Vi arriba il poeta...

Il porto sepolto 
Mariano il 29 giugno 1916

"Vi arriba il poeta
E poi torna a la luce con i suoi canti
E li disperde.
Di questa poesia
mi resta
quel nulla
d’inesauribile segreto"

________________________________

A Major Selection of the Poetry of Giuseppe Ungaret. Trd. Diego Louis Bastianutti. Exile Editions, Ltd., 1997. ISBN 9781550960341. Pag 46

Giuseppe Ungaretti (1888-1970) poeta italià.

Atribuirieu debilitat a la profecia?...

“Elogi de la poesia” de Šĕlomoh ben Rĕ’uben Bonafed qui nasqué entre 1370 i 1380 en el sí de la comunitat hebrea de Lleida, visqué algun temps a Serós i a Tàrrega. Recollits per Ángel Sáenz-Badillos de la Universitat Complutense de Madrid, publicat el 2002

a: http://www.ehumanista.ucsb.edu/volumes/volume_02/Saenz/Badillos.pdf del que n'he fet la traducció al català.

“Atribuireu debilitat a la profecia ? Vegeu
les paraules dels profetes , que en veritat apreciaven els poemes !
Passeu a Tarsis i als Kiteus , mireu
si fallaven les obres de les dites i els cants de goig .
Tinc igual que vosaltres ment per entendre llei i filosofia ,
més els meus pensaments en els poemes resplendeixen.
Brillantor , que presumeixo de les flames de llum i foc
de la llei dels meus pares es preen d'ells les virtuts .
Per mi va brollar del cep de la seva intel•ligència , i quan
florí els rius de la veritat es van assecar .
Per a mi va brillar el sol , en veritat baixaren els cels
esplendorosos , i les aigües de la intel•ligència van formar com un dic .
Si no hagués estat pel Temps , que saqueja i sacseja les meves lleres,
els rius de la meva Llei haurien estat amplis com el mar.
Va colpejar al declinar el dia els arbres del coneixement , però no
es van cremar ni es ressecaren les plantacions de la poesia
Gràcies a mi van sobreviure els troncs de les proses artístiques , i vegeu
que sobre la munió dels meus pensaments s’embolicaren .
Com tallaria el brancatge de bellesa de la poesia , si veieu
que em dóna fruit d'esplendor i glòria ?
No em preocupa que no es coneguin els meus poemes ,
en veritat als de boca pesada per al cant fan parlar .
Quan veuen l'encant de les meves paraules , comparable al
llenguatge dels antics , diuen : "Han estat robades. "
No han estat robades , però coincideixen , doncs mannà i mel
s'uneixen i un a un altre s'estimen.”

Serem plegats...

La fotografia és original de Martine Olivieri

Cadena d’unió

Serem plegats, blasmant de símbols,

El traç de romana llegenda,  de passió

Dels temps que d’antuvi conrea

El dissort.

De la campana el so,

No ja de mort, sinó de vida,

Albira als cels clams de festa

Tot recreant-ne el desig de ser.

S’avisa al món: mireu,

Aquesta és la veu que voleia

Més enllà dels sembrats,

De les heures altes,

De les tiges enfilades de la vinya,

Acaronant el mar,

Missatger i temple de cultura.

Vermell de rosa, daurat de sol,

Argentat de lluna...

Mans closes, braços ferms;

Remors en el llindar

De la bandera de la llibertat,  

Cadena d’unió

Que abraça cada lloc,

En un moment mateix

Amén.

© Albert Balada

11-09-2013

Matisa els colors...

La fotografia és original de Montse Esteba

Alè de silencis

Matisa els colors i la llum

Com pentinant el pensament,

Mentre cau, com llàgrimes fines

Que colpegen el terra i s’esmerça…

Galanteja l’oratge, mimant les hores

D’un pas adormit sota cobert,

Guaitant el mirall d’ombres

Que la grisor reflecteix…

I en prens l’alè dels silencis

Que voleien, per escoltar

El clapoteig musical de les fulles

Dels arbres que, com dits,

Et prenen…

Del cel, braços oberts al clam

D’un dia i un altre,

Però arribes quan cal, en el moment precís,

Llenguatge de pas i traspàs,

Llenguatge de la alegria, mateix

En tan petita meravella…  

© Albert Balada

07-09-2013

Tot vesprant...

Llums i ombres

Tot vesprant quan el sol encara remuga,

La guitarra arrossega els dits fins a les notes sublims

Que pentinen, l’aire ofegós d’un estiu

Que començà ensopit, enrarit i tebi.

