Triangulació estranya per
imperfecta, en la coincidència electoral: França, Grècia i Egipte celebraven comicis
el 17 de juny, amb tres condicionants diferents, tant distints però tant pròxims
alhora, tres països amb component mediterrània i que signifiquen hores d’ara el
què i el com de l’actual situació de la regió.
França, que venia de canviar el
sentit del “color” de la presidència de la república, en la persona d’un buròcrata
de partit, un enarca, hom però, “comme d’habitude” el que dóna una certa
garantia, l’anterior no ho era; ara, les legislatives, han evitat que l’escassa
distància amb la que va ser “conquerida” la presidència aboqués a una formula
coneguda com la cohabitació, però “els temps” han passat factura també a la UMP
i el PS s’emporta el gaudi de la tranquil·litat d’una Assemblea Nacional de
majoria propera al president, de manera que ara veurem com s’afronta la versió
francesa de la crisi sistèmica europea que el president sortit va sortejar amb
algunes mesures preses el 2009 i el 2011.
Grècia en aquestes legislatives “de
repetició”, no ha fet sinó que alhora repetir o gairebé el resultat dels
comicis que van provocar aquests i defineix tanmateix un mapa dispar, divers i
fraccionat on ningú no és res sense l’altre i on Europa frisa per a que la
sensatesa, en versió europea, prengui cos en la governança grega que malda per presentar-se
dignament al món, però Grècia és la punta de l’ Iceberg de la deconstrucció a
la que s’està sometent Europa, encara que sembli el contrari, una mena de
plutarquia moderna, on res és el que sembla i els interessos creuats, encara
que en diguin mercats, de vegades, les més, també tenen bandera, encara que l’amaguin,
un còctel explosiu si el barregem amb una cleptocràcia encriptada durant les dècades
dels Fons Estructurals i de Cohesió, però que arrela en les essències antropològiques
de la dominació otomana, i no, no és cert que el cas grec afecti a la prima de
risc del deute europeu, això és una llegenda urbana articulada interessadament,
per altra banda.
Egipte s’enfronta a una sort de
democràcia orgànica, amb un parlament dissolt, una presidència de la república
sota control militar i una societat que no sembla especialment molesta per l’adveniment
i la governança des de la perspectiva islamista, una sort de república ataturcquianna,
mentre duri, que serà poc, com ja varem veure a Turquia, per tant els aires
primaverals que va omplir planes i planes de diaris i informatius, deixa pas a
la islamització de les lleis i la societat en front de la militarització de la vida quotidiana, veurem ara com es manté
un equilibri entre ambdues tessitures, conscients que la força no només la
tenen les armes i com es manté o es va diluint l’anterior posició respecte del
seu veí Israel.
Albert Balada
Llicenciat en Ciència Política i
Sociologia
DEA en Història del Pensament i
dels moviments socials i polítics.
