The next revolution

Fotografia original de Montse Esteba . La resclosa de Sant Salvador (Santa Coloma de Farners)

La “Revolució Neolítica”, el terme encunyat per l’ historiador Vere Gordon Child[1] a partir de les seves investigacions sobre l’ anomenat Creixent fèrtil a l’orient pròxim, ens aporta a ulls de l’ interès en l’establiment social i polític actual la perspectiva sobre aquelles primeres societats sedentàries;  l’origen de les civilitzacions en la paradoxa del canvi, a partir de segles d’història en la transformació de les primigènies societats natufienses, aquelles caçadores i recol·lectores, quina diversificació tècnica va suposar la transformació neolítica dels ritmes socioeconòmics i polítics d’aquelles comunitats primitives.

Seria fàcil de comprendre, a la vista dels treballs d’investigació, com aquelles primeres societats que “domestiquen” l’agricultura silvestre i els animals salvatges, que transformen els seus hàbitats i les seves identitats tecnològiques, que incorporen a la seva cultura a gossos i gats, com se’ns descriuen importants canvis en els àmbits culturals i ideològics, doncs els lideratges en la caça havien desaparegut o s’havien transformat, per a convertir-los en lideratges nous  a partir de la identitat de subsistència en l’explotació de la producció autosuficient.

Comprendre que hi ha una certa similitud, entre aquella primera revolució i aquesta nostra tercera, fruit dels col·lapses periòdics del sistema que beu encara de les dimensions de la nostra anterior revolució industrial, la segona, com en la primera, aquella en la que es va donar  la transformació civilitzacional a partir de tallar amb la rel primigènia del model de subsistència i entramat social que creava el model de la caça i de la recol·lecció.

Només cal posar una mica d’imaginació per a determinar les conseqüències d’aquells canvis que van esdevenir al llarg de mil·lers d’anys en aspectes tant significats com ara el lideratge o la configuració de les elits, això hauria de suposar en aquell trasbals, la confrontació d’estructures mentals distintes, les d’un caçador, o les d’un recol·lector, en relació a les que hom podria observar en les noves elits d’un grup que esdevindria essencialment urbà, on les relacions entre els membres d’aquella comunitat serien ja distintes a les de les societats predecessores.

Probablement es produïa una transferència imperceptible de “poder”, però clar i notòriament a partir d’un procés cronològicament ample d’aquella transformació societària, fruit essencialment de les noves tecnologies de sedentarització. Hauria creat aquesta tecnificació majors conflictes de transferència de lideratges?; Podria ser cert que no hi van haver cap tipus de conflictes entre les elits d’una i altra civilització? Els líders dels clans caçadors i recol·lectors van deixar de manera natural el seu lideratge per esdevenir líders d’una societat de pastors i agricultors? Apareixerien de sobte nous líders, nous lideratges amb nous conceptes i noves visions socials, primàries, però nous conceptes en definitiva?.  Totes elles són preguntes que hores d’ara podrien no tenir una resposta clara.

L’antropologia ens refereix les seves relacions, els seus valors culturals, la realitat dels seus cultes funeraris, com les seves referències i preferències, però per poder arribar a determinar aquests aspectes imperceptibles que no queden escrits en les restes fòssils, tals com les relacions pròpiament socials i de lideratge, el paper de les elits,  haurem d’usar una mica de la imaginació a partir, això sí,  dels estudis científics que les disciplines relacionades amb el tractament de dades històriques ens poden oferir.

És ben probable que no hi hagi tanta distància en l’actual situació respecte dels plantejaments d’aquells canvis, els de la primera revolució com la va definir Gordon Child des d’una perspectiva arqueològica; és evident, però,  que també des d’una perspectiva social i política, és aquesta tercera revolució una revolució imperceptible que pot col·lidir amb els paràmetres preexistents però estem situats en un moment en la història social de la humanitat, on segurament no sabem, como probablement no ho sabia l’home paleolític cap on anava, com tampoc sabem d’entrada quina serà la nostra propera etapa en aquest camí evolutiu que ens és donat de caminar.