Els gemecs de les cordes enlairen sons

Que esdevenen poesia, mentre la paraula càndida

Voleia per entre el fumet de la pipa, pensant

Com de senzill és fer córrer l’aire

Per apaivagar la calima que fa pesar els peus...

L’horitzó fineja bromes que s’anuncien

He comprat un paraigües barat...

Les cendres del que va ser voleien encara,

Tot aixecant formes i colors que no són,

Com no van ser, però s’arreceren, impenitents

I estèrils, a formar part del vent i caminar lluny.

Què ho fa que els temps sempre semblen repetir-se

Una i una altra vegada, encara que els actors

Tinguin rostres distints?

Potser la bugada no va ser prou neta,

El sabó, de vegades, no és prou

I és necessari tornar al sistema de la iaia:

Colpeja que colpejaràs contra la pedra,

Ara d’un costat, ara l’altra, i esbandir

Amb aigua clara i neta, vet aquí!

L’horitzó fineja bromes que s’anuncien,

He comprat un paraigües barat...

© Albert Balada

12-07-2013

   

Bufa un rumor...

La fotografia és de Patrick Loiseau

“Bufa un rumor de vent, enllà en la llunyania,

En el cel? En la terra? Algú en un piano

Posa la seva mà inquieta sobre el marfil sonant,

I de cop

Han obert les roses grogues,

Les roses grogues que ja són res

Sota la pluja eterna dels dies monòtons.

I una altra vegada traint l’oblit... “[1]

---

[1] Garcia Baena, Pablo. En la quietud del temps. Antologia poètica. Editorial Renacimiento. Sevilla. 2002.Elegia a Chopin en una tardor d’octubre (fragment). Pag 43. ISBN 9788484720355

Somnio i veig...

Somnio i veig

Somnio i veig

Els carrers humits,

De la serena albada.

Amb la llum que lluenteja

I pentina paraules d’amor

Del despertar del sol

Tebi que, al ponent,

Vesteix els camps de verd,

Galantejant al cel blau.

Terra acaronada pel cers,

Escampada de núvols juganers

Del maig estant...

Somnio i veig

L’ombra del turó què va ser,

Enlairada més enllà dels pensaments,

Voleiant taulades, Esperança desfeta,

pluja fina abraçada als cors de la gent...

Somnio i veig

Els colors de les ànimes

De la plana estant,

Clams d’aigua i terra sedegada,

Llambordes escasses i sorolls

De vell, passos resseguits

Despertant, forasters

Que es gronxen dalt les alabastres...

Somnio i veig

El migdia...

© Albert Balada

26-05-2013

 

El paradís era mort...

Fragment de fresc antic[1]

El paradís era mort: rellotge sense corda.

Lleons lànguids dormien al costat dels corders,

Tigres i gaseles feien cops de cap entre les flors

L’ unicorn semblava fet de tamís filats

Els cavalls de goma, els braus de peresa,

Els gossos havien deixat de bordar

I sota l’ espessa ombra dormia com una pedra

Un mono lleig –Adam? –.

Fart d’aquest món immòbil,

El Pare mateix llanguia somniant altre ser.

En el seu avorriment feu una criatura esmaltada

De flors, de maduixes, de pomes,

Estrambòtica,

Ardent,

Torbadora,

Amb urpes de pètals a les mans i als peus,

Amb tendre i fresc olor a peix.

Els lleons han deixat de badallar,

Les feres les han circumcidat totes d’una vegada,

Els centaures s’han acostat al galop per a mirar-la

I una bandada d’àngels han baixat a tota pressa

Per alabar-la en les seves cançons de plata.

Tova, nua, sense vergonya,

Eva somreia a tots dolçament,

I el cor del paradís començava per fi a bategar.

---

[1] Voiculescu, Vasile*. Antologia de la poesia romanesa. Verbum Editorial, Madrid. 2004. ISBN 9788479622923. Pag. 35

*(1884-1963) metge rural, un dels principals traductors de la poesia russa al romanès. Fa seu un univers pagès, redescobrint la cultura popular, les creences i tradicions, valors i virtuts oblidades. Escriví molt i publicà poc. 

Del pa vostre i la sal de cada dia...

Del pa vostre i la sal de cada dia[1]

Del pa vostre i la sal de cada dia,

He menjat, i la meva set he saciat amb la vostra

Aigua, amb el vostre vi. Us he vist morir

I he dut també la vostra existència.

