màquina de vapor i com en aquell moment en el segle XIX, amb uns canvis d’un caire molt més radical que no pas aleshores.
A la introducció trobem una reflexió sobre el conte de Lewis Caroll “Alícia al país de les Meravelles”. Ho hem d’entendre com un missatge del que podríem ser i no som?
Jo no havia entès mai el text de Carroll com un conte, la meva manera d’entendre el que ell havia escrit era concebre el seu text com un missatge dirigit a una societat adulta, un missatge que, des de la meva perspectiva era una manera de fer-nos entendre com érem en realitat els humans i com eren de fet les nostres relacions socials, bilaterals i multilaterals, per això jo em plantejo a partir d’aquell principi el concepte de com són, descriure una societat distinta a la societat feta en el segle XIX, a partir, efectivament de les perspectives del que som més del que com podríem ser. Penso que Carroll no fa més que descriure’ns el món tal i com és, encara que les imatges que ens trasllada ens puguin semblar surrealistes, com jo ho veig, tots els personatges que ell ens descriu, totes les situacions les que ens va desgranant, són de fet, per a mi, fets identificables que podem veure si ens proposem de ser observadors de la nostra societat, si fem una mica de psicòlegs per endevinar el perfil psicològic de les persones i alhora de sociòlegs per endevinar el perfil de les societats i la seva relació amb el poder, és per això que el cito en la introducció, només hem de mirar, només hem de ser capaços de ser observadors, és de fet una recomanació.
En aquest llibre ens explica unes claus per entendre la crisi política, econòmica i social dels darrers anys...
Crec que aquest llibre, com he dit abans, només un modest i breu assaig no pot tenir pas la pretensió de tenir totes i cada una de les claus per entendre la crisi, un terme que no m’agrada pas massa, aquest llibret està escrit amb una pretensió absolutament didàctica, pretén amb un llenguatge planer, un llenguatge sense menystenir el valor del pensament profund, intentar de fer comprensible la meva manera de veure la societat en aquest moment en el que està escrit. Penso que he intentat de desgranar breument tot un seguit de canvis que, des del meu punt de vista, podrien haver-nos abocat al que podria ser el final de cicle d’aquest model social i polític i també econòmic, el que en l’àmbit de la investigació científica s’anomena canvi de paradigma i en el moment actual podríem trobar-nos, precisament en el final d’un vell paradigma, és un moment absolutament interessant que m’ha agradat de reflectir, un modest gra de sorra, una modesta aportació intel·lectual a la manera d‘entendre, la meva manera d’entendre aquesta societat nostra fruit de les revolucions burgeses.
El concepte de caos com vostè planteja la pregunta porta una forta càrrega negativa que no crec que sigui el que jo pretenc de referir en el llibre. Jo no vull veure o no ho pretenc, al menys, interpretar-ho tot des de la perspectiva del caos que seria com fer-ho des de la perspectiva del conflicte, de fet faig un breu anunci de la meva manera de veure-ho, jo entenc que estem passant de la teoria del conflicte a la teoria del consens i és per això que en lloc de la possibilitat de poder veure com ens veiem abocats al caos que no és el que anuncio, jo ho veig com un anunci d’un canvi de cicle, com deia abans, d’un canvi de paradigma, anuncio, això sí, la caducitat d’un model, però no com un futurible, sinó com un fet que ja ha començat i no avui, el d’un canvi de societat, contràriament a la tendència que és l’efecte que de moment està impedint aquesta ruptura amb el model anterior, la tendència de l’antiga societat mundial a reproduir permanentment el model antic fruit de la relació perversa entre noves classes socials conformades, això sí, de manera distinta a com les podien veure teòrics com ara Weber.
Ens anuncia una crisi social...
Jo no m’atreviria a ser tant radical, miri que el text no pot, per la seva extensió, com ja he dit, fer una anàlisi profunda i extensa de la realitat social que ens envolta, per altra banda tampoc era el plantejament del text, si li he de ser sincer el cert és que només faig una descripció del que els ulls d’un observador qualsevol podria percebre si mira en l’horitzó adequat i no es deixa guiar per perspectives esbiaixades que podria rebre, posem per cas per una determinada manera d’entendre les coses. Jo no tinc el paradigma de la veritat, això seria molt immodest per la meva part, voldria descobrir al lector una perspectiva que, tot i feta des del primer món, ens pot portar a veure aquest, el nostre món, des d’una perspectiva més global, una perspectiva que ens podria quedar distorsionada si la mirem només entenent la relativa protecció social que garanteix la inexistència d’una radicalitat desbordada, per això si aconsegueixo fer obrir els ulls, sense la tòpica mirada cap el que passa en el segon i el tercer món, penso que serem capaços de trobar-hi la resposta.
