Paper de vidre

Em sorprenia de petit veure l’àvia com no pelava les patates, la sorpresa d’un nen de capital que en arribar al poble, un poble embotit entre el mar i la serralada baixa prelitoral, veu com les patates eren fregades amb paper de “vidre”, eren els primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat, ja a 25 anys del final de la guerra civil i aquelles pràctiques a les que la guerra i postguerra havien obligat, continuaven constituint pràctiques habitual, menystenir la possibilitat de desaprofitar i fer lo màxim per a fer-ho tot aprofitable. Sempre m’ha quedat gravat en la memòria els records del meu pare, quan em feia esment al brou de tronxos de col, les cols eren una menja de privilegiats durant la postguerra, em deia.

Aquella significació de la contenció del saber que tens i que no tens, ens descriu una època que va marcar no poques famílies, bona part de la societat espanyola de la postguerra, que podem trobar descrita en no pocs treballs acadèmics, en general sempre a partir de l’experiència global, però cada experiència individual era una travessa del desert personal, en aquell diàleg amb la misèria que afectaria als autèntics perdedors de la guerra, la societat mateixa.

Aquells valors que ens transmetia l’àvia eren valors transcendents, senzills, lluny de les diatribes filosòfiques o sociològiques, però en el seu exemple el valor del respecte y l’aprofitament no ho eren de coses d’un simbolisme estrany, fora de temps, eren la realitat mateixa viscuda que ara veiem com reneix en la consideració dels errors que hem anat definint en la societat nascuda del procés del desenvolupament que en els països desenvolupats s’ha donat a partir de la segona meitat del segle XX. Aquella memòria, doncs, es fa més vívida que mai, malgrat els anys transcorreguts des de l’experiència que em va marcar de petit, veient l’àvia asseguda en aquella cadireta de fusta, prop de la llar, amb el seu cubell groc, on semblava que acariciés aquelles patates, del meu record, rogenques, retornar als seus principis seria allò adequat per saber on es troben els límits que aquesta nostra societat industrial y urbana sembla haver superat.

Connexions

Fotografia original de Joanna Martin

Quan ens assèiem amb l’avi, a la seva vora, damunt aquelles rajoles tenyides del vermell fosc que les feia aspres, però tendres a la vegada, ens recordava com, malgrat les experiències que als nostres ull podien haver estat extremadament desagradables, les viscudes per ell, el patriarca de la família, un cop darrera un altre des de l’adveniment de la II República, el desenvolupament mateix de l’ inexperiència republicana, els repetits desgavells, la guerra in-civil i l’epopeia europea, resistència i camps de treball; tot i així, ens deia, sempre va tenir la personal impressió que això li permetia, malgrat els patiments, conèixer la veritable essència dels homes, aquells que posats en situacions límits mostren la seva autèntica i pròpia realitat: la de les persones sotmeses als principis de la existència, aquell aforema que els clàssics ens transmeten: homo homini lupo. Però la realitat acaba esborrant aquelles primàries dèries i et conformen, com ens deia l’avi, un caràcter que et fa mirar, al cap dels anys, amb un menor apassionament tot plegat, a desconfiar si voleu, el que ara, en una situació en la que si no es donés una determinada protecció social els moments que es viuen poc que difereixen de finals de la dècada dels 20 i principis de la dels 30 del passat segle, succeeix: desconfiança generalitzada, introspecció, matisacions, silenci....