Hi hagué quelcom, els meus benvolguts amics d’ultramar

Que jo no compartís

De l’oci o el treball, algun dolor

O alegria que jo no conegués?

Ara conto, per a diversió

Dels ben esguardats, les vostres vides

Com a cosa de broma. Vosaltres sí que sabeu

El que la broma significa.   

---

[1] Kipling, Rudyard. El himno de McAndrew: y otros poemas : antología poética. Editorial Renacimiento, 2006. ISBN 84-8472-233-6. Pag 25. Traducción José Manuel Benítez Ariza. D’aquest poema al català: Albert Balada.

Una cita: Kondanstin Kavafis

Així tant contempli la bellesa,

Que plena sigui la meva vista d’ ella.

Línies del cos, llavis vermells, membres voluptuosos.

Cabells com manllevats de les estàtues gregues:

Sempre formosos, tot i despentinats,

Caient, una mica, sobre les fronts blanques.

Rostres de l’amor tal com els anhelava

La meva poesia... en les nits de la meva joventut,

En les meves nits, furtivament, trobats.[1]  

---

[1] Kavafis, Kondanstin. “Així tant vaig contemplar” de Des d’Alexandria. Lom Edicions.  pag. 19

Les étoiles brilleront

En regardant le ciel

On y voit

Qu’est-ce qu`on y voit ?

On y voit

Tout simplement presque rien.

On y voit qu’aux étoiles

Qui brilleront la nuit,

Pour nous faire voire

Voire quoi ?

Peut être le silence

Qui nous dît

Autre fois…

Peut être le noir

Ou la seule petite étoile

Nous danse…

Peut être toi,

Tout simplement…

Les étoiles brilleront

20-04-2013

© Albert Balada

Lletra per un tema musical del mateix nom creat per Jordi Balada (Bal&)

http://www.youtube.com/watch?v=tw6PlCbfwls

Una cita: William Wordsworth

"Encara que el resplendor que

en un altre temps va ser tan brillant

avui estigui per sempre ocult a les meves mirades.

Encara que els meus ulls ja no

puguin veure aquest pur esclat

Que quan era jove m’ enlluernava

Encara que res pugui fer

Per a tornar l'hora de l'esplendor en l'herba,

de la glòria en les flors,

no ens hem d’afligir

perquè la bellesa subsisteix sempre en el record.

En aquella primera

simpatia que havent

estat un cop,

haurà de ser per sempre

en els consoladors pensaments

que brollaren del humà sofriment,

i en la fe que mira a través de la

mort.

Gràcies al cor humà,

pel qual vivim,

gràcies als seus tendreses, als seus

alegries i als seus temors, la flor més humil en florir,

pot inspirar idees que, sovint,

es mostren massa profundes

per les llàgrimes. "[1]

---

[1] Wordsworth, William*. Oda a la Immortalitat. Conegut pel film de Elia Kazan “Esplendor en la hierba” que és el nom amb el que el poema ha transcendit.

*(1770 – 1850) fou un dels més importants poetes romàntics anglesos

Una cita: Mahmud Darwish

Fotografia de Llorenç Melgosa

Caminaré aquest llarg camí,

Aquest camí tant llarg, fins al final,

Fins al final del cor,

Caminaré aquest llarg camí, llarg, llarg...

Res he de perdre sense pols

I el que està mort en mi. La filera de palmeres m’indica allò que està,

Absent. Creuaré la filera de palmeres, necessita la ferida al seu poeta

Per a dibuixar una granada a la absència?

Us construiré sobre el sostre del renill trenta finestres

Per a la metàfora. Sortireu d’un èxode per entrar en un altre.

S’estreti o no la terra per a nosaltres, caminarem aquest llarg camí

Fins al final de l’arc. Que les nostres passes es tensin com a sagetes.

Som aquí des de fa poc i dins de poc aconseguirem

La sageta del  principi?

El vent gira al nostre voltant, gira, què dius?

Dic: caminaré aquest llarg camí fins al final... fins al final.[1]  

---

[1] Fragment del llibre: Menos Rosas de Mahmud Darwish* Traducció i pròleg Maria Luisa Prieto. Editorial Hiperión, 404 (traduir al català per Albert Balada)

*(1941-2008) fou un poeta nacional palestí, conegut, juntament amb Ghassan Kanafi com el símbol de la identitat palestina i la pèrdua de la seva pàtria, com s'observa constantment en l'esperit dels seus poemes. Del còmput d'escriptors i intel·lectuals àrabs contemporanis, Mahmoud Darwish n'és una figura cabdal, tant com Nizar Qabbani.

