Contra-estratègies òptimes

És molt probable que ni els teòrics conductistes ni els clàssics en la interpretació de les teories del conflicte tinguin absolutament resoltes totes les respostes en allò relatiu a la dimensió de la avaluació de les relacions socials en l’àmbit del desenvolupament de la conductivitat humana en les relacions grupals.

De fet entendre com a cert que l’assertivitat del comportament deriva fonamentalment de la pròpia consciència, de la pròpia voluntat i natura humanes, ens permet també de donar com a cert que hi ha una determinada influència que deriva dels contextos socials així com de les interpretacions filosòfiques i científiques, de manera que ambdues teories, la conductista i la clàssica, ens poden aportar reflexions interessants, sense obviar en la denominada escola clàssica, hores d’ara encara, les interpretacions fetes per Hobbes, Locke, Marx, Hegel o Webber, per citar-ne alguns.

Certament la teoria dels jocs, nascuda en l’àmbit de la ciència econòmica i de ús corrent en l’àmbit de la Ciència Política, on la estratègia, la negociació, la informació, la comunicació, però també la irracionalitat, conflueixen i deriven fonamental i substancialment d’aquest concurs escolàstica, planteja un cert claveage que ens hauria de portar a una interpretació que va més enllà del conflicte pur i dur que, de la mà de la teoria dels jocs, ens podria portar a la més palpable cooperació, com a principi substantiu, el que s’anomena científicament com a joc de suma positiva o suma no nul·la.

En certa manera aquesta suma positiva ha estat el principi que ha vingut a inspirar grosso modo el model de gestió proposat en l’escenari conegut del conflicte tecnològic del Túnel de Vielha i en concret en el marc de les solucions aportades des de la Diputació de Lleida; tot a través de les sistemàtiques col·laboradores, és a dir d’aquells actors disposats en l’àmbit de la negociació assertiva, amb el que s’ha propiciat un clima òptim a una solució consensuada i per tant corresponent-se perfectament amb el model que planteja aquesta model teòric que es coneix en la seva fase final com a “premi de cooperació mútua”, partint del principi del millor resultat global a partir de la col·laboració.

Segurament l’aplicació d’aquesta perspectiva científica en altres conflictes coneguts de l’acció pública hauria de tenir, a través dels seus legítims interlocutors, la possibilitat de poder “jugar” aquesta possibilitat si se és capaç d’entendre el context de complexitat tècnica en que es plantegen les qüestions d’aquest tipus i si es dona d’entrada un principi cooperatiu; aleshores seria possible establir acords que haurien de permetre contemplar qualsevol qüestió des de perspectives gens intransigents, i no parlo pas en aquest cas de cap posició en concret en els afers que avui es troben en conflicte; la posició de tots els actors socials observant-ne els “problemes” en la seva justa dimensió els haurien de dur, no ja als òptims que planteja la ciència econòmica, els hauria de dur a l’assoliment de determinats equilibris al marge del conflicte.

La voluntat de reconèixer la situació per determinats actors, d’avaluar tanmateix les complicacions sorgides i les complicitats que són necessàries en aquest context que abasta alguna cosa més que les pròpies raons tecnològiques hauria de permetre d’exigir en general solucions polítiques de cooperació, interacció en definitiva, com de fet s’ha demostrat recentment, cercant-ne contra-estratègies òptimes confrontades per altra banda a les estratègies de tall frontista o de conflicte en el procés negociador.

Teràpia de prudència

Com el silenci es recrea en la bellesa, l'ànima de la persona es recrea en la poesia i l'art de la paraula, en definitiva en la teràpia de la prudència. Assistíem ahir a l’acte de proclamació i d’investidura dels nous electes provincials de Lleida, un acte ple del simbolisme que representava un canvi, una alternança en el poder com estableixen els cànons de la democràcia.

Abastar les possibilitats que permet aquest canvi i aquesta coalició post electoral tripartida, nascuda a partir d’un voluntat inequívoca de servei, resultaria quan menys agosarat, perquè les possibilitats que s’obren poden ser il·limitades si els esforços se centren en establir una nova dimensió una nova perspectiva àrea a àrea, servei a servei, sense especulacions i aprofitant sinèrgies adormides o poc rentabilitzades socialment.

La lectura que se’n pot fer, però, haurà de ser-ho a partir de la redacció dels primers pressupostos de la institució provincial, on la disposició dels tres grups que integren el govern en l’establiment de determinades polítiques públiques, hauria de garantir una reformulació dels models utilitzats fins ara per a la distribució dels fons que es gestionen des d’aquests òrgans de gestió supramunicipal, perquè les bones intencions hi son totes en aquests assaigs protocol·laris, a partir dels que s’haurien d’establir no poques lectures de voluntats polítiques manifestades.

El procés de canvi arriba tard, excessivament tard, dons d’haver-se mantingut els models calendats s’hauria arribat a l’estiu havent pogut establir una nova realitat orgànica per una banda i uns models i sistemes adequats a les finalitats i els terminis que s’establissin. Ara resulta complicat, donades les dates de poder anar més ràpid del que s’hauria d’anar i en tot cas de cercar complicitats que fins als primers dies de Setembre serà complicat d’obtenir, en tot cas la bona disposició i la il·lusió que genera aquesta canvi podrien garantir-ne d’entrada l’èxit, sinó fos per lo avançat del mandat que ara s’inicia, al menys en aquesta primer part del mateix.

LXXIII, 七十三 , 73

73 és el número atòmic del Tàntal, un lantànit, però no és aquesta la significació que vull explicar ni que es tracta del 21è nombre primer, bessó del 71.

73 dies hauran hagut de passar exactament fin que s’hagi fet possible una realitat que ja era incontestable des del principi, la constitució de la Diputació de Lleida amb un govern on sumen la majoria absoluta el nombre d’escons que composen els grups del PSC i d’ERC, també amb Unitat d’Aran.

