Retrats selvatans

El tren lliça com festejant el ferrat terra, per entre les boscúries que canvien el paisatge que havia recorregut fins, ara; el cel canvia els seus tons per un blau lluent, pentinat per alguns núvols que viatgen al compàs d’un vent gairebé imperceptible. El silenci omple l’estança, on només quatre persones mal comptades no deixem de moure el cos al ritme que el comboi es balanceja, mentre la botzina sona fort quan enfila paratges que enterren noves estructures de formigó que, com aquells antics ponts de ferro, embolcallen el seu pas.

Ja som arribats a destí, lleugers murmuris silents, com un bé preuat, planen sobre totes les coses, fins en la verdor de les plantes autòctones sembla pentinar-s’hi i l’aire; quina dolçor en l’aire flairat de les essències boscanes! El cos reacciona i demana un bon àpat amb el que lliurar-se als esperits malèvols que trastoquen aquella panxa que no acostuma a esmorzar aquelles olors de pa acabat de fer i el bull negre, regalimen les papil·les i els sentits se senten transportats definitivament a un altre indret, obrim estada doncs, semblen dir, gaudim-la intensament en aquelles petites coses que fan que la vida sigui veritablement transcendent.

Les paraules es tornen calmes, en llegir el diari que queda obert en la taula, mentre un glop de l’aigua celta apaivaga la set que l’entrepà motiva, els murmuris no deixen de ser una companyia plaent i fins i tot hi ha mirades que et conviden a no parlar més alt, ni gairebé més del que toca. El sol escalfa ja una mica més aquell fred matí de gener, on vaig visitar aquella terra. És ven cert que hi ha petits països en el país mateix, en els que hi descobrim tants de matisos, com podríem trobar entre grans distàncies, enllà, enclotat entre massissos s’obria una plana on l’arbrat em dibuixava un paisatge que em feia gaudir de cada color hivernal, dibuixant formes estranyes i antigues a l’hora, com una salutació feréstega que acompanya al viatger pels camins d’un pelegrinatge que esdevé joia.

Descobreixes en aquest encontre, a aquell tu que arrela en les teves herències genètiques, en aquelles retrats que l’àvia et feia dels paratges que ara visites; intentes recordar, però no pots, han passat molts anys, però et sembla com si la memòria no fos traïdora i t’anés descobrint mica en mica, pas a pas, allò que de fet ja coneixies d’antuvi, mentre res t’invita a dir ni una paraula, ni un mot que torbi aquella pau monacal, com un recorregut per la història que també és un xic teva. Et sembla, aleshores descobrir-te en un món nou que transforma, com clau de volta, l’antic fermall que esdevé plàcid i altiu, enjogassat pel regal que els déus t’atorguen, en una terra pentinada per petites ermites i llogarets que recorden promeses i ex vots de marina i de terra endins, imatges enclavades en la pedra mateixa dels murs de les viles, com vigilants d’aquella plàcida estança, d’aquell carreró, d’aquella plaça que conformen uns pocs murs de pedra vella.

La salvatgia dels arbres gairebé centenaris que voregen la riera, semblen fer de pentagrama per les notes que l’aigua respira en brollar les fonts que la nodreixen i en el repicar constant contra la pedra, et deixa sentir com un cor compassat i humit de natura que et saluda al teu pas, mentre les fulles seques fent un llit, que allansolat, tapa el terra que ensorolleix quan el trepitges, el murmuri de les branques ermes, enlairades com acaronant aquell cel de l’hivern que no deixa de respirar harmonies de colors verdosos i vegetacions dibuixant nous escenaris. No sabria dir que em va copsar més, si aquella melangia de terra endins, o bé descobrir una sorra pentinada per l’aire salat de la marina, aquella on tot just una gavina matinera i sola saluda l’aigua que pentina la platja, aquella on majestuosa i imponent s’alça damunt dels homes, un turó que, emmurallat, obre en la badia un senyal de vida antiga, deixant als peus miratges de colors i pedres, miratges de tons turquesa que et conviden a seure i deixar que el temps passi, lenta, ben lentament al teu davant com si la vida se t’escapés ben lluny i ben a prop alhora, esdevenint un mestratge vivificador i etern que t’acaricia l’ànima i et deix aleshores sí, lluny, ven lluny de tu mateix...

The next revolution

Fotografia original de Montse Esteba . La resclosa de Sant Salvador (Santa Coloma de Farners)

La “Revolució Neolítica”, el terme encunyat per l’ historiador Vere Gordon Child[1] a partir de les seves investigacions sobre l’ anomenat Creixent fèrtil a l’orient pròxim, ens aporta a ulls de l’ interès en l’establiment social i polític actual la perspectiva sobre aquelles primeres societats sedentàries;  l’origen de les civilitzacions en la paradoxa del canvi, a partir de segles d’història en la transformació de les primigènies societats natufienses, aquelles caçadores i recol·lectores, quina diversificació tècnica va suposar la transformació neolítica dels ritmes socioeconòmics i polítics d’aquelles comunitats primitives.

Seria fàcil de comprendre, a la vista dels treballs d’investigació, com aquelles primeres societats que “domestiquen” l’agricultura silvestre i els animals salvatges, que transformen els seus hàbitats i les seves identitats tecnològiques, que incorporen a la seva cultura a gossos i gats, com se’ns descriuen importants canvis en els àmbits culturals i ideològics, doncs els lideratges en la caça havien desaparegut o s’havien transformat, per a convertir-los en lideratges nous  a partir de la identitat de subsistència en l’explotació de la producció autosuficient.

