Sonen aires confusos que adornen
Les caroles tèbies dels gessamins...
Cauen el lents dies dels hiverns
Càlids, que s’esgoten,
Com la vida s’esgota pas a pas
Dins de les angoixes
del temps.
Buidor de la paraula viatgera,
Que deixa els somnis fugissers
Per esdevenir missatge.
Senzill clam,
esquerpa carícia
que adorna el seguici.
Humils gestes,
Déus de fang que s’esgoten...
Llàgrimes.
Una a una,
Mil a mil,
Reclamen dignitat...
Mentre, cau la nit.
La gola dels sàtrapes,
S’asseca sobre els terres
Eixuts i els llits,
Sense altra llum
Que vetlli la gegantessa,
dels cels Distints...
Esquerpa carícia
Que deixa els somnis fugissers
Senzill clam,
que adorna el seguici.
Buidor de la paraula viatgera,
Per esdevenir missatge.
Lleida, 20 de febrer de 2011
©Albert Balada
