Diu Adam Kuper[1] que “la cultura sempre es defineix en oposició a una altra cosa” i ens concreta: ”Es la manera de ser local, diferent y autèntica, que es resisteix davant del seu implacable enemic, una civilització material globalitzadora” . Quan Huntington[2] afirmava que els grans conflictes de la humanitat deixarien de ser econòmics o ideològics per passar a ser culturals, tampoc anava tant errat quan ho formula, un cop s’ha posat fi a la guerra freda i on el model de conflicte, sembla, només sembla, que vulgui ser cultural. “Portarem la democràcia a Irak”, es deia, recordeu? Tot semblava absolutament basat en una guerra de cultura, un engany? Segurament. Però una part de tot el context el podríem arbitrar com de desestabilització cultural, tot i que una bona part ho era des d’una perspectiva de gestió del petroli de la zona, però aquesta era una guerra, una invasió, encara sota paràmetres anteriors als predits pel politòleg nord-americà.
Una georgiana anònima, Nana Datashvili[3], declarava a un mitjà de comunicació occidental que ella no voldria viure mai sota la dominació (aquí hi afegiria jo cultural) rusa, de fet, però el motiu de la invasió, a primeres llums posa de manifest el contrast de cultures i la voluntat de retornar a la cultura rusa d’una part del territori georgià, al menys aquesta seria la voluntat política dels seus líders, en les regions d’Osètia del sud (l’Osètia del nord ja forma part de la federació Rusa) i de la de Absajia que manté l'estàtuts del constitucionalisme soviètic de república autònoma.
L’abominació del model soviètic va fer també posar en qüestió el constitucionalisme de l’antiga URSS que establia adequadament models de secessió, sense necessitat d’establiments coercitius o en aquests cas com serien contravenint el dret internacional, per tractar-se d’una invasió en tota regla d’un país reconegut per les Nacions Unides (curiosa coincidència amb les declaracions de la Secretària d’Estat nord-americana), però el model de conflicte plantejat deriva directament de l’època staliniana, on, com també va fer després el general Tito a Iugoslàvia, Stalin va desplaçar poblacions per assentar-hi poblacions russes, era una visió colonitzadora, però que dècades vista ha generat aquest model de gestió territorial, on ja ho veieu, porta a una guerra de cruentes conseqüències tant a l’antiga república Iugoslava com ara en una guerra d’ocupació desigual a Geòrgia, que ha quedat tancada en fals, amb una retirada de tropes que es retarda el que no em genera cap dubte sobre una més que probable anexió per part de la Federació Rusa de les regions secessionistes, davant d’una tènue oposició de la comunitat internacional, perquè no hi ha garanties que els militars russos abandonin les regions en qüestió com a milícia de seguretat, encara que afirmin haver deixat territori georgià, curiòs oxímoron.
Potser també encara té raó Kuper quan afirma que “es continua assumint que la gent viu en un món de símbols. Les idees, potser inconscientment, dirigeixen als actors i configuren la història.”
Una georgiana anònima, Nana Datashvili[3], declarava a un mitjà de comunicació occidental que ella no voldria viure mai sota la dominació (aquí hi afegiria jo cultural) rusa, de fet, però el motiu de la invasió, a primeres llums posa de manifest el contrast de cultures i la voluntat de retornar a la cultura rusa d’una part del territori georgià, al menys aquesta seria la voluntat política dels seus líders, en les regions d’Osètia del sud (l’Osètia del nord ja forma part de la federació Rusa) i de la de Absajia que manté l'estàtuts del constitucionalisme soviètic de república autònoma.
L’abominació del model soviètic va fer també posar en qüestió el constitucionalisme de l’antiga URSS que establia adequadament models de secessió, sense necessitat d’establiments coercitius o en aquests cas com serien contravenint el dret internacional, per tractar-se d’una invasió en tota regla d’un país reconegut per les Nacions Unides (curiosa coincidència amb les declaracions de la Secretària d’Estat nord-americana), però el model de conflicte plantejat deriva directament de l’època staliniana, on, com també va fer després el general Tito a Iugoslàvia, Stalin va desplaçar poblacions per assentar-hi poblacions russes, era una visió colonitzadora, però que dècades vista ha generat aquest model de gestió territorial, on ja ho veieu, porta a una guerra de cruentes conseqüències tant a l’antiga república Iugoslava com ara en una guerra d’ocupació desigual a Geòrgia, que ha quedat tancada en fals, amb una retirada de tropes que es retarda el que no em genera cap dubte sobre una més que probable anexió per part de la Federació Rusa de les regions secessionistes, davant d’una tènue oposició de la comunitat internacional, perquè no hi ha garanties que els militars russos abandonin les regions en qüestió com a milícia de seguretat, encara que afirmin haver deixat territori georgià, curiòs oxímoron.
Potser també encara té raó Kuper quan afirma que “es continua assumint que la gent viu en un món de símbols. Les idees, potser inconscientment, dirigeixen als actors i configuren la història.”
[1] Kuper, Adam. Cultura. La versión de los antropólogos. Paidós bàsica. Barcelona. 2001.
[2] Huntington. Samuel. The Clash of Cilizations and the Remaking of worl order. Simon & Schuster. New York. 1996
[3] http://www.elpais.com/articulo/internacional/vivire/dominio/ruso/elpepuint/20080818elpepiint_3/Tes
