El psicòleg social Erich Fromm ens deia que: “l’evasió davant la por que produeix la llibertat es produeix a través d’un retorn que condueix al totalitarisme, el recurs a la destructivitat i l’adaptació a una conducta de conformitat automàtica”; els estudis sobre les noves relacions internacionals ens plantegen tot un seguit d’ítems en les relacions d’occident amb el món islàmic, i de fet és del tot interessant i fins útil, el fet que la ciència política plantegi l’ interès sobre aquestes qüestions que són, en definitiva, sobre les que ha girat l’acció política en el camp que il·luminava Huntington i que servia per dibuixar una mapa en aquelles relacions que encara perdura en determinats identitaris.
Resulta obvi en societats fruit de la interiorització de la cultura judeocristiana com es pot donar un sentiment majoritari que vegi en una possible almenarització social un greuge que desdibuixaria els “sky line” de les ciutats, i en part en tenen raó, però precisament aquells estudis ens permeten de conèixer la realitat subsistent en tot aquest procés de conformació de la societat pluralista, principi que dista una mica del model multicultural; perquè tots els immigrants no són iguals; perquè l’immigrant de cultura teocràtica planteja raons distintes respecte de l’immigrant que accepta la separació entre la religió i la política.
De fet l’anàlisi teòrica serveix, doncs, per a enquadrar els problemes pràctics que comentaristes, analistes de tot tipus afronten, com es diu, amb una inconscient lleugeresa de manera que no ens hem de deixar embadalir per allò que podria esser considerar políticament correcte, perquè estem parlant de societat i per tant de principis i valors, ara ja universalitzats i si en mirem les teoritzacions de Huntington podem veure, fins i tot en la discrepància mateixa, com les seves tesis, les del xoc de civilitzacions poden fins i tot haver substituït a les de la lluita de classes, i als conflictes nacionals, com a motor de la història, i malgrat la discutible unilateralitat excloent que planteja, el llibre ens ofereix tot un seguit anàlisis històriques encertades i plantejaments que permeten interpretar la realitat encara vigent.
Sembla coherent d’entendre certament que les particularitats islamistes, com apunta el professor Darif, tot i que ell referència el marroquí que és el que ha estat objecte del seu estudi, “tenen la seva rel en una raó ideològica, en torn a la interpretació de la religió islàmica” , però en el reconeixement que “l’expansió ideològica, ve facilitada por diversos factors de tipus polític o socioeconòmic. Wahhabisme, Salafisme, Mahdisme, La Germandat Musulmana, són corrents del fonamentalisme islàmic que els estudiosos han identificat, d’acord amb principis diferenciats en el sí d’una mateixa conceptualització teòrica però amb elements diferenciadors, que es reconeixen filles de la crisi política, econòmica, social i cultural del model occidental trasplantat al món àrabomusulmà.
Hi ha de fet un entorn social contra el que rebel·lar-se? I si aquest existeix és imperativament una amenaça per alguna part de l’entramat social? Aquesta és una realitat que caldrà posar sobre la taula, perquè parteix d’una premissa interioritzada absolutament per les societats de tot tipus en el darrer segle i mig, la teoria del conflicte social, tot i que per Weber, “la consciencia humana –idees, creences, valors...- és un element tant important com la tecnologia i el conflicte social en la gestació del canvi social. Resulta imprescindible citar Darhendorf en el sentit que ens plantejava com a nucli central el que ell anomena la quadratura del cercle, és a dir: cóm compatibilitzar en les societats lliures la prosperitat econòmica amb la necessària cohesió social?, on al meu entendre resideix el quid de la qüestió, com ens planteja el sociòleg alemany, complementant l’epistemologia weberiana, cohesió vs creixement, en un moment com el present en el que les diferents fonts científiques ens plantegen la fallida del sistema i la necessitat d’una reformulació absoluta del mateix, de manera que el criteri de consciència es fa encara més present, actual i viable que mai.
