Sempre he sentit un especial esglai en veure com aquests dies aflora especialment un sentiment primari, potser fins i tot atàvic, que diu molt del que és i del com és tot plegat, la diferència que ja s’establia al segle XVI i que encara és evident, força evident, una lectura ritual folklòrica que ens allunya de la lectura teològica i sociològica, l’avenç en la interpretació d’un missatge universal que ja ho era i que ho havia de ser encara més, actualitzant la fe antiga, però aquella consagració del Concili de l’actual Iznik allà pel segle IV i tota una mitologia que venia a desfer, en certa manera, allò que digué el Jerusalem enllà pel segle I, on es trobaren Sahul (Pau de Tarso), Bernabè o el mateix Jaume, reconeixent-se en els preceptes noàjides, perviu encara i molt especialment; potser sí que la aposta franciscana sigui un retorn a aquell primer concili, no pas al que propicià Constantí, en la convicció de la vida honesta i recta, sense idolatries vanes, tenint molt present, però el que ens deixà escrit Mateu dels ensenyaments del Mestre: "A la càtedra de Moisés si han assentat els escribes i els fariseus. Feu doncs i observeu tot allò que os diguin, però no imiteu la seva conducta, per què duien i no fan (...) No penseu que he vingut a abolir la Llei dels Profetes (...) No he vingut a abolir-los sinó a donar-los compliment. Us asseguro que mentre durin el cel i la terra, no deixarà de ser vigent ni una i ni un accent de la llei fins que tot succeeixi" (Mateu 5,17-18 i 23, 1-3 de la nova Bíblia de Jerusalem)
© Albert Balada
25-03-2013