73 dies d’inoperativitat institucional, d’aprofitament mediàtic del president en funcions que no ha subscrit el mandat legal que l’obliga només a les accions de tràmit ordinari i fins i tot ha fet rodes de premsa, evidentment que la prudència i el silenci amb el que han actuat d’ambdues forces polítiques del futur govern li devien de semblar al president sortint com una carta blanca. De fet fins i tot amb la senzillesa que caldria, és a dir amb una encaixada de mans en l’acte de constitució, tampoc li sembla prou, i convoca un acte de transferència de poders, tot sigui per poder garantir-se una fotografia, en això ha centrat el mandat els darrers Quatre anys i així ho acaba.

73 dies després de celebrar-se les eleccions municipals, el proppassat 27 de maig, la darrera de les diputacions catalanes es constituirà, el ple de constitució ha estat ja convocat per a les 11 hores del proper dimecres dia 8 d’agost, en una sala de plens que a ben segur quedarà petita, malgrat la canícula estival per establir un nou govern, una nova forma de governar, una coalició de progrés de 13 diputats, 9 del PSC, 1 d’UA i 3 d’ERC que donaran la presidència al meu amic Jaume Gilabert d’ERC, una aposta decidida on les forces de progrés s’hauran d’esmerar en plantejar quins són els objectius i definir els clients de la institució: els 231 ajuntaments de la demarcació.

El respecte i la vergonya

Tancar el cicle, el curs electoral, resulta difícil, en uns moments en els que els contenciosos electorals, a la demarcació de Lleida, defineixen la paràlisi de les administracions supra-municipals, fruit, segurament d’una estratègia premeditada i calculada per part de CiU, que respon més al reconeixement de la possibilitat que l’afer els ofereix en el context de la comunicació i per tant de la permanència en la noticia, en un moment en el que es fa evident una vegada més el tsunami que en les darreres eleccions municipals s’ha produït en la Federació nacionalista, on la ruptura ha estat la nota destacable en un dia a dia esperpèntic que, ara a dos mesos ja de les eleccions, ens situa en un panorama on els Consells Comarcals i la Diputació Provincial continuen sense constituir-se, paralitzada doncs l’administració dels assumptes locals, a partir d’uns procediments legals que comencen a assemblar-se cada vegada més a un frau de llei.

El silenci que és una actitud de suma prudència, ha estat la nota dominant per part de totes les organitzacions polítiques, tant pel que fa a la crisi que s’ha mostrat urbi et urbi dins dels nacionalistes com respecte de la seva actitud de menyspreu, permetent-ne la paralització més absoluta de la administració local supra-municipals, sabent que hi ha jurisprudència al respecte, que els contenciosos promoguts en altres demarcacions han estat perduts, reiteren el procediment, ens haurem de plantejar que és el que realment cerquen amb aquesta actitud.

Serps i culebrots

Em resisteixo a parlar de la dimissió d’en Piqué, però cal fer-ho, crec que ha estat una clara victòria i posicionament del sector més neocon del Partit Popular, encara que a través dels mitjans de comunicació vulgui donar la sensació que hi ha una crisi oberta. Les crisi que se solucionen als mesos d’estiu son crisi programades que tenen una intencionalitat política clara, com és en aquest cas afrontar l’encarament de les properes eleccions generals amb una mica més de garanties de les que s’ofereixen ara a la vista dels recents resultats en les eleccions municipals, precedits del que obtingueren en les autonòmiques passades.

Cert és, però que les maquinàries dels partits comencen el seu greixatge a partir d’aquest estiu, amb la mirada posada en el proper més de març, o quan el president del govern decideixi de fer la convocatòria que acabarà esgotant la legislatura, com ha de ser si entenem que hi ha hagut uns acords estables, a expenses del que es pugui produir tant en el desenvolupament de l’Estatut com en els suports als Pressupostos generals de l’Estat.

Aquestes serps d’estiu animen una mica la situació en l’àmbit de la política, ancorada, per altra banda, en els processos judicials que s’incoen a Girona i Lleida per part de la coalició nacionalista que aconsegueix, per altra banda, paralitzar absolutament les Diputacions provincials de les respectives demarcacions, segurament no es deuen de mirar amb els ulls dels ciutadans als que acaba important ben poc aquesta nova boutade i que dona la imatge, un cop més dels interessos personals i ni tant sols partidistes, per sobre dels interessos de país o de contrada, que tant li fa

Savoir Faire

Un dijous intens seguit d’un divendres nogensmenys. Un dijous, on va tenir lloc "La tertúlia" que dirigeix i presenta Santi Roig, a Lleida TV, la darrera de la temporada que acaba amb l’arribada de l’estiu, no en sentit metafòric, l’estiu feia algunes hores que havia arribat quan començava l’emissió d’aquesta darrera nostra, segurament hem refermat una certa amistat entre els tertulians, sempre passa, amb alguns més que d’altres. Ahir us puc dir que m’ho he passat d’allò més bé i segurament també els meus companys d’estudi, perquè ahir ens vam desinhibir, malgrat que els temes del dia no donàvem per a molt i en ser el darrer ho vam poder dir tot una mica més planer, potser sense tanta disciplina, sense rebaixar el to de qualitat que ens és exigible.

Ahir, segurament amb una complicitat no estudiada amb Marta Alòs jugàvem, com en un teatre, a trobar-nos i allunyar-nos, certament a partir de plantejaments ideològics, els dos som de morro fort, però també és cert que conduíem amb una vitalitat frenètica la dialèctica que s’establia, a partir, també, d’una certa ironia i una certa broma que crec s’hi esqueia, potser no en un altre programa, en el darrer sí. He d’agrair el “savoir faire” d’aquesta dama de la política que “temporalment”, espero, ens ha deixat, com també he d’agrair el respecte amb el que ens tractem, potser havíem començat amb una certa tibantor, però ara, després de tants mesos i també coincidències en d’altres mitjans, els dos sabem que se’ns reclama un cert nivell d’ideologia, un cert nivell de comprimís, un cert nivell de cultura, entenent-ho tant com a formació acadèmica, com a civilització.

