“Després que Jesús va néixer a Betlem de
Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a
Jerusalem, 2 preguntaven: -On és el rei dels jueus que
acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.”[1].
Més que pel concepte “donar obediència o proskuneo” el sentit de l’expressió devia
de fer referència a l’”actuació pietosa cap a algú o eusebeo”, essent proskuneo
i eusebeo conceptes grecs, possiblement la traducció o versió primera respecte
de l’arameu, la llengua comuna i d’origen dels textos bíblics, uns conceptes
primaris i que res tenen a veure amb un concepte ritual derivat del terme “thereskeia”
que ens acosta a cerimònies i ritus; el valor doncs, del relat de l’evangelista
al que alguns teòlegs interpreten aquests versicles com de necessària ubicació
per a poder-ho enllaçar amb determinades profecies[2].
La pietat que inspira una naixença, enllaçada amb el concepte de savi o bé home
pietós o que arriba a la saviesa per l’experiència, ens rebel·la una dimensió
distinta a la tradicionalment acceptada que s’ha fet entroncar amb una necessària
vinculació reial del nascut i per tant s’està justificant, tanmateix la qualificació
dinàstica i el seu valor en la dimensió territorial, ben distinta a la lectura
primera. El batibull de gent que s’aplega per acomplir els imperatius imperials
censals, les rutes de les caravanes, ens aporten a través del concepte d’orient
dues dimensions arquetípiques i simbòliques, la de l’orient com a element
representatiu de la nit, per contrast amb la d'aquell que suposa és portador de la Llum i la de l’orient com a element mistèric i místic alhora
i culturalment harmònic i científic alhora, el que s’anomena tanmateix saviesa
política[3].
Les interpretacions senzilles, gens exegètiques i molt conjecturals han
propiciat una traducció o lectura esbiaixada del que era i del que és, de les circumstàncies
i les seves realitats, transcrites a interès d’una determinada dimensió de les
coses, dels fets i de la lectura del “fet heroic” i la transcendència de la
seva relació amb aquell seu món contemporani. Un relat, doncs divergent, que
allunya dels símbols elementals i simples que ens han estat llegats per una
tradició que pretenia una determinada “inculturació” dogmàtica d’escassa argumentació
simbòlica.
Albert Balada ©
04-01-2012
A la fotografia L’”Adoració dels mags” de Leonardo
da Vinci, una obra que, tot i inacavada planteja no pocs elements simbòlics.[4]
[1] Mt 2-1
[2] Salms 71-10 i Isaïes 60
[3] Truyol, Antonio. La
saviesa de l’Antic Orient. Pag 479-527 Revista de la Universitat de Murcia. Anales
de Derecho.
[4] El 1481, el monestir de
Sant Donat li encarregà l’obra,
però Leonardo no va acabar mai aquest quadre, probablement decebut o vexat per
no haver estat escollit pel papa Sixt IV com
a responsable de la decoració de la capella Sixtina del Vaticà, a Roma, on existí una
forta competència entre Miquel Àngel i
ell. El neoplatonisme, que en aquell
temps estava de moda a Florència, potser també tingué un paper important com a
causant de la seva marxa cap a una ciutat més acadèmica i pragmàtica com Milà. Probablement aquest nou entorn estava
més en consonància amb el seu esperit, que es basava en un desenvolupament
empíric gràcies a les seves múltiples experiències.