No cal buscar referències mítiques, canvis d’era o conjuncions astrals, aquesta seria una postura on la visió màgica de les coses es contraposa al mètode científic; és una postura fàcil d’entendre la realitat vista des de la perspectiva distinta a la que trepitgem cada dia, a la que confraternitza amb el nostre jo individual i el nostre jo social. L’evidència, però, és la desorientació en la que ens podem sumir, una desorientació que pot veure’s engolida per tota mena de “gurús” que puguin veure una mena d’apostasia mil·lenarista justificada en l’absència de respostes des de tot tipus en aquesta evolució.

Segurament la diferència radicaria en que encara vivim, com els humans paleolítics en un model que veiem que subjecte al canvi però que encara no ens ha convertit en una  nova societat, com aquella que en el seu dia va deixar la caça i la recol·lecció; no sabem quina ha de ser la nova societat a la que ens aboquem, però el que si que és cert és que en ella apareixeran nous tipus de lideratges, noves formules de convivència social, noves formes de participació efectiva que podrien trencar, o no, amb  els nostres models de representació. Arribats a aquest extrem de  l’anàlisi seria evident, també, que els nivells d’autoritat legal, poguessin ser posats en qüestió, de manera que l’ús de les noves formes de relació social i les futures que puguin aparèixer puguin ser instruments de qüestionament genèric de la legitimitat institucional.

Podria acabar essent aquesta la situació? Estem tant segurs que situacions d’aquest tipus no les van haver d’afrontar els nous homes neolítics? Existeix la possibilitat d’haver pervingut enfrontaments entre les antigues elits i les noves elits sorgides d’aquella nova societat? Només la imaginació ens pot donar testimoni, les hipòtesi, malgrat el coneixement de determinades variables, no ens poden dur a cap evidència, la dubtabilitat general ens ho demostra.

Així doncs, si prenem, amb la cautela que ens exigeix el “mètode científic”, la hipòtesi de partida del model rupturista de la primera de les revolucions humanes, podríem aventurar, només aventurar, l’esgotament d’un model que, consolidat i admès com a vàlid fins als nostres dies, ens pot dur a un futur adveniment, a curt, mig o llarg termini, a un nou model, sota un nou paradigma de substència, sota un nou paradigma de gestió,  sota un paradigma de lideratge i representació, una societat distinta, en definitiva a la que hem conegut fins ara.

El pas dels dies, dels mesos, dels anys, dels segles ens ho confirmaran o ens ho desmentiran. De moment només ens queda que observar, en el silenci de l’observació acadèmica, fins al més mínim detall de tot plegat per a poder esbrinar, mica en mica si es donen les característiques d’aquest canvi que se’ns aventura en l’evolució humana i com.   

 

---

[1] Gordon Childe, Vere. Los origenes de la civilizacion. Ed. Fondo de Cultura Económica. México.1983

 

Reforms

El president dels Estats Units, Barack Obama, el 24 de febrero de 2009, en el seu primer discurs davant la sessió conjunta del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC .

Coincideixo amb Isaac William Martin[1] quan afirma[2]que “Els Estats Units semblen conèixer moltes de les condicions que van fer possible l'anterior "big bang" de la política social: les majories demòcrates a les dues cambres del Congrés, una crisi econòmica han desacreditat totalment l'ortodòxia de la pietosa administració anterior, una Presidència demòcrata, i si podem donar crèdit a les primeres declaracions de la present administració, la voluntat política d'aplicar un ambiciós programa de política social”.

És Evident que no son avaluables encara les polítiques que engega la nova administració americana, qui sense sortir-se’n del marc i àmbit de la democràcia liberal que caracteritza al sistema, engega tot un seguit de mesures que fonamentalment encaren el nou segle a partir del convenciment que era necessària una nova estratègia, diríem que vital, fins i tot per a la supervivència del USA com els havíem conegut fins, ara, és a dir a partir del desenvolupament de la seva influència en el món occidental, com en les altres cultures, a partir del segle XX.