Així, de la mà de temes interessants com ara la reforma penal en matèria d’accidents de trànsit, o l’errada de la Junta de Zona de Cervera, a la que vaig intentar defensar argüint que no és un jutjat especialitat i que rep la pressió mediàtica com el que més, d’igual manera com els mitjans pressionen donant per certes dates de constitució d’institucions com ara la Diputació de Lleida que no són del tot certes i més tenint en compte ara, quan escric aquest post, que hi ha una resolució de la Junta Electoral Central que recomana el següent:

“La exigencia establecida en el artículo 205.1 de la LOREG de que estén constituidos todos los Ayuntamientos de la provincia para que se pueda proceder a iniciar el proceso tendente a la constitución de la Diputación Provincial debe entenderse en el sentido de que dicho proceso deberá aplazarse hasta que se hayan resuelto previamente todos los recursos contencioso-electorales contra la proclamación de concejales electos en los municipios de la provincia.”

O sia que, malgrat la urgència que la llei electoral atorga als recursos presentats, encara manquen uns dies per constituir Diputacions i Consells Comarcals.

Ràpid, molt ràpid, gairebé sense desmaquillar, acudia al sopar que dijous vespre es feia al la Fonda del Nastasi, per reunir, com es fa tradicionalment des del PSC a la gent que ha col·laborat en la realització de la campanya que ha estat dirigida per l’actual primera tinent d’alcalde i Diputada al Parlament, Marta Camps, una munió de gent a l’entorn de l’amic Àngel Ros i una primera intervenció en el sopar de la Consellera de Salut, l’amiga Marina Geli, a la que no vaig poder saludar. Prendre contacte amb amics, companys i Diputades amigues, una joia per compartir aquelles taules. Com us deia una jornada intensa, però amb una carretada d’ímputs positius que és el que ens cal.

Els nous mapes consistorials i la Diputació a Lleida

Els mapes consistorials sorgits de les darreres eleccions, quan encara s’estan tancant pactes i acords, evidencien una situació, per la seva banda del mapa polític que en proposa una situació similar a la que podem trobar en països de la Europa continental, enllà on prima el model de la proporcionalitat i la representativitat política, front d’altres models de menor proporcionalitat i on la utilitat el vot queda malmesa en produir-se un rebuig del sistema cap unes restes altes de la meitat de l’electorat aproximadament per afavorir un nominalisme majoritari que podríem considerar excloent i que tampoc garanteixen una estabilitat a ultrança, com apunten els seus defensor.

El model polític de pentapartit, és a dir de 5 partits principals a diferents graus, a banda d’aquelles organitzacions polítiques o agrupacions d’electors que testimonialment concorreixen als comicis del tipus que siguin, queda clarament consolidat en el nostre país, després de quasi treinta anys d’eleccions democràtiques, i per tant abundant en la proporcionalitat del nostre sistema que el legislador va voler primar per sobre d’una tendència majoritària, el nostre model recull diferents sensibilitats en diferents àmbits de l’espectralitat política que, a banda, en dibuixen vectors diferents, com vectors diferents en trobem en les pròpies organitzacions polítiques, en la seva majoria sorgides de la suma de diferents perfils teòrics en el moment de definició i consolidació d’aquestes organitzacions.

L’absència de votants, l’absentisme- denominació que prefereixo -, no és una opció vàlida com ho és el vot abstencionista i per tant no recull una sensibilitat política concreta a tenir en compte, on l’elector opta per no fer cap mena esforç per complir amb el que hores d’ara és un deure institucional de ciutadania, considero, parlant d’aquests absentistes doncs, que el nostre sistema que mai va establir l’inscripció preceptiva en el cens serveix per a fer denuncia d’aquella part de la ciutadania que fa deixadesa de la seva obligació i no queda emmascarat com en països com ara Bolívia, per exemple, on de declarar una abstenció del 29 %, l’abstenció real si no hi hagués inscripció voluntària, seria de l’ordre del 75%, de manera que potser no cal que ens estripem les vestidures, tot i que és absolutament adequat que se’n facin els estudis que corresponguin i es miri de prendre les accions de foment de la participació que puguin ser viables.

Resulta de recurs fàcil a determinats analistes i polítics d’atribuir, per altra banda, a l’absentisme la determinació de pactes i acords post-electorals, pactes i acords lògics per a la creació de majories, en un sistema en el que prima la proporcionalitat i per tant una tendència definida pel sistema que beu de les fons de la tolerància política, contra altres fórmules que han apostat per la delimitació de l’espectre polític i que alguns ara semblen voler abonar en ares a l’estabilitat política, quan la política mateixa neix de les essències del conflicte entès com a dialèctica necessària.

En aquest ordre de coses ens trobem amb institucions d’elecció secundària, institucions supra-municipals, algunes hereves de les tradicions pre-constitucionals, com ara les Diputacions provincials, amb un sistema d’elecció a banda del model general, en utilitzar un districte anacrònic: el Partit Judicial, on el model de distribució proporcional, llevat que una força política manllevi un suport excepcional, com ha estat fins ara, vindria determinada pel sistema de repartiment de ”quota” proporcional a partir dels districtes, de manera que l’acord sigui la tònica que ha de permetre la estabilitat institucional i per tant la governabilitat de la institució provincial en un resultat que en aquest cop veu resol una tercera força política que, en aquest cas, ha vist com la generositat de un dels partits majoritaris amb els que establiria el pacte li atorga la presidència de la institució.

El model de gestió d’aquesta institució, que arrossega els tics propis de governs provincials que l’han dirigida ininterrompudament en el període democràtic, llevat del període 1983-1987, proposa, tot i ser una elecció indirecta un canvi en el color polític quasi permanent, en l’acord PSC-ERC que hauria de definir un nou model en la gestió dels recursos provincials, on es doni pas al principi de la cooperació que paral·lelament als de la coordinació i la subsidiarietat, a banda de la identificació adequada dels seus clients: única i exclusivament els 231 ajuntaments i 11 Consells comarcals, que haurien de ser els que primessin en l’objectiu de desenvolupament de la demarcació, a través de la reforma i revisió dels diferents instruments de que es dota l’ens provincial fonamentant la nova gestió en el criteri de les dues “E”s: Eficàcia i Eficiència, així com d’un adequat estudi d’accions presents i futures i de l’espai geogràfic i polític en el que accionar.

