Hi ha dos vocables, eficàcia i eficiència, abastament utilitzats, no ja en els àmbits de la Ciència Política, com en els de les accions polítiques concretes, és a dir quan en lloc de parlar de política, parlem de les polítiques aplicades, referint-nos en definitiva a la gestió de les administracions públiques, de l’àmbit que siguin, d’acord amb els paràmetres que ens descriu la Ciència de l’Administració, que resulten segurament banals en el moment en el que s’obre un període electoralment actiu, a banda de la tendència actual, que arrosseguem des de les darreres dècades, de la electoralitat perpètua de les administracions en l’esfera espacial del nostre país.
En concret podríem afirmar que començat el nou any, s’inicia una etapa que fins i tot pot no concloure amb les eleccions locals del proper mes de maig i continuï aquesta dinàmica d’electoralitat fins a les properes eleccions generals que, en principi, haurien de tenir lloc l’any vinent. És evident que els mèdia tenen en aquesta dinàmica una brollador inesgotable de fonts informatives diverses que, en allò que afecta a l’electoralitat del moment, difícilment abasten analítiques apropiades en el que seria exigible a qualsevol empresa de l’àmbit que fos, en una lectura de mercat.
És cert, també, que hi ha una diferència substancial de l’administració pública respecte del mercat, com és la cerca d’un benefici no quantificable econòmicament, del benefici en allò que representa l’acció de servei a la ciutadania i per tant, d’un benefici que podríem definir-ne com a social, en una perspectiva que encara beu d’aquelles formulacions post keynesianes en l’àmbit de la política, que ens defineixen el model d’estat del benestar, o com bé definit en el vigent estatut d’autonomia de Catalunya de la promoció dels valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l'equitat de gènere i el desenvolupament sostenible, facilitant-ne la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social; aquest és el model contemporani del new deal tradicional, quina avaluació s’ha de fer, inevitablement a partir de la determinació de paràmetres d’eficàcia i eficiència, les dues “E”s, en definitiva fer el que cal –el que demanden els titular de la sobirania política: els ciutadans amb les lleis i reglaments de que ens dotem- i a més fer-ho bé, si ens atenem a un llenguatge col·loquial.
Evidentment estarem simplificant si deixem de banda aspectes de les diferents teories que analitzen tots aquests seguits de factors i que abasten tant aspectes de l’ordre organitzacional, com tecnològic, motivacional, decisional, etc., que porten a crear variables en molts dels casos interdependents, subjectes als dos principis fonamentals que determinen la seva avaluació, les dues “E”s de tota acció o implementació política. Sota aquesta premissa, la teatralització de la permanent electoralitat de tot període de gestió política, en fa distorsió amb la complicitat inintencionada o no dels mèdia, per posar de relleu anècdotes, o situacions intranscendents i que en res afecten no ja a la gestió d’una administració pública com si a la “venda”, per utilitzar terminologies del màrqueting, d’un determinat producte o element polític, o d’un determinat candidat, que porten ineludiblement a la banalització de l’acció de les administracions, a partir del model de “crònica rosa” imperant en el context comunicatiu.
Caldria dons un procés de reeducació en els formats, models i principis actuals utilitzables en l’àmbit de la política, no tant per evitar-ne l’electoralitat permanent, com per exigir, si cal a la classe política que se centri en allò que cal, en la recerca dels valors d’avaluació de l’acció en l’esfera concreta de que es tracti defugint-ne l’espectacle i la teatralització, malgrat els rèdits que se’n puguin derivar, menors que el perjudici que es fa afavorint una futura no-participació derivada de la fatal pèrdua de credibilitat que els estudis d’opinió atribueixen a “la política”.
En concret podríem afirmar que començat el nou any, s’inicia una etapa que fins i tot pot no concloure amb les eleccions locals del proper mes de maig i continuï aquesta dinàmica d’electoralitat fins a les properes eleccions generals que, en principi, haurien de tenir lloc l’any vinent. És evident que els mèdia tenen en aquesta dinàmica una brollador inesgotable de fonts informatives diverses que, en allò que afecta a l’electoralitat del moment, difícilment abasten analítiques apropiades en el que seria exigible a qualsevol empresa de l’àmbit que fos, en una lectura de mercat.
És cert, també, que hi ha una diferència substancial de l’administració pública respecte del mercat, com és la cerca d’un benefici no quantificable econòmicament, del benefici en allò que representa l’acció de servei a la ciutadania i per tant, d’un benefici que podríem definir-ne com a social, en una perspectiva que encara beu d’aquelles formulacions post keynesianes en l’àmbit de la política, que ens defineixen el model d’estat del benestar, o com bé definit en el vigent estatut d’autonomia de Catalunya de la promoció dels valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l'equitat de gènere i el desenvolupament sostenible, facilitant-ne la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social; aquest és el model contemporani del new deal tradicional, quina avaluació s’ha de fer, inevitablement a partir de la determinació de paràmetres d’eficàcia i eficiència, les dues “E”s, en definitiva fer el que cal –el que demanden els titular de la sobirania política: els ciutadans amb les lleis i reglaments de que ens dotem- i a més fer-ho bé, si ens atenem a un llenguatge col·loquial.
Evidentment estarem simplificant si deixem de banda aspectes de les diferents teories que analitzen tots aquests seguits de factors i que abasten tant aspectes de l’ordre organitzacional, com tecnològic, motivacional, decisional, etc., que porten a crear variables en molts dels casos interdependents, subjectes als dos principis fonamentals que determinen la seva avaluació, les dues “E”s de tota acció o implementació política. Sota aquesta premissa, la teatralització de la permanent electoralitat de tot període de gestió política, en fa distorsió amb la complicitat inintencionada o no dels mèdia, per posar de relleu anècdotes, o situacions intranscendents i que en res afecten no ja a la gestió d’una administració pública com si a la “venda”, per utilitzar terminologies del màrqueting, d’un determinat producte o element polític, o d’un determinat candidat, que porten ineludiblement a la banalització de l’acció de les administracions, a partir del model de “crònica rosa” imperant en el context comunicatiu.
Caldria dons un procés de reeducació en els formats, models i principis actuals utilitzables en l’àmbit de la política, no tant per evitar-ne l’electoralitat permanent, com per exigir, si cal a la classe política que se centri en allò que cal, en la recerca dels valors d’avaluació de l’acció en l’esfera concreta de que es tracti defugint-ne l’espectacle i la teatralització, malgrat els rèdits que se’n puguin derivar, menors que el perjudici que es fa afavorint una futura no-participació derivada de la fatal pèrdua de credibilitat que els estudis d’opinió atribueixen a “la política”.
Per il.lustrar aquest post utilitzo la imatge de Les Dues Torres ("Due Torri") que és el lloc més famós de Bolonya. La més alta és coneguda com la dels Asinelli, mentre que la més xica és la dels Garisenda.