No hi ha res com...

...No hi ha res com ser sincer, acceptar el que ets i el què necessites...

© Albert Balada

Una cita: Francesc Garriga i Barata

“De quina por provinc
I a quina por camino?

Callat i absent 
Observo ocells porucs
Anar i venir les hores i els silencis.

La calma es gronxa en jonc d’atzar
Quin déu penjà d’un fil minuts i sons?”


Garriga Barata, Francesc*. Camins de Serp. Ed. 62. Barcelona. 2009. Pag. 19
* (1932) Llicenciat en Germàniques per la UB, visqué a l'Amazònia en la seva joventut, quan formava part de l'orde dels franciscans caputxins, Exercí la crítica d'art i dirigí l'edició castellana de l'acurada revista d'art "FMR". Premi Carles Riba de poesia 2012.

On recommence...

On recommence...

C’est bien que l’on trouve un bon café à table,

ou nous attend bien chaud et le journal prêt a lire ;

le ciel bleu peut être nous inspire le sens du jour,

la place vide ou ne déroule presque aucun ;

la vieille église nous regarde, porte fermée

le monde est vide, je suis pas seul ;

on recommence…

©Albert Balada

07/12/2012

L'Oceà

La fotografia l'he manllevada del mur de Facebook de Josep Ibarz, la foto convida, i tant què si, a relatar i a escriure, veurem com s'han portat les muses en aquest diumenge de tardor per poder acompanyar aquest retrat del "mare nostrum" romà, l'"Okeano" grec, hereu del mar de Tetis...

 

L’Oceà

De vegades, cal viure en solitud,
L’immensitat marina...

De vegades, al bell mig, veler

Se n’amanseixen les onades...
Subtil i tallant proa
Com amarada de vent.

De vegades, acomboiant, sobre l’argent feréstec
la placidesa calma sobre la mar,
amor,
oceà...


Albert Balada ©
Lleida, 04 de Novembre de 2012

Obre la tardor...

La fotografia "Talarn" és original de Llorens Melgosa Alonso

Obre la tardor...

Obre la tardor amplàries denses, de boscatges que reblen el verd que van vestir.

S’intueix la calma de les flaires humides, de les fulles seques que han cobert

Els terres feréstecs dels colors de la vida que  s’atura.

Mentre, el passeig esdevé poesia i la paraula s’esmuny com regalims de presències,

embolcallant-ne els paratges infinits que en dibuixa el teu món.

La mirada cerca en l’ indret aquell glop d’aire pur pentinant-ne les galtes,

Acaronant els cels ennuvolats que s’enfilen de novembre sobre les arbrades.

Poc que passen els dies lentament despertant sensacions estranyes i ocultes,

I quan ho fan et deixen recrear-te en el record d’aquell instant etern, precari,

Que et deix acaronar el que va ser, per gaudir-ne del que és, moment precís,

Volander, eteri i etern alhora, en el camí llambordat que transcorres, ombrívol,

Íntim, com una pregària que s’obre a la llum que s’albira, invitant-te a avançar.

Via fora les males astrugàncies, en un rumb sense retorn

Que et duu més enllà dels somnis, molt més enllà,

Quan la terra entra en calma, com tu mateix, cobejant l’esperit de la vida....  

© Albert Balada

03-10-2012

 

 

  

Elegant misteri...

Elegant misteri

Elegant misteri que transites silent

Per entre els cabells

Guardant-te de mostrar el teu rostre;

Arribes del llarg viatge

De la vida

Que s’apaivaga sobre

El camí recorregut;

Les essències i les presències

Esdevenen ferms retrats

Del que és

Com del que va ser...

  

Lleida, 22 de setembre de 2012

Albert Balada ©Albert Balada ©

Despertar...

Despertar, dolça paraula.

El matí ens obre la porta,

Un nou celatge,

Un sospir,

Tot un paisatge

Que ens deleix,

Que ens reclama

De ser descobert...

Despertar, dolça paraula.

Camins per esbrinar,

Vides per a dibuixar,

Albirant sentiments

I essències,

Albirant moments

I presències,

Que ens reclamen

De ser descobertes...

Despertar, dolça paraula.

Quatre agraïments,

Necessaris i obligats,

De nord a sud,

D’est a oest,

Clam d’existència

Que ens reclama

De ser descobert...

Lleida 08 de setembre de 2012

Albert Balada ©