Els interessos polítics passen per davant del ciutadà?
Aquesta es una visió molt radical, lògica per altra banda, els estudis ens ho diuen, ens parlen d’aquesta percepció que tenen els ciutadans respecte dels polítics i dels seus interessos, això podria ser fins i tot objecte d’un altre assaig. És evident que la manca de preparació de molts dels nostres representants i potser la seva incapacitat s’ha fet ara per ara més evident, de tota manera, en el meu assaig intento de deixar clar que els interessos dels polítics, els interessos podríem dir-ne de classe, són una cosa que és ben distinta al concepte mateix de política, entesa com una definició abstracta en el que conflueixen tot un seguit de vectors i variables, no estic dient ni aportant cap concepte teòric novedòs, això ja ens ho van advertir els grecs.
Anar a votar lliurement és un argument de pes suficient per fer-nos pensar que vivim en una democràcia?
El sufragi no deixa de ser l’acte ritual que els ciutadans, en general, reconeixen com la consumació democràtica, però per arribar a l’acte de sortir de casa, recórrer els carrers que ens porten al col·legi electoral i fer l’acció positiva de dipositar el nostre vot en la urna, hem de veure com es produeix una inflexió mental imperceptible per part de tota la societat, com a complex marc de relacions i de una manera individual: la reinterpretació d’una manera inconscient de tot un seguit de valors que van més enllà de l’emissió del sufragi que “per se” no representa la dimensió democràtica d’una societat. La democràcia, doncs, com ja ha estat descrit per tants d’altres autors no és ni tan sols el sistema representatiu mateix, des del meu punt de vista queda conformat el nostre model liberal democràtic a partir de la suma i interacció de tot un conjunt de valors i ìtems heretats i fins i tot genètics que ens conformen la nostra relació directa amb el que podríem anomenar la Llei natural.
També ens parla del paper dels mitjans de comunicació, de com van ser el quart poder i actualment se’ls considera el primer...
La nostra realitat social, la d’avui en dia, no podria entendre’s sense entendre també el paper que hi juga la comunicació des d’una perspectiva ampla, si alguna cosa defineix el que som es precisament la nostra capacitat de comunicació i en aquesta lògica, l’evolució dels instruments que fan d’aquesta comunicació un element massiu, no descobreixo res, altres n’han parlat abans que jo i ha estat objecte d’estudi, el que jo intento és fer quelcom agosarat, si em permet l’expressió; vostè mateixa em parla de la comunicació, dels mitjans com un poder i certament així és com tradicionalment en la societat contemporània es coneix el seu paper, en aquest sentit jo apunto la conformació d’aquest “poder” en el que pot ser una nova classe social, que no deixa de relacionar-se d’una manera interdependent amb altres classes socials, és, de fet, de vegades una relació fins i tot perversa difícilment substituïble, en una relació que jo defineixo com a bilateral i multilateral alhora, absolutament de dependència en l’evolució social dels mitjans en els darrers trenta anys
Quan estem esgotant la primera dècada del segle XXI hi ha més persones de les que ens pensem que viuen al llindar de la pobresa?
Ens ho estan advertint, com vostè apunta, prous indicadors i un estudi en profunditat potser acabaria donant-nos veritables sorpreses, de fet jo jugo a definir, el canvi que es produeix en la microeconomia, a partir de la implantació de l’Euro a Espanya, el que d’una manera fefaent suposa un increment de preus de l’ordre del 70% que, però, no era percebut per la ciutadania en el seu conjunt. Ens situava això a una bona part de la població en el llindar de la pobresa?, no he fet pas cap estudi en profunditat, però las evidències son incontestables, no creu?, tot i així crec que en aquest assaig, a banda del llindar de la pobresa en lo econòmic, en la nostra societat contemporània, ens trobem en un llindar de pobresa que va més enllà de la economia, la micro i la macro i em refereixo a allò intel·lectual i als valors mateixos, són les que més que en lo econòmic ens aboquen a definir aquesta societat nostra en un final de cicle.
Què hem fet malament?
Seria complicat en un context ampli de buscar responsables, és evident que hi ha determinades accions en els mercats internacionals, conductes que van més enllà del moralment acceptable, fins i tot, però això no ha fet més que de catalitzador, d’un procés més complex; és evident que el ciutadà no ha fet res de malament, ell, nosaltres, no en som de responsables, la transformació conté totes altres variables, potser només tenim una certa responsabilitat en haver-nos mancat un cert esperit de ser crítics i alhora d’haver deixat, des de la meva modesta perspectiva, els nostres destins, els destins de la humanitat, potser, en la pitjor classe política de la història.