Tot el que podrien semblar obvietats des dels conceptes i àmbits determinisme legislatiu que havia marcat la tendència de no pocs Estats en el món, se’ns obre ara als nostres ulls totes unes perspectives diverses que havien quedat amagades, fins i tot en aquelles òrbites on el desenvolupament se sustentava a partir de postulats “progressistes”. Resulta lògic, doncs, que la conceptuació de l’Estat providència s’emmarca en un model distint a como havia estat concebut i teoritzat, en la confrontació ideològica tradicional. Probablement la nomenclatura no hagi tingut massa encert i ens dugui a contemplar-lo des d’una perspectiva de digressió Capital/Estat gens adequada, de manera cal retornar als orígens de la conceptuació liberal democràtica, la base per excel·lència del nostre model organitzacional, per a comprendre que aquella “felicitat” que deien els pares revolucionaris que pretenia l’organització política, no és aconseguible si no és a partir d’una certa guia, d’un cert lideratge.

No estic d’acord amb Martin[3], però en una afirmació recurrent entre els analistes, sobre els límits de les reformes a establir per la nova administració demòcrata. El sociòleg nord-americà ens diu que “no hem d'esperar una gran innovació. La més profunda de la nostra generació en la política social podria haver estat realitzat, i la majoria dels projectes de la nova administració estaran contingudes en la reforma del sistema de benestar de la dècada de 1990” y potser té raó; el discurs, però potser hauria de ser un altre, no es tracta d’establir nous límits sinó de creuar barreres que havien estat impulsades per tabús diria que “mediambientals” en el context de lo polític, de manera que avenços ineludibles en diferents àmbits havien quedat ajornats sine die, de manera que afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit no suposava per a les administracions precedents quelcom que puguem suposar un cert interès per a les seves convencions polítiques.

El paradigma de la revolució industrial no s’ha quebrat, al contrari, la tercera revolució, la tecnològica, continua plantejant vells axiomes, hereus de les deficients estructures sobre les que s’assenta el model de creixement, aquest és l’anàlisi i la conclusió al mateix temps. Es fa evident que les estructures socials fa un quart de segle que es mouen i per tant en els mons liberal democràtics hem assistit a un procés revolucionari com mai s’havia vist en la història dels essers humans, però cap govern ha estat capaç d’establir reformes estructurals mínimament intel·ligents, per a abordar la construcció de la societat del futur, viuen de les idees caduques del segle XX, aferrats a axiomes que comencen a no tenir cap mena suport teòric, i poc a poc, sembla, que tampoc social.

És en aquest context en el que la nova administració nord-americana, lluny de semblar només en principi una proposta estètica sobre la castigada economia de les estructures industrials, como de la mateixa classe mitjana, com ells l’anomenen, aposta per unes línies bàsiques d’acció, trencadores, però que arriben en el moment adequat i amb la visió d’Estat i global que han de permetre consolidar-se, de nou, com a primera potència mundial, establint els canals de comunicació adients en el context internacional, però abordant, si més no, reformes estructurals agosarades però inevitables.



[1] Assistant Professor, Department of Sociology, University of California at San Diego
[2] "Which direction for the welfare state? Legacies of welfare reform in the United States" La vie des idees (http://www.laviedesidees.fr)
[3] Martin, Isaac William. The Permanent Tax Revolt : How the Property Tax Transformed American Politics (Stanford University Press, 2008) ; co-winner of the President’s Book Award, Social Science History Association.

El perill de menystenir els factors globals

Els valors i els factors globals, són elements a tenir en compte en l’establiment de determinades polítiques d’aplicació micro, en l’àmbit de l’estat entès com una part del macro planetari ; de fet les posicions conservadores per una banda, i l’adequació a les perspectives liberals per l’altra, fan que determinats posicionaments menystinguin qüestions tant transcendents per a la convivència humana com els contingents d’exèrcits laborals en migració o més en un àmbit científic l’evolució del clima en el nostre planeta com a efecte directe de la darrera revolució industrial, per citar-ne dos de més entenedors.

Resulta evident que en períodes electorals poden magnificar-se situacions que de fet són per elles mateixes molt preocupants i que l’altra posició pot plantejar un rebaix de l’interès que en l’àmbit polític puguin tenir temes com els platejats que, per altra banda poden respondre a interessos econòmics ben concrets, molt concrets, que afecten a l’agreujament de les situacions que es plantegen ; potser el reconeixement de nous esquemes socials, per una banda, però també l’existència d’esquemes idèntics en les relacions entre països ens farien entendre com l’interès en establir un model utòpic no interessa determinades posicions polítiques que, per exemple qüestionen els models científics que plantegen el canvi climàtic, sobre el que la comunitat científica té un clar consens.