Nous temps, noves idees

A la foto, d'esquerra a dreta, Cunillera (PSC), Gilabert (ERC), Llena (PSC) i Font (ERC)

Una setmana intensa que s’inicia de fet el diumenge, amb els resultats electorals que planifiquen un clar guanyador d’aquestes eleccions municipals a Catalunya, però també a Lleida, amb un resultat històric, el de Àngel Ros a la capital Lleidatana amb 15 regidors, un més que la majoria absoluta, però també a Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Tremp, Les Borges Blanques, i poblacions més petites com Alguaire, Alfarràs, Torrefarrera, Maials, Els Alamús i tants d’altres, quasi bé doblant el nombre d’alcaldies que es tenien al 2003, però capgirant-ne també Consells Comarcals, com ara el del Segrià i amb un resultat espectacular a la Diputació de Lleida, empat tècnic dels socialistes amb la federació nacionalista que s’ha resolt a favor d’un tercer, esquerra, que de fet tenia la clan.

A l’acord s’hi va arribar ahir, ho anuncien avui els diaris i la resta de mitjans, que permet al republicà Jaume Gilabert, un bon amic, amb qui hem compartit algun que altre sopar tertúlia i on se m’ha mostrat el seu talant polític, assolir la presidència de la Diputació provincial. Certament hauria preferit que la presidència quedés en mans socialistes, perquè el resultat ha estat espectacular, però els acords i les negociacions són així i ara s’obre un procés de col•laboració intensa, en la que el PSC detectarà la vice-presidència primera, la segona i la quarta de la institució provincial.

En tot cas veure com el rigor s’ha fet palès en la rapidesa en que s’han produir les negociacions, sense filtracions inadequades, com ha de ser en un procés negociador, alguna dels que hi era altament qualificada per la seva experiència en situacions dures i segurament haurà aportat la seva visió de com resoldre’s temes negociatius d’aquestes característiques.

Restar oberts, ara, doncs, al procés de constitució de les administracions locals i supra-municipals i entrar en un nou període que ens haurà d’exigir a tots plegat una dedicació absoluta en els afers de la gestió local, amb un únic objectiu, amb una única finalitat, l’interès col•lectiu del territori que es gestioni, entenent que el territori abasta els ciutadans i les ciutadanes que el composen, però també els valors distintius i diferencials i l’orgull, l’autoestima com a subjecte que ha de definir les potencialitats emergents.

Una boutade sexista inacceptable

Ahir assistia a la Diputació de Lleida a una roda de premsa, d’observador, a la presentació de la campanya d’estiu de turisme de Lleida, un patronat de la Diputació de Lleida que ha fet alguna cosa més que això, que probablement les auditories de gestió ens ho revelaran.

La presentació a la premsa com toca, amb els powers corresponents, però, ailàs! D’entrada un primer eslògan del tot masclista: “Destapa-la”, sobre una imatge de dona, encarnant la bellesa. Segurament hauria pogut ser descobreix-la, o estima-la, no, havia de ser destapar-la, amb una clara connotació sexual sobre el símbol d’una dona, tot i que reconec que Lleida té nom de dona, com Llibertat o igualtat, posats a dir.

Però l’escàndol no acaba aquí, el segon eslògan: “És tota teva” , de fet sembla més una campanya destinada a descobrir paradisos sexuals, com ara les rodalies de Bangkok, que no pas oferir les possibilitats del turisme de muntanya, el gaudir de la natura, el descobrir no pocs paratges meravellosos, malgrat la poca inversió en el desenvolupament turístic de la demarcació.

Avui en parlava la peixera de Juan Cal, amb un titular de la seva columna que no ens pot deixar insensibles a aquesta darrera “boutade” de la Diutació provincial, perquè en primer lloc cal plantejar-se si calia ara i en aquests moments, en que tots, absolutament tots els membres de la direcció es trobem, no ja en funcions, sinó absolutament dimitits, poden fer alguna cosa més que la mera gestió del dia a dia? Jo crec que no, que ara no tocava presentar aquesta campanya, i ho han fet perquè saben que una altra administració hauria rebutjat la campanya, directament pel seu escàs impacte, però també pel seu mal gust.

És tracten d’expressions barroeres, que només són audibles en converses sota els efectes de determinades essències i en absolut permissibles a unes campanyes institucionals, no ho oblidem estem parlant d’una campanya institucional que és la única cosa a la que s’han destinat recursos, sense contemplar accions prèvies de gestió turística que és el que necessita el nostre territori, tant mancat d’inversions de l’ens provincial.

El rostre de Mireia Verdú fantàstic, amb maquillatge verd intens als llavis i als ulls, podria haver servit per un altre eslògan, segurament si no s’hagués fet tot a corre cuita, per poder salvar una part de la despesa compromesa amb el publicista segurament, quina pena, lamentable.

La premsa en fa responsable al Director de turisme de Lleida, però jo també ne'n faig al President en funcions de la Diputació Provincial que va avalar l'acte de presentació amb la seva fíngica presència.

Varapalo

Avui, he recuperat el ritme normal de tertúlies a Segre ràdio, a “El Despertador” , la que jo diria una reunió d’amics i que traspua aquesta sensació, amb Marta Alòs, Enric Montaña i Carmel Mòdol que avui no hi podia ser i era substituït per una regidora electe d’Artesa, "moderats" per la meva amiga Mariví chacón que, inflexible, avui ja ha començat les meves interrupcions, aquest cop ha estat una.

