Sant Keynes

Com podríem entendre i fer entendre, en un món complex com el que ha generat la guerra freda, que les polaritats es mouen, que són com organismes vius, mentre aquella tradicional relació centre perifèria ha esdevingut canviant.

Potser aquesta mirada peregrina fou la que va portar a la nissaga del Busch a les seves respectives guerres perses, potser amb els interessos ocults d’influir, també, en les expectatives de futurs sobre la producció petroliera, és cert, però en el desconcert de veure com augmentaven els interlocutors exponencialment, lluny d’aquell directori d’aliances i “FrontPage” que suposava el model bloc atlàntic vs bloc de Varsòvia.

La generació de líders resulta difícil en un marc de comprensió arriscat, amb zones inestables, amb una exasperant dèria mercantilista que ho abasta tot i on tot es permès en ares a la privatització dels guanys, fins que, això sí fins en el marc de les polítiques més liberals, reapareix Keynes (John Maynard), perquè, és clar, cal socialitzar les pèrdues, faltaria més! Aquesta és la crua realitat d’un món en expansió que contrasta amb un món, el de les antigues potències, en absoluta decadència perquè s’ha estancat.

Els apòstols de la desacceleració en les seves profecies resulten increïbles, de moment, en front d’aquesta globalització liberal que ens ha estat donada, aquella que necessita d’un ritme determinat, d’uns timings accelerats per a viure, o diria fins i tot que per a sobreviure; però no seria possible créixer a un ritme més baix, alimentar les nostres dèries a partir de menys expectatives o fer, si cal, una redistribució mundial, on creixin els que han de créixer, els que no ho han fet per mor d’una descolonització salvatge que només ha servit per a sembrar caos, misèria i por?

'08 CNR. The last day

I com havia començat, sense la presència de George W. Busch, la CNR, la Convenció Nacional Republicana ha tancat portes i files a l’entorn de John McCain, qui en el seu discurs d’acceptació de la nominació, ha plantejat el que des de la perspectiva de l’anàlisi política podria semblar un oximoron: el canvi. Com pot plantejar-se un canvi si pretén substituir un govern del mateix color ens podríem preguntar? De fet el model americà no serveix per a legitimar governs sortint més que en el cas d’un segon mandat el que la legislació electoral permet. En el cas doncs d’esgotaments de mandat, no hi ha successors i el candidat republicà ha volgut deixar-ho clar de manera fefaent en la jornada de clausura.

Però és clar que cal estar a atent a la definició de canvi que els assessors de McCain ens proposen. El seu model no és George W. Busch, ni tan sols George Busch pare, de fet en el seu discurs planteja com a model el dels governs de Ronald Reagan, de fet, doncs, la proposta és el retorn a les arrels que en el context de la política global van establir Margaret Tatcher a la Gran Bretanya i el propi Reagan als USA, l’abandonament de del paradigma liberal per a abanderar el paradigma conservador que planteja algunes substantives diferències; el conservadorisme de fet es reconeix de manera significativa en la defensa de les formes de vida tradicionals, sense canvis radicals y a favor dels valors familiars i religiosos, en associació a un aposta “nacionalista” associada amb una determinació eminentment patriòtica i en lo relatiu als aspectes econòmics significa des d’una perspectiva teòrica l’aposta pel desenvolupament tecnològic i industrial, ítems que han estat descrits somerament en el discurs del candidat republicà.

Sobre l’escenografia, el manual també ha estat repetit pels republicans com inicialment ho havíen fet els demòcrates, l’esposa intervé per a presentar l’home de família, el que després irromp en la política, però que primer necessita tenir aquella aureola que cal tenir i més si l’escenari que es planteja conté un viratge en els paradigmes ideològics del partit, paradigmes que s’havien fet evidents al llarg de la carrera senatorial de McCain, amb encontres i desencontres amb republicans i demòcrates.