Morera

"El Pintor i el seu guia" (Jaume Morera. 1891-1897. Oli sobre tela. Font Museu Morera de Lleida)

Moria el 1927, després de deixar-nos una pintura on el realisme que poetitzava pretenia recrear-nos uns paisatges d’aquella Espanya agrària, poc urbana encara, que recorria aquella transcendent etapa, des del desballestament imperial, fins a l’assoliment d’un període convuls que portaria a la vegada al naixement de no pocs artistes i autors. Moria a Madrid, el que també va descriure fortament arrelat en els principis pictòrics del seu mestre, de família adinerada i orígens europeus, exponent de l’escola flamenca, pintant els detalls de la natura, realisme que impregnaria el modelatge artístic del seu deixeble que inicia una rotació lineal, sense abandonar el fons de les seves obres fins a l’ impressionisme naturalista propi de principis del segle XX, fent bona la dita que “la natura difícilment suporta la imaginació”[1].

La conservació del llegat de l’obra és com fer una reverència a la història mateixa, de fet, la consciència regeneracionista que inspirava no pocs artistes nats en el segle XIX els suposava perviure en la seva creativa a través de la recreació de paisatges i figures que composen tota la seva realitat creativa. Madrid o Barcelona són, probablement, dos llocs on per les seves capitalitats determinats llegats poden constituir col·leccions en les que l’ interès acadèmic, artístic i fins i tot historiogràfic esdevenen a partir de la seva pròpia dinàmica, llocs adients en els que transitar per les realitats dels nostres creadors antics, dels nostres mestres. Tantes vegades aquelles “províncies”, vistes des de les centralitats poden cometre veritables barbàries sobre llegats que poden no comprometre les voluntats necessàries en el registre de acurada museïtzació que precisa tota obra d’art, que dóna, també raó de la pròpia civilitat del lloc de que es tracti. El respecte al retrat de la nostra història blasma la manera de ser les ciutats i dels pobles, en el recull dels detalls que ens la transmeten.

Estaria content Carlos Sebastián Pedro Humberto de Haes havent deixat l’obra que curava el seu deixeble Jaume Morera i Galícia en algun magatzem d’aquelles ciutats d’interior sense magnificar-ne l’esforç i el llegat, deixant que la foscor, l’ ignorància i aquella voluntat no compromesa l’amaressin? probablement no.

---

[1] Pintura del siglo XX. Museu Camón Aznar, exposició del 02-12-1999/15-01-2000. Comissariat: Enrique Arias Anglés y Wifredo Rincon Garcia. Coordinació Museu d’Art Jaume Morera.

Contextualitzant Cristòfol

Descobrir les connexions de Leandre Cristòfol amb l’art internacional suposa uns dels reptes en la investigació permanent sobre el fons dipositat al Museu Morera, de fet les poques possibilitats que ara per ara poden ser ofertes per la precarietat d’espais de que disposa aquest Museu, li permet de comparar les perspectives dadaistes de l’obra cristofoliana respecte del constructivisme objectual del nord-americà Man Ray.  

Les afinitats creatives que ens proposa la mostra, suposa dimensionar de nou a Cristòfol, emmarcar-lo en una narrativa singular on la lírica de l’abstracció objectual veu de la perspectiva del concepte mateix, del model simbòlic que s’estableix a partir de la construcció. Les obres de Ray y les de Cristòfol, en certa manera contemporanis, tot i que Man neix a les acaballes del segle XIX, de manera que veu en la seva joventut de l’efervescència dels principis del segle XX, joventut que no li arriba a Cristòfol fins a finals de la dictadura de Primo de Rivera, de manera que els contextos socials i artístics eren pròpiament diferenciats.

Si més no l’esclavatge sobre els objectes residuals, de reciclatge els uneix en un principi creatiu, de manera que, ambdós, substantivitzen la seva creativitat a través de construccions en les que expressen, com ens diu el catàleg de l’exposició un cert lirisme  amarats en l’esperança crítica de l’observador, de l’espectador que ha de veure en les concrecions abstractes el valor de la reconversió de l’objecte emprat, que deixa el seu propi destí per a configurar un destí nou, una filosofia creativa de vegades etèria, de vegades espacial, de vegades fins i tot absurda.

 

Exposició:

Construccions Líriques Man Ray / Leandre Cristòfol

L’objecte i l’esperit dadà

Comissariada per Pilar Parcerisas

Museu d’art Jaume Morera Av. de Blondel 40 baixos Lleida

Del 28 d’abril al 28 de juny.