Emoció

He sentit una emoció distinta en escoltar el discurs del President, el discurs de la Diada. La naturalitat, l’esforç de voler sortir de l’home gris que se’ns presenta i enganxar-nos a l’home potent, a l’home gestor, i brindar-nos l’home polític, aquell que parla en veu clara i diàfana, com ho fa, la gent del meu barri, del meu carrer, de la meva ciutat, però amb la capacitat precisa de deixar-me reconèixer alguna cosa, algun missatge encriptat, com ho faig jo mateix en els meus escrits; descobrir-hi les tres paraules màgiques* encara que no hagin estat pronunciades, i veure com la diferència deixa de ser ella mateixa per compartir el nostres espai, per compartir el nostre model, per existir tanmateix, un al costat de l’altre, en aquesta Pàtria nostra, nom que una i altra vegada repeteix el President.

M’ha captivat saber-lo intransigent amb la manca d’eficàcia, saber-lo exigent amb l’eficiència exigible a les administracions públiques i als servidors públics, i això sol, aquest recurs al dia a dia, a les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes d’aquest país, el fa diferent dels tres presidents que en aquest darrer període democràtic hem tingut a la Generalitat de Catalunya; avui, quan he sentit autèntiques barbaritats científiques en la presentació del llibre de Ramon Camats (1), en una interpretació sesgada i potser, només potser molt limitada de la teoria de la justícia de John Rawls, com també de la realitat que Camats i els coautors del llibre ens presenten, sentir per contra un polític coherent, sentir algú que parla del país de la gent, del país en el que la gent es reconeix, és veure que encara podem esperar, que encara, com el President ens diu, podem tenir esperança en les nostres possibilitats, defugir el victimisme tradicional en el que ha viscut ancorat aquest país en els darrers trenta anys.

*Llibertat, Igualtat i Fraternitat

(1) Camats, Ramon i altres. "Elogi de la Transgresió. Identitat nacional i desraó d'estat". Ed. La Busca. Barcelona. 2007

Les dues "E"s

Hi ha dos vocables, eficàcia i eficiència, abastament utilitzats, no ja en els àmbits de la Ciència Política, com en els de les accions polítiques concretes, és a dir quan en lloc de parlar de política, parlem de les polítiques aplicades, referint-nos en definitiva a la gestió de les administracions públiques, de l’àmbit que siguin, d’acord amb els paràmetres que ens descriu la Ciència de l’Administració, que resulten segurament banals en el moment en el que s’obre un període electoralment actiu, a banda de la tendència actual, que arrosseguem des de les darreres dècades, de la electoralitat perpètua de les administracions en l’esfera espacial del nostre país.

En concret podríem afirmar que començat el nou any, s’inicia una etapa que fins i tot pot no concloure amb les eleccions locals del proper mes de maig i continuï aquesta dinàmica d’electoralitat fins a les properes eleccions generals que, en principi, haurien de tenir lloc l’any vinent. És evident que els mèdia tenen en aquesta dinàmica una brollador inesgotable de fonts informatives diverses que, en allò que afecta a l’electoralitat del moment, difícilment abasten analítiques apropiades en el que seria exigible a qualsevol empresa de l’àmbit que fos, en una lectura de mercat.

És cert, també, que hi ha una diferència substancial de l’administració pública respecte del mercat, com és la cerca d’un benefici no quantificable econòmicament, del benefici en allò que representa l’acció de servei a la ciutadania i per tant, d’un benefici que podríem definir-ne com a social, en una perspectiva que encara beu d’aquelles formulacions post keynesianes en l’àmbit de la política, que ens defineixen el model d’estat del benestar, o com bé definit en el vigent estatut d’autonomia de Catalunya de la promoció dels valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l'equitat de gènere i el desenvolupament sostenible, facilitant-ne la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social; aquest és el model contemporani del new deal tradicional, quina avaluació s’ha de fer, inevitablement a partir de la determinació de paràmetres d’eficàcia i eficiència, les dues “E”s, en definitiva fer el que cal –el que demanden els titular de la sobirania política: els ciutadans amb les lleis i reglaments de que ens dotem- i a més fer-ho bé, si ens atenem a un llenguatge col·loquial.

Evidentment estarem simplificant si deixem de banda aspectes de les diferents teories que analitzen tots aquests seguits de factors i que abasten tant aspectes de l’ordre organitzacional, com tecnològic, motivacional, decisional, etc., que porten a crear variables en molts dels casos interdependents, subjectes als dos principis fonamentals que determinen la seva avaluació, les dues “E”s de tota acció o implementació política. Sota aquesta premissa, la teatralització de la permanent electoralitat de tot període de gestió política, en fa distorsió amb la complicitat inintencionada o no dels mèdia, per posar de relleu anècdotes, o situacions intranscendents i que en res afecten no ja a la gestió d’una administració pública com si a la “venda”, per utilitzar terminologies del màrqueting, d’un determinat producte o element polític, o d’un determinat candidat, que porten ineludiblement a la banalització de l’acció de les administracions, a partir del model de “crònica rosa” imperant en el context comunicatiu.

Caldria dons un procés de reeducació en els formats, models i principis actuals utilitzables en l’àmbit de la política, no tant per evitar-ne l’electoralitat permanent, com per exigir, si cal a la classe política que se centri en allò que cal, en la recerca dels valors d’avaluació de l’acció en l’esfera concreta de que es tracti defugint-ne l’espectacle i la teatralització, malgrat els rèdits que se’n puguin derivar, menors que el perjudici que es fa afavorint una futura no-participació derivada de la fatal pèrdua de credibilitat que els estudis d’opinió atribueixen a “la política”.

Per il.lustrar aquest post utilitzo la imatge de Les Dues Torres ("Due Torri") que és el lloc més famós de Bolonya. La més alta és coneguda com la dels Asinelli, mentre que la més xica és la dels Garisenda.