La veritat és que recuperar aquest ritme, encara que es parli en general de política s’agraeix, perquè no hi ha un ritme estrictament electoral. El tema del dia, el “varapalo” de la federació nacionalista al seu cap de fila per Lleida, Isidre Gavín que ha quedat desautoritzat per a negociar i a més li diuen que s’oblidi de la Diputació provincial, no ja per presidir-la, aspecte que està sota negociació, si més no fins i tot perquè deixarà de ser diputat provincial.

Certament la inmmodèstia del líder de la federació nacionalista, per una banda, i segurament alguns punyals que surten de l’armari, pot haver estat la resolució de la directiva d’aquell partit, que avui és titular de premsa.

L’abstenció que és un tema que m’apassiona i la seva incidència en els diferents processos electorals, com ara les municipals a la ciutat de Lleida també s’ha analitzat, el meu criteri, ja l’he expressat altres vegades, que l’abstenció és un fet crònic de la ciutat de Lleida des de 1.979 i no cal estripar-se les vestidures, en tot cas calia fer-ho aleshores i posar-hi remei, perquè ara és molt difícil, fins i tot aquella teoria meva del vot obligatori. En tot cas he plantejat el valor del vot no contingent que afecta a l’obtenció d’un determinat resultat, la consistència de la massa electoral del PP i la poca consistència de la massa electoral convergent, que malgrat totes les previsions, s’ha enfonsat inexorablement, previsions que preveien un cert retrocés, molt menor del que ha succeït.

Primer sembrar, després recollir.......

La negociació és una de les característiques que defineix, substancialment, el nostre context democràtic i de la relació política, de la mateixa manera com la dialèctica i el conflicte també en són definitoris.

Una certa manca de temps i també el cansament, em van fer impossible de comentar el programa “La nit/al dia” que presenta Mònica Tarribas, que va comptar amb els alcaldes in pèctore de les ciutats de Girona, Tarragona i Lleida, tots tres socialistes.

Entre ells, doncs, òbviament l’alcalde socialista de la ciutat de Lleida, que va revalidar el seu nou mandat amb una majoria aclaparadora. La visió amb claredat de la xarxa nodal que constitueix una àrea d’influència i per tant de gestió, estableix des de la perspectiva d’Àngel Ros, un context territorial en que tota aposta de cohesió insereix positivament en la transformació social i política del nostre entorn.

Les tres ciutats, són ben diferents, tant des d’un punt de vista geogràfic, com de la morfologia urbana i la seva relació amb el seu entorn. Ros, però definia quines són les característiques que han de definir una nova etapa de govern, sobre qüestions com ara la circulació i la mobilitat que respon ineludiblement a aquest intercanvi de serveis que la ciutat i el seu entorn es presten, no ja respecte als seus 130.000 ciutadans, si més no també a una demografia urbana de prop de 350.000 persones que intercanvien béns de consum o el propi capital humà amb la ciutat de Lleida i per tant s’estableix un nivell d’intercanvi molt superior al 15-16% que estableixen els teòrics de la geografia urbana per delitimitar un teixit de relacions pre-existents a la presa de consciència política.

La dificultat per abordar la difícil situació plantejada per l’expresident, de qui Àngel Ros n’és amic, la va resoldre definint el paper que Maragall ha jugat en la història de la capital catalana, per una banda, i del propi país per l’altre, de igual manera com també transcendeix el primer president de la Generalitat recuperada, si excloem Terradelles. De tota manera, cap dels tres van dubtar del lideratge de l’actual President de la Generalitat i 1r Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, José Montilla.

La premsa va transmetent els timings en l’elaboració del cartipàs municipal que s’estableix en sis grans àrees que seran controlades per un Tinent d’alcalde de les que penjaran la resta del Regidors. Van agafant els mitjans imputs d’aquí i d’allà per poder elaborar un procés que sigui mitjanament transmissible, una organització la de l’ajuntament sorgit de les eleccions del 27-M, en les que el grup socialista haurà de configurar com en una lid empresarial en un context de mercat la seva gestió, de manera que el contacte no ja amb els clients, els ciutadans i ciutadanes, que també, el contacte amb els que són qui detenten realment la titularitat d’aquests mitjans públics, vist com veieu, en una altra perspectiva.

La negociació de la Diputació de Lleida continua en mans dels dirigents del partit, segurament un pacte seria lo més lògic i més prudent, i per tant caldrà veure que succeeix en aquest àmbit per a poder reaccionar en la resta de Catalunya. En tot cas discrepar de les paraules d’algú que diu que si només hi hagués dos partits això no passaria. Segurament i manta vegades el llegir ens fa perdre l’escriure, perquè la bellesa de la democràcia es dona a Europa, precisament, on l’espectre polític és divers, fruit de la tolerància social que ens envolta i la que no voldria pas que es trenqués.

Crònica electoral LXXVII. Ros!

La campanya ens arriba a la seva recta final, segurament en una part pot tenir raó Josep Ramon Correal, director de publicacions de La Mañana, en dir en la seva punxa d’avui que no hi ha sang i fa una reflexió en la que jo llegeixo que això pot portar a l’abstenció.

La normalitat hauria de ser això, la rivalitat sustentada en projectes i en programes, de vegades n’hi ha i de vegades no, segurament quan s’enfronten programes i projectes resulta molt més avorrit per una determinada premsa que quan hi ha un enfrontament personal, que mai s’hauria de donar en política.

Tot i així avui esperava un altre titular en la portada d'aquell diari, més que esperava, hauria de dir,suposava, però veig que han estat d’una asèpsia que estranya fins i tot. Llegint per altra banda el reportatge de Luís Angel Pérez de la Pinta, veiem com destaca allò que l’alcalde Ros el fa patir, com a ciutadà i com a polític i us he de dir que a mi, personalment també, la repetició amb unes altres paraules del que va dir en un cara a cara el líder de l’oposició municipal que a “Lleida no hi cabem tots”, amb el que ara el periodista d’aquell rotatiu titula el seu treball. De fet evidencia el lligam que uneix les dues formacions: CiU i PP, com reiteradament ha repetit José Montilla.