Estem a temps de corregir?
Crec que l’avenç social, com tot en la vida és un trànsit d’avenços i retrocessos permanents, no es tractaria, potser de parlar de correccions, perquè no és en definitiva cap error, com li deia, sinó tot un seguit de factors els que ens duen al moment actual; el que jo crec que no és més que la recta final d’un canvi de paradigma, com altres que s’han produït al llarg de la llarga historia de la humanitat com a conglomerat social, penso que no es tractaria de corregir res, sinó de convindre i acceptar que ens trobem en un procés de canvi, en una transformació com mai s’havia produït abans . Imagini per un moment el canvi que va suposar per a l’home del neolític el descobriment de la roda, de fet un avenç industrial, ara, per a nosaltres la revolució tecnològica ens porta cap una nova manera de concebre la societat, de concebre les relacions laborals, polítiques i econòmiques, una nova manera d’entendre la nostra existència, la nostra nova manera de ser i estar en aquest planeta.
Aquest manual de supervivència està dirigit al món en general, a tots els governs i habitants del planeta terra, tothom s’hi pot veure reflectit?
Com ja li he dit, no es un assaig llarg ni arriba a resoldre totes les preguntes que hom podria formular sobre la nostra realitat social, tot i que he d’admetre amb tota la modèstia que la meva perspectiva, per raons obvies, ho és des del primer món, on visc, però a l’hora les reflexions que parteixen des de la perspectiva del món industrial, que són perspectives objectives, es refereixen a perspectives globals, a perspectives d’una societat global.
Si no canvien les coses, quina herència deixarem als nostres descendents?
La societat es mou sempre d’una manera pendular entre el bé i el mal, és quelcom d’inevitable i en aquest context i tenint en compte que jo no aventuro una societat en el caos sinó en el canvi, penso que hauríem de començar a comprendre que malgrat la confluència de les distintes maneres d’ entre el que està bé i el que està malament, perquè ningú no disposa de la veritat absoluta, si entenem en una societat que evoluciona, malgrat aquella relació pendular entre el bé i el mal, cap al bé comú, crec que no ens hauria de preocupar en excés aquest concepte d’herència cap a les generacions futures i fins i tot li diria que no ens hauríem de preocupar gens en aquesta perspectiva, que no deixa de ser més que un tòpic, miri sinó quina herència ens va deixar l’imperi romà en la seva descomposició, moments de corrupció i trencament ens podríem preguntar, veritat? I, en canvi miri, aquí estan les llengües hereves del llatí, el propi dret romà, el model de la configuració de les seves ciutats, de les seves estructures socials i polítiques, etc. etc.
Albert, el llibre l’ha escrit en castellà, per què?
Com vostè sap, jo acostumo a emprar el català com a llengua habitual en els meus escrits, en el meu blog, en les xarxes socials i en la meva vida social, el català és la meva llengua pròpia, tot i així el llibre, l’assaig, el vaig escriure en castellà tot pensant que d’aquesta manera podria dirigir-se a un públic més ampli, no era una raó d’immodèstia, era una raó de difusió, pensant en la capacitat pedagògica que puguis arribar a tenir, aquest assaig. De fet estic ja treballant en la traducció a l’anglès, partint del mateix concepte.
Aquest no és el primer llibre que publica...
Mai m’he considerat un escriptor a l’ús, però penso que la paraula, la lletra és nogensmenys que un instrument mitjançant el que poder transmetre idees que puguin ser útils a la societat i a l’individu, amb aquesta intenció vaig començar de fet l’any 2005 a escriure el meu blog en el que deixar reflectits pensaments, reflexions, cites, així aquest podria ser el meu “primer” llibre a sensu estricte si entenem que els blogs són una manera contemporània dels antics diaris i les relacions epistolars, també he de reconèixer que en el concepte tradicional de llibre, he participat com a coautor en alguns llibres en paper, com ara en “La Catosfera literària catalana”, també he creat un poemari amb els meus darrers poemes i un breviari sobre la crítica d’art, un assaig, però aquest “Manual de Supervivencia” si que podríem dir que és, de fet, el primer llibre d’aquestes característiques que publico.
Els pensaments i treballs intel·lectuals d’ Albert Balada els podem trobar a:
http://albertbalada.blogspot.com
http://albertbalada.wordpress.com
http://albertbalada.bubok.com
