Sant Keynes

Com podríem entendre i fer entendre, en un món complex com el que ha generat la guerra freda, que les polaritats es mouen, que són com organismes vius, mentre aquella tradicional relació centre perifèria ha esdevingut canviant.

Potser aquesta mirada peregrina fou la que va portar a la nissaga del Busch a les seves respectives guerres perses, potser amb els interessos ocults d’influir, també, en les expectatives de futurs sobre la producció petroliera, és cert, però en el desconcert de veure com augmentaven els interlocutors exponencialment, lluny d’aquell directori d’aliances i “FrontPage” que suposava el model bloc atlàntic vs bloc de Varsòvia.

La generació de líders resulta difícil en un marc de comprensió arriscat, amb zones inestables, amb una exasperant dèria mercantilista que ho abasta tot i on tot es permès en ares a la privatització dels guanys, fins que, això sí fins en el marc de les polítiques més liberals, reapareix Keynes (John Maynard), perquè, és clar, cal socialitzar les pèrdues, faltaria més! Aquesta és la crua realitat d’un món en expansió que contrasta amb un món, el de les antigues potències, en absoluta decadència perquè s’ha estancat.

Els apòstols de la desacceleració en les seves profecies resulten increïbles, de moment, en front d’aquesta globalització liberal que ens ha estat donada, aquella que necessita d’un ritme determinat, d’uns timings accelerats per a viure, o diria fins i tot que per a sobreviure; però no seria possible créixer a un ritme més baix, alimentar les nostres dèries a partir de menys expectatives o fer, si cal, una redistribució mundial, on creixin els que han de créixer, els que no ho han fet per mor d’una descolonització salvatge que només ha servit per a sembrar caos, misèria i por?

A fe de listo

Aquestes reunions del G8, són com una mena de club elitista on es reuneixen diuen, els països més pròspers del món; una mena de vacances pagades per als seus líders que sota aquell principi de solidaritat internacional decideixen reunir-se per explicar-se les darreres xafarderies en la gestió de les respectives “empreses”, és a dir dels respectius països o sia "del món" ; aquest cop ha estat la localitat japonesa de Tayako, on en el complex hoteler del Windsor Toya Hotel Hokkaido, una mena d' spa & resort de luxe, els mandataris han pogut posar-se al dia sobre les emissions de gasos contaminants, països que no van voler signar el protocol de Kyoto, per exemple, ara volent donar imatge de preservacionistes i ens fan apostes de reducció de contaminants amb uns terminis que “fan riure”: el 2050, és a dir d’aquí a 42 anys, quan en l’hivern austral, la glacera “Perito Moreno” se’ns enfonsa en l’hivern austral, repeteixo, un efecte que mai abans s’havia donat a l’hivern. Fa riure per no dir que fa plorar, de veres.

Mentrestant després d’aquestes vacances pagades sota l’eufemisme de viatge oficial, els mandataris d’aquests països feien els seus acords comercials, aquí hi ha la trampa, doncs, i amb el menyspreu que els caracteritza queden a l’espera de contacte amb les que consideren “economies emergents”, eufemisme amb el que es descriu en els “mercats polítics internacionals” a països del club dels tigres asiàtics com la Xina i la Índia, entre d’altres; països als que oferiran tecnologia i fons per a ser més verds, diuen, i la pregunta és: oferiran? Vol dir amb tota probabilitat que iniciaran contactes per a “vendre” tecnologia, per a “vendre” crèdits per a la compra i així fer entrar aquestes “potències emergents” en els cercles de la realpolitik econòmica, globalització en diuen, com ja s’ha fet amb països en vies de desenvolupament o amb els països subdesenvolupats.

Però encara hi ha més trampes que desmunten des del G8 les cimeres ambientalistes de Kyoto i Bali directament: la base de càlcul de la reducció que pretenen; a banda del mercantilisme emergent, aquesta suposa la reducció d’un 20% de les emissions de CO² al 2020 (d’aquí a 12 anys) i entre el 80 i el 90% al 2050 (d’aquí a 42 anys), on radica la trampa? doncs radica en que el càlcul s’estima sobre la base de les emissions l’any 1990 (fa 18 anys). Un que és de lletres encara creu saber calcular i entén que les emissions que s’haguessin fet l’any 1990 es reduiran en un 90%, és a dir les calculades 60 anys enrere, el que “per se” ja resulta un eufemisme o una broma de mal gust, però segurament el més preocupant és que l’augment de les emissions a partir del procés expansiu industrial que es produeix des de la darrera crisi econòmica de la dècada dels 90 i l’establiment d’intercanvi de “bons al portador” sobre emissions contaminants, és a dir: pots contaminar si compres “drets”, en el darrer quinqueni, significa ni més ni menys que passar-ho per alt o no tenir-ho compte i restar, per tant, en un limb estrany respecte del procés contaminador produït fins aquella data fixada, ens saltem doncs, directament, 60 anys de contaminació brutal. Estranya proposta, a fe de listo, que fa bona la reflexió feta al 1923 que li atribueixen a John Maynard Keynes: «...el largo plazo es una guía confusa para la coyuntura. En el largo plazo estamos todos muertos. Los economistas se plantean una tarea demasiado fácil, y demasiado inútil, si en cada tormenta lo único que nos dicen es que cuando pasa el temporal el océano está otra vez tranquilo...», a rel del seu llibre "Un Tratado sobre la Reforma Monetaria" publicat aquell mateix any, una incisiva argumentació sobre porquè els països haurien d'apuntar a l'estabilidat dels preus domèstics al tiemps de proposar l'ús de tipus de canvi flexibles, que ens posa de manifest que el llarg termini no és més que una mena de fugida d'estudi.

Nota al peu.

Països que composen el G8 i el corresponent representant a la cimera nipona:

Alemanya (Angela Merkel)

Canada (Stephen Harper)

USA (George W. Busch)

Italia (Silvio Berlusconi)

Japó (Yasuo Fukuda)

Rusia (Dmtri Medvédev)

Regne Unit (Gordon Brown)

UE (José M. Durao Barroso)