Ja en vaig parlar d’aquest debat en un anterior post, sobre el format inadequat per a un debat polític, però malgrat això l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, va posar de manifest el seu coneixement i reconeixement de la ciutat, i per descomptat la capacitat de treball que no és, com qualificava Correal recentment una vigorèxia política, es tracta d’una manera de fer, esgotadora si voleu, però que dona els seus fruits, no ja en l’establiment d’estructures de present que permetran un desenvolupament futur de la ciutat; és difícil seguir el seu ritme, tothom ho reconeix, però calia fer una sacsejada a aquesta ciutat que tan bé va ser desenvolupada, per rellançar-la a la conquesta del seu propi futur i cap a la recuperació, com tantes vegades he dit de la seva pròpia autoestima, guardada en algun bagul amagat.

Ahir a Pardinyes, el meu barri, Ros va ser acompanyat per un ex-alcalde de luxe, el de Barcelona: Joan Clos, actual Ministre d'Industria, coneixedor de les realitats ciutadanes i de la transformació que ha sofert la ciutat de Lleida abans i ara. Jo hi vaig arribar tard, venint de l'estand que tenim davant de la Catedral Nova i em sentia cofoi de veure-hi una bona munió de gent escoltant i gaudint de les paraules de Clos i de Ros, després, com cada dia música que anima aquesta festa que són les campanyes electorals, dit, no en un sentiu de menyspreu, al contrari, per aquells que hem viscut una mica de la dictadura, és el culte a la paraula i la llibertat, i per acabar en allò que com deia recentment el meu amic Pep Mòdol, a la seva columna del diari Segre, sobre que el vot és de les poques coses que ens iguala junt amb el naixement i la mort, els tres elements que no fa distincions de estatus ni de rols.

Queden només tres dies de campanya comptant aquest, quatre dies per acabar d’esgotar la munició dialèctica en un cos a cos gratificant en el que s’hi està deixant la veu l’amic Ros, que l’està gastant de parlar i escoltar a la gent, i que acabarà en la festa final de campanya. El 27 de maig cada cop és més a prop, per desvetllar que volen els ciutadans per a la ciutat de Lleida, i els ímputs en són força clars, en principi, però també per acabar sabent que volen en la resta de municipis de la nostra demarcació i per tant per Consells Comarcals i Diputació, últims reductes de CiU.

Crònica electoral LXXIV: tercer i quart debat a cinc i l'errada com anècdota

Alguna cosa mes que una anècdota és que una fotografia pagada i utilitzada amb escreix abusivament en la publicitat institucional de la Diputació de Lleida, ara a més el líder de la Federació nacionalista la faci servir ara per ús privat, és a dir per a fer la campanya electoral. A aquells que m’atacaven al blog ara fa mig any, se’ls hi ha girat la truita i no saben on comença el límit no ja del copyrigt, com de la dignitat política i l'ús i abús. La Junta electoral que ja els va estirar de les orelles per la utilització de la mateixa foto, ara els hi haurà d’estirar novament per ús abusiu i per utilització de cabdals públics en la campanya.

És tard quan faig aquest post, de matinada, he passat una estona per l’estand del PSC al carrer vila de Foix, davant de la catedral, per desprès pujar a fer companyia al candidat socialista i alcalde de Lleida, Àngel Ros, a la festa míting de la Bordeta, per després, com també ho han fet la companya Agnès Pardell, Diputada al Parlament i el company Dani Fernández, coordinador del PSC al Congrés dels Diputats, que havien de fer uns parlaments, he anat al míting que l’Antoni Perea, el candidat socialista d’Alguaire, feia avui a l’ajuntament de la localitat, on ens havia convidat al Rafa Criado i a mi.

Avui el quart i cinquè debat a cinc, novament en les instal·lacions de La Mañana TV, pel matí, on és van fer els dos primers, i per la tarda als estudis de Catalunya Ràdio. Veurem quina serà la posició de tots els grups davant la tendència que plantegen els estudis que alguns mitjans han presentat als seus lectors, jo sóc del parer que les estratègies aniran a intentar esgarrapar al candidat socialista la part d’electorat que sigui possible, tot i que he sentit opinions que divergeixen d’aquest criteri, veurem si els assessors donen per perduda ja aquesta batalla o aquesta setmana s’obre una guerra que durarà escassos dies!?

En tot cas el concepte i el criteri de la feina ben feta, la capacitat de treball i el projecte engrescador són tres elements que difícilment poden ser contestables, a banda que la recuperació de l’autoestima de ciutat a partir d’aquest discurs fresc que ens ofereix l’alcalde i candidat Àngel Ros, és difícilment, no ja superable, sinó igualable per la resta de candidats, que ens oferiran a ben segur tot un seguit de propostes diverses que caldrà analitzar amb cautela i desgranar el gra de la palla.

Crònica electoral LV: Aire

Aquesta expressió, la recordo dels meus temps en que em dedicava a la dansa tradicional, érem una mena de gent estranya, perquè entre altres coses semblava que només podíem tenir una única `determinada ideologia, ja m’enteneu; els anys no perdonen i la renovació, després dels jocs olímpics em vaig apartar d’aquest moviment que ha servit, malgrat tot per a la reivindicació, potser tant o més que la política i que ara veu, per raons òbvies les seves pitjors hores i les millors a la vegada en composició i instrumentistes, una realitat evident de la dissociació del que és i la pròpia realitat social.

La utilització d’aquest títol és perquè avui, he acompanyat Àngel Ros, l’alcalde i Candidat socialista a la reelecció en la ciutat de Lleida, a l’esmorzar col•loqui al que l’havia convidat el Col.legi d’Inginyers de Camins de la ciutat. Segurament les taules de l’alcalde i alcaldable socialista no han pasat desapercebudes per ningú dels assistents, que han vist com pam a pam anava desgranant tot un projecte polític, tota una visió de la ciutat i del seu territori que aclaparen, us ho ven asseguro.

