Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blogesferes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blogesferes. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 d’abril del 2007

Què passaria si la gent fos sincera?



Descobreixo, caminant per la galàxia blogger, que la vitalitat de la paraula és important, com el discurs, com la dialèctica, però a mi m’interessa tant el silenci.... Hi ha vegades que de fet hi ha detalls de la vida quotidiana que m’interessen més aviat poc en aquest intent de referir un dia a dia, unes reflexions una manera de veure la vida, i per tant la política i la societat des del meu particular punt de vista, encara que t’apuntin, et recomanin o t’implorin.

Segurament als centenars de bloggers que omplen la blogesfera catalana els semblaria una bajanada establir uns criteris normatius per a determinar de que o perquè, quan, com i de quina manera, aquesta és la essència mateixa de l’univers dels blocs, la llibertat, la possibilitat de retrobar la relació epistolar, com he dit en un altre post, amb aquelles persones anònimes; és com si de una finestra es tractès, oberta a la dimensió mateixa de lo universal, i quedés així permanentment com la essència mateixa de la llibertat en la paraula i en l’opinió, com si referís urbi et urbi els teus pensaments escrits.

És molt probable, també que no tot pugui ser escrit, que no tot pugui ser dit, que fins i tot hi hagi una fonamentació ètica o estètica que hagi de guiar aquesta nostra dialèctica diària amb el que ens envolta, pensant com un artista en la interpretació que cadascú en pot fer del llenguatge emprat, del llenguatge que, com instrument transmissor, descriu lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase: vivències, visions, anàlisi, controvèrsia o disputa.

Avui no us parlaré d’uns frescos fantàstics de Minguell, pintats al Palau de la Diputació de Lleida, digne hereu del seu pare també un muralista excel•lent, avui no us parlaré de política perquè ho he fet entre amigues amics i us he de reconèixer que ha estat un moment excel•lent que m’ha transportat a aquelles tertúlies de cafè Gijón, avui no us parlaré de res en concret i en especial, perquè de vegades, com tantes altres he dit, el silenci és una manera també de dialogar, de deixar entendre, d’acaronar les paraules i les persones, de dir sense dir, com en un somni, la realitat observada.

De vegades a la política cal donar-li el silenci, fer una pausa i reflexionar, per veure que fan i que fem i com ens entestem en allò que gens interessa a la gent; descobrir com fins i tot pot ser una falta de respecte a la figura del ciutadà, allunyar-se de les seves preocupacions, de les seves inquietuds per a respondre-li en molts casos amb la banalitat extrema o amb megalomanies estranyes; De vegades cal el silenci, per demostrar rebuig, però també al el silenci per demostrar sorpresa o angoixa a banda de reflexió, una manera de disposar dels moments en propietat sense transmetre absolutament res; us imagineu si després del silenci vingués la sinceritat, i què passaria realment si la gent fos sincera?

dimecres, 4 d’abril del 2007

El fenomen blogger




Segurament, des d’una perspectiva de màrqueting, estaríem parlant d’un context de màrqueting viral, que supera evidentment els paradigmes o enfocs convencionals d’aquesta disciplina i que també afecta en un o altre sentit a la configuració de la translació del missatge polític. Però molt probablement estarem parlant d’un concepte de militància política, que supera a la tradicional en el marc dels partits de masses com els venim coneixent fins ara, en l’aplicació de les noves tecnologies a la política i el seu context.

Si ens cenyim a la definició del terme blog, que deriva del britànic web+log, que acostuma a traduïr-se per bitàcola -el que en l’àmbit dels elements marítims suposava el llibre de ruta-, els blogs actuals, que deriven en molts casos de la antiga concepció de l’àmbit de la literatura epistolar, però a l’hora també del concepte tradicional de diari personal, irrompen en la escena de la creació del criteri polític, d’una forma espectacular recentment en el nostre àmbit i si ho cenyim a l’àmbit estrictament polític a partir dels primers anys d’aquest segle, en el que comença a determinar-se una utilització pragmàtica de continguts polítics, diferents del que ens podien oferir ja les webs tradicionals, instruments estàtics i menys dinàmics.

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir en definitiva una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, és allò que podem definir com l’aportació al concepte de transformació de la societat a partir de la utilització de les noves tecnologies i, òbviament la diversitat polifònica de l’univers blogger des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions individuals, que no iguals, dels titulars d’aquests instruments que la xarxa ofereix.

Per alguns autors, els blogs han introduït la poètica de la obra oberta, perquè hi ha una voluntat de convèncer, més enllà de l’instrument merament informatiu que hom podria veure en aquestes pàgines, on la seva fortalesa radica en que la vida, fins i tot la vida política, i les coses de la vida son explicades als demés amb la visió personal de l’autor, a banda de les possibilitats tècniques que ofereix aquest tipus d’instrument; amb menys sofisticació tecnològica que altres estris informàtics, de manera que queda a l’abast de no poques persones que poden convertir-lo en un instrument adequat de transmissió d’informació i per tant si ho observem des d’una perspectiva política, de transmissió de les reflexions i els criteris polítics que acaben subtrahend, per tant, a la patrimonialització que en tenien les organitzacions polítiques.

Resulta difícil d’analitzar, segurament els que serien uns pocs minuts en la història de la humanitat, d’aquesta experiència, la de l’activisme cibernètic, l’activisme polític en la xarxa; de fet cal plantejar fonamentalment la diferència entre el model d’activisme persona a persona, o la tradicional aportació a la premsa escrita, o a través dels instruments que es desenvolupen en el segle XX, com son la ràdio i la televisió, principalment perquè el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, canvien cap a un format, una dimensió i un llenguatge més fresc, més immediat, més actual i probablement més col·loquial.

En el model dels blogs, es veu com es pot passar del divertimento que pot representar un diari personal al que pot representar una autèntica llibreta d’apunts o de reflexions polítiques, com ho viem, en diferents nivells dels prop de 500 blogs d’aquestes característiques existents en l’actualitat en el panorama política català. La possibilitat de poder determinar quin és el perfil de les persones que consulten aquets blogs, a partir dels nous comptadors, que estableixen una dimensió geogràfica, una dimensió de les característiques de la tecnologia amb les que es consulta, quin tipus de recerca porta a la consulta i altres variables o elements, ens podria plantejar alguns paràmetres que podrien definir una teoria del nou activisme i militància política, que previsiblement hauria de poder contenir tres elements fonamentals: la influencia i el valor que li donin les elits, la influencia i el valor en els editors de premsa i periodistes i informadors en general, i la influència i els valors que rebin i transmetin els educadors, especialment en els àmbits essencials de l’ensenyament secundari i el batxillerat.

L’existència ja de diferents models de blogesferes, o xarxes en les que es poden agrupar els blogs, a voluntat dels seus titulars, on la sindicació de pàgines permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa a partir de determinats grups de les mateixes, ens pot donar a entendre la incidència que poden tenir les noves tecnologies en la creació d’opinió política i de l’opinió pública en particular i a través del ciberespai, el que ens queda ara per demostrar és si la informació i la dialèctica que es poden establir, condueix necessàriament a un intent estrictament participatiu en la creació del criteri polític i no tant al foment de la participació en el moment essencial de la responsabilitat democràtica, com és l’exercici del vot. Segurament, i ho sabrem més endavant, alguna cosa està canviant.


Nota final

Aquest article ha estat referenciat en els següents llocs web:

Zewol.net

poliblocs.cat

socialistes.cat