Comprendre que hi ha una certa similitud, entre aquella primera revolució i aquesta nostra tercera, fruit dels col·lapses periòdics del sistema que beu encara de les dimensions de la nostra anterior revolució industrial, la segona, com en la primera, aquella en la que es va donar  la transformació civilitzacional a partir de tallar amb la rel primigènia del model de subsistència i entramat social que creava el model de la caça i de la recol·lecció.

Només cal posar una mica d’imaginació per a determinar les conseqüències d’aquells canvis que van esdevenir al llarg de mil·lers d’anys en aspectes tant significats com ara el lideratge o la configuració de les elits, això hauria de suposar en aquell trasbals, la confrontació d’estructures mentals distintes, les d’un caçador, o les d’un recol·lector, en relació a les que hom podria observar en les noves elits d’un grup que esdevindria essencialment urbà, on les relacions entre els membres d’aquella comunitat serien ja distintes a les de les societats predecessores.

Probablement es produïa una transferència imperceptible de “poder”, però clar i notòriament a partir d’un procés cronològicament ample d’aquella transformació societària, fruit essencialment de les noves tecnologies de sedentarització. Hauria creat aquesta tecnificació majors conflictes de transferència de lideratges?; Podria ser cert que no hi van haver cap tipus de conflictes entre les elits d’una i altra civilització? Els líders dels clans caçadors i recol·lectors van deixar de manera natural el seu lideratge per esdevenir líders d’una societat de pastors i agricultors? Apareixerien de sobte nous líders, nous lideratges amb nous conceptes i noves visions socials, primàries, però nous conceptes en definitiva?.  Totes elles són preguntes que hores d’ara podrien no tenir una resposta clara.

L’antropologia ens refereix les seves relacions, els seus valors culturals, la realitat dels seus cultes funeraris, com les seves referències i preferències, però per poder arribar a determinar aquests aspectes imperceptibles que no queden escrits en les restes fòssils, tals com les relacions pròpiament socials i de lideratge, el paper de les elits,  haurem d’usar una mica de la imaginació a partir, això sí,  dels estudis científics que les disciplines relacionades amb el tractament de dades històriques ens poden oferir.

És ben probable que no hi hagi tanta distància en l’actual situació respecte dels plantejaments d’aquells canvis, els de la primera revolució com la va definir Gordon Child des d’una perspectiva arqueològica; és evident, però,  que també des d’una perspectiva social i política, és aquesta tercera revolució una revolució imperceptible que pot col·lidir amb els paràmetres preexistents però estem situats en un moment en la història social de la humanitat, on segurament no sabem, como probablement no ho sabia l’home paleolític cap on anava, com tampoc sabem d’entrada quina serà la nostra propera etapa en aquest camí evolutiu que ens és donat de caminar.

No cal buscar referències mítiques, canvis d’era o conjuncions astrals, aquesta seria una postura on la visió màgica de les coses es contraposa al mètode científic; és una postura fàcil d’entendre la realitat vista des de la perspectiva distinta a la que trepitgem cada dia, a la que confraternitza amb el nostre jo individual i el nostre jo social. L’evidència, però, és la desorientació en la que ens podem sumir, una desorientació que pot veure’s engolida per tota mena de “gurús” que puguin veure una mena d’apostasia mil·lenarista justificada en l’absència de respostes des de tot tipus en aquesta evolució.

Segurament la diferència radicaria en que encara vivim, com els humans paleolítics en un model que veiem que subjecte al canvi però que encara no ens ha convertit en una  nova societat, com aquella que en el seu dia va deixar la caça i la recol·lecció; no sabem quina ha de ser la nova societat a la que ens aboquem, però el que si que és cert és que en ella apareixeran nous tipus de lideratges, noves formules de convivència social, noves formes de participació efectiva que podrien trencar, o no, amb  els nostres models de representació. Arribats a aquest extrem de  l’anàlisi seria evident, també, que els nivells d’autoritat legal, poguessin ser posats en qüestió, de manera que l’ús de les noves formes de relació social i les futures que puguin aparèixer puguin ser instruments de qüestionament genèric de la legitimitat institucional.

Podria acabar essent aquesta la situació? Estem tant segurs que situacions d’aquest tipus no les van haver d’afrontar els nous homes neolítics? Existeix la possibilitat d’haver pervingut enfrontaments entre les antigues elits i les noves elits sorgides d’aquella nova societat? Només la imaginació ens pot donar testimoni, les hipòtesi, malgrat el coneixement de determinades variables, no ens poden dur a cap evidència, la dubtabilitat general ens ho demostra.

Així doncs, si prenem, amb la cautela que ens exigeix el “mètode científic”, la hipòtesi de partida del model rupturista de la primera de les revolucions humanes, podríem aventurar, només aventurar, l’esgotament d’un model que, consolidat i admès com a vàlid fins als nostres dies, ens pot dur a un futur adveniment, a curt, mig o llarg termini, a un nou model, sota un nou paradigma de substència, sota un nou paradigma de gestió,  sota un paradigma de lideratge i representació, una societat distinta, en definitiva a la que hem conegut fins ara.

El pas dels dies, dels mesos, dels anys, dels segles ens ho confirmaran o ens ho desmentiran. De moment només ens queda que observar, en el silenci de l’observació acadèmica, fins al més mínim detall de tot plegat per a poder esbrinar, mica en mica si es donen les característiques d’aquest canvi que se’ns aventura en l’evolució humana i com.   

 

---

[1] Gordon Childe, Vere. Los origenes de la civilizacion. Ed. Fondo de Cultura Económica. México.1983