El cert és que han estat prop de dues hores escasses, en las que, el discurs, la dialèctica amb l’auditori anava establint un nou aire, respirant un nou ambient que recrea en la diferència a aquell que es vivia el dia anterior amb el líder nacionalista, entre altres coses perquè la capacitat de seguir és alguna cosa més que la pertinença a un partit polític, possiblement sigui que hi ha un factor de talla personal que juntant amb els elements propis de l’ideari ideològic com de la pròpia idea de ciutat, fan absolutament creïble, per lo raonable i entenimentada, la proposta de l’Alcalde Ros.

Aire, doncs, el que em faltava a mi per a seguir, tot caminant pel carrer major, mentre ell es dirigia a l’Ajuntament i jo cap a la Diputació. Certament la capacitat vital d’aquest home és absolutament encomiable, alhora que preocupant de vegades, perquè la seva hiperactivitat comporta un cert risc per a la salut personal i política, no ho oblidem.

En tot cas, i per altra banda, l’aire que es respira a la ciutat és d’absoluta tranquil•litat, de manera que qui vulgui tensionar-la estaria cometent una absoluta irresponsabilitat, en un context en el que, probablement, cal tenir-hi present que tothom accepta com a propi l’eslògan “M’agrada Lleida”, perquè aquesta afirmació d’Àngel Ros, que tots podem subscriure, comportarà, també, una aproximació, com mai en la història havia succeït en democràcia a la ciutat de Lleida a l'ideari i la personalitat d'aquest líder.

Crònica electoral LIII: Les llistes a Lleida, del cinisme a la realitat

Ahir em vaig resistir a titllar de cínic al meu amic Ramón Alturo, el president de CDC a la plana de Lleida, en “el contrapunt” de ràdio popular , com ho fa avui el periodista Joan Cal en el seu apunt: “la peixera” al diari Segre, tot i que amb una sagaç pregunta retòrica. Certament el primer pas d’aquesta lletania en el manual de les escenificacions mediàtiques de les organitzacions polítiques al nostre país, ha estat servit a través de la presentació de les llistes, les acusacions d’OPA hostil que em va repetir Alturo i l’evidència del creixement per part de PSC (en particular) i ERC en quant als nombre de llistes presentades i l’estancament de CiU.

Torno a referir-me a “la peixera” de Joan Cal, una cita obligada en la lectura dels rotatius diaris, on malgrat del titular pugui semblar una altra cosa, les dues columnes que publica el director executiu, he d’admetre que, reflecteixen fidelment una realitat objectiva, fins i tot la del PPC que tantes vegades he comentat amb l’amic Paco Piniés i que ahir també ell mateix referia en la tertúlia de Sergi Tor.

És evident que les coses canvien per factors i variables que depenen en bona mesura de la conjuntura del nostre país, a la que el nostre territori no pot quedar aliè de cap de les maneres i que la lluita té una dimensió clara, el control d’uns institució de segon grau com és la Diputació de Lleida en la que és arribada l’hora d’adequar-la a la realitat canviant dels temps i concretar el mandat imperatiu de les lleis locals, per a que sigui un autèntic instrument de suport als més petit (municipis) i amb menys capacitat per raons òbvies de demografia i recaptació; però també hi ha una obligació no escrita d’establir uns estudis, una valoració de la realitat que permeti poder establir accions presents i futures, segurament no era aquesta la intenció en crear la figura del Responsable d’estudis, que no n’ha realitzat ni un de sol que permeti determinar una situació de dèficit concreta o realitats socials que només d’aquesta manera poden ser intuïdes, segurament si pensem en clau utilitarista cal mantenir en la futura corporació aquesta figura i dotar-la d’un contingut específic, que ara, evidentment, no té.

Què passaria si la gent fos sincera?

Descobreixo, caminant per la galàxia blogger, que la vitalitat de la paraula és important, com el discurs, com la dialèctica, però a mi m’interessa tant el silenci.... Hi ha vegades que de fet hi ha detalls de la vida quotidiana que m’interessen més aviat poc en aquest intent de referir un dia a dia, unes reflexions una manera de veure la vida, i per tant la política i la societat des del meu particular punt de vista, encara que t’apuntin, et recomanin o t’implorin.

Segurament als centenars de bloggers que omplen la blogesfera catalana els semblaria una bajanada establir uns criteris normatius per a determinar de que o perquè, quan, com i de quina manera, aquesta és la essència mateixa de l’univers dels blocs, la llibertat, la possibilitat de retrobar la relació epistolar, com he dit en un altre post, amb aquelles persones anònimes; és com si de una finestra es tractès, oberta a la dimensió mateixa de lo universal, i quedés així permanentment com la essència mateixa de la llibertat en la paraula i en l’opinió, com si referís urbi et urbi els teus pensaments escrits.

És molt probable, també que no tot pugui ser escrit, que no tot pugui ser dit, que fins i tot hi hagi una fonamentació ètica o estètica que hagi de guiar aquesta nostra dialèctica diària amb el que ens envolta, pensant com un artista en la interpretació que cadascú en pot fer del llenguatge emprat, del llenguatge que, com instrument transmissor, descriu lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase: vivències, visions, anàlisi, controvèrsia o disputa.

Avui no us parlaré d’uns frescos fantàstics de Minguell, pintats al Palau de la Diputació de Lleida, digne hereu del seu pare també un muralista excel•lent, avui no us parlaré de política perquè ho he fet entre amigues amics i us he de reconèixer que ha estat un moment excel•lent que m’ha transportat a aquelles tertúlies de cafè Gijón, avui no us parlaré de res en concret i en especial, perquè de vegades, com tantes altres he dit, el silenci és una manera també de dialogar, de deixar entendre, d’acaronar les paraules i les persones, de dir sense dir, com en un somni, la realitat observada.