El perill que suposen en l’actualitat aquest tipus de plantejaments polítics sospitosament simplificadors del missatge polític que ens situen en un context pròxim al discurs que ja es va utilitzar en els processos electorals de la dècada del 90, hauria de posar en pre-avís als teòrics electoralistes, en el sentit de la consciència col·lectiva que això podria comportar.

Posem que parlem de Catalunya

El valor que donem als fets, als símbols, a les sensacions, als models en els que conformen la nostra vida en societat, el nostre referent històric, ens porta indefectiblement a cohesionar un cos social en defensa de valors identitaris que, no ens equivoquem, haurien de configurar l’essència de la nostra autèntica realitat a partir del nostre encaix en la construcció present i futura del nostre entramat polític, de l’encaix en la construcció federal d’Espanya i en la construcció confederal d’Europa, posem doncs que estem parlant de Catalunya.

En front de les vel·leïtats refundadores i reconstructores, sustentades la majoria de vegades en visions esbiaixades de la realitat social i política del nostre país, però també a partir de models caducs i alhora amb una forta càrrega de personalisme que deixen de banda el tren de la post-modernitat i aborden la qüestió identitària des d’una perspectiva romàntica, podem oferir la possibilitat de recrear unes noves essències sorgides a partir de la necessària adequació de la part al tot, en el sentit de descobrir que el desinterès palpable de la gent en els polítics, que no en la política, neix precisament de propostes que res tenen a veure amb la realitat social i política dels nostres conciutadans i conciutadanes que viuen el seu dia a dia d’una manera diferent a les declaracions grandiloqüents de determinats líders polítics.

És evident que la inflexió del canvi de segle i la gestió i control de la tercera revolució industrial, a diferència de les anteriors, demanda una certa dosi d’originalitat, molta més, segurament, de la que ens hauria estat exigible si els criteris socials haguessin estat els mateixos que se’n derivaven de la màquina de vapor, per exemple; ara, la nostra societat, que manté i accentua la diferència entre les rendes, de la mateixa manera com l’accentua respecte d’altres territoris del món, planteja, ens planteja, la necessitat de pensar des d’una perspectiva teòrica en l’element cohesionador que no és altre que la gestió de la societat a partir d’uns principis socialment acceptats i lluny de d’establir diferències identitàries.

La societat que hem configurat una mica entre tots, però substancialment heretada de la recreació europea de la postguerra, a remolc dels nostres veïns, ens planteja en l’àmbit de la res publica, qüestions bàsiques com ara l’habitatge, la renda, com també la delimitació dels drets i dels deures, però substancialment recreant aquell new deal a partir d’un compartit model nuclear en el que elements definidors d’aquella contemporaneïtat que han passat a ser secundaris, i on el dia a dia, es converteix en l’obsessió real de les societats del primer món, també de la nostra, diferenciada tan sols del context geo-polític per l’element natural de la “natio” o el lloc de naixement i la llengua com element vehicular a protegir.

Resulta obvi, doncs, que les dates transcendents de la historia dels pobles, comencin a servir per evocar futuribles a partir de les anàlisi de la realitat mateixa, del convenciment i la força que aporta la massa social a la recreació de les idees i dels models, a interpretar adequadament les necessitats i el discurs de la nostra societat, del nostre cos social al que intentem, només intentem, de representar, per portar-lo, com expressen alguns teòrics, a la felicitat que és allò a que hauria de tendir i a aspirar el ser humà.

Seria imprescindible, doncs, parlar de la responsabilitat moral en l’exercici de la política i fer-ho com ens proposava un teòric de la democràcia mateixa, Robert Dalh, quan ens diu que ser moralment responsables equival a ser autònoms, subjectes a decisions col·lectives en un procés que es maximitza a partir de les lleis producte de la nostra elecció, inassolible en cap alternativa no democràtica, el que ens faculta, diu, i ens obliga diria jo, a actuar com a persones moralment responsables, en aquest cas a l’hora de parlar en clau de país.