De vegades a la política cal donar-li el silenci, fer una pausa i reflexionar, per veure que fan i que fem i com ens entestem en allò que gens interessa a la gent; descobrir com fins i tot pot ser una falta de respecte a la figura del ciutadà, allunyar-se de les seves preocupacions, de les seves inquietuds per a respondre-li en molts casos amb la banalitat extrema o amb megalomanies estranyes; De vegades cal el silenci, per demostrar rebuig, però també al el silenci per demostrar sorpresa o angoixa a banda de reflexió, una manera de disposar dels moments en propietat sense transmetre absolutament res; us imagineu si després del silenci vingués la sinceritat, i què passaria realment si la gent fos sincera?

Crònica electoral XXX: van retardats!

Em deia un assessor convergent: "hauré de mirar el teu blog, a veure que dius!"; "pues eso" que van retardats!; avui l'inclit president de la Diputació de Lleida que no ha pogut respondre alguns requeriments tècnics dels presents, ha presentat a bombo i platillo amb recolzament incondicional de la Cambra de Comerç i segurament també de la nova presidència del COAC, institucions que haurien de guardar una discreció prudencial, en allò que afecta al suporta a una o altra institució, la documentació que, fa un mes i mig, van presentar al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya requisit imprescindible en el tràmit l'avaluació del projecte de polígon industrial que lidera la Diputació que ha de durar en paraules del propi president de 2 a 3 anys; segurament quan tinguin una resposta també faran una convocatòria similar per dir quina documentació aporten, no?

Crònica electoral XXII: t'equivoques amic Cal

L’amic Joan Cal, director executiu del Grup Segre, en “la peixera” d’avui al diari Segre, una mena de contraeditorial, carrega contra els socialistes per no haver donat suport a la moció convergent sobre el Túnel de Vielha a la Diputació de Lleida. Cal, que moltes vegades té un oportú criteri crític i acostuma a encertar-la, aquesta vegada crec que no ha estat tant d'encertat com acostuma, potser fins i tot fa una mica de demagògia, res estrany, perquè altres mitjans ho fan habitualment.

No pots, amic Joan, parlar de la distància entre servidors públics i mitjans, perquè no n’hi ha, en absolut, perquè les administracions aboquen no pocs diners en els mitjans, i per tant, la absoluta legitimitat no hi és. La distància entre la classe política i la ciutadania ve més donada per la desparlamentarització de la vida política, que ha trobat en els mitjans nous aforaments en els que establir la discussió i la dialèctica parlamentària del nivell que sigui: local, autonòmica o estatal, i on també la premsa hi juga un paper d’àrbitre que de vegades sublima un poder, el quart poder, com us diuen, que entenc no us hauria de correspondre.

Deslegitimar l’opció del PSC, que considera absolutament oportunista la moció de President de la Diputació qui, mai, repeteixo mai, s’havia interessat per la situació dels aranesos, ni amb mocions ni amb inversions, una moció que es fa concret ara aprofitant un accident que ha tingut una ràpida solució per part de l’administració competent, el Ministeri de Foment, és atacar una opció absolutament vàlida, malgrat no es combregui amb la seva posició desfavorable i de denuncia socialista, perquè potser és no entendre tampoc el vot en contra del reconeixement de crèdit de 2006 que el PSC ha formulat, on hi entren factures de 2004 i 2005, el que denota una absoluta mala gestió, un reconeixement on també hi ha fres retardades dels dos mitjans escrits de Lleida, retardades, és a dir no entrades del 1 al 15 de desembre com hauria de ser lo habitual.

Segurament, retornant al tema de Vielha, si hi hagués hagut un retard considerable en la solució del problema que és tècnic i no polític o un interès, només una mica per la dinàmica d’un túnel, el segon, que les hemeroteques demostren que ni al Síndic interessa, aleshores potser entendria al President i a “la peixera” de l’amic Cal, ara no, ho sento Joan.

Crònica electoral XV

No s’acaba el degoteig de la polèmica, a l’entorn del principal partit de la oposició. Si ahir era Marta Alòs que anunciava la retirada de la seva vida política, sembla que finalment ha estat un sacrifici, malaurat diria jo, perquè tot i que no teníem sintonia política calia reconèixer en la Marta una defens aferrissada de les seves posicions. Avui ha estat Gonçal Serrate, el President del Consell Comarcal del Segrià, qui ha carregat contra el seu correligionari de la Diputació Provincial, denunciant la manca de projecte municipalista. Ja era hora que ho admetessin, el que era alguna cosa més que un rumor. Certament ens va costar fer entendre que hi havia una situació de precarietat econòmica important en l’organisme provincial, amen de la manca de polítiques en un i altre sentit, la institució provincial s’ha utilitzat al llarg d’aquest anys com una plataforma, i ni tan sols de poder, que seria legítim, una plataforma de projecció personal de tots aquells que aspiren a conformar la llista electoral de Convergència a La Paeria i per tant el territori abandonat i el que és pitjor, com denunciava Serrate, el de l’entorn geogràfic immediat, el Segrià, més encara.

No em sento content, creieu-me, que no li vagin bé les coses al President de la Diputació, i ho lamento sobremanera perquè això suposa que no hi ha un candidat opositor que pugui presentar una gestió digna, perquè animaria segurament la comtessa electoral i ho lamento també pels seus electors; però com he repetit moltes vegades, convé de vegades ser més eficaç i eficient i alhora amb una certa modèstia, per a poder dir, poder explicar als nostres conciutadans quines son les respectives virtuts que ens fan valedors o aspirants.

Avui tot passejant pel carrer major, gaudint d’un mig matí solejat, un amic em reconeixia precisament aquesta manca de sintonia que hi ha en determinats polítics respecte de la ciutadania en general, i com en la figura d’Àngel Ros hi veuen una proximitat que, ell, el meu amic, qualificava de transcendent, a banda del reconeixement a la bona gestió de l'actual alcalde i candidat socialista a l'alcaldia de Lleida . La nit i el dia doncs!. I per adobar-ho la guinda, grata sorpresa, llegint a la premsa com sembla que es procedirà a retirar la medalla d'or de la ciutat al dictador Franco atorgada l’any 1.941: Chapeau!