Fotografia original de Joanna MartinQuan ens assèiem amb l’avi, a la seva vora, damunt aquelles rajoles tenyides del vermell fosc que les feia aspres, però tendres a la vegada, ens recordava com, malgrat les experiències que als nostres ull podien haver estat extremadament desagradables, les viscudes per ell, el patriarca de la família, un cop darrera un altre des de l’adveniment de la II República, el desenvolupament mateix de l’ inexperiència republicana, els repetits desgavells, la guerra in-civil i l’epopeia europea, resistència i camps de treball; tot i així, ens deia, sempre va tenir la personal impressió que això li permetia, malgrat els patiments, conèixer la veritable essència dels homes, aquells que posats en situacions límits mostren la seva autèntica i pròpia realitat: la de les persones sotmeses als principis de la existència, aquell aforema que els clàssics ens transmeten: homo homini lupo. Però la realitat acaba esborrant aquelles primàries dèries i et conformen, com ens deia l’avi, un caràcter que et fa mirar, al cap dels anys, amb un menor apassionament tot plegat, a desconfiar si voleu, el que ara, en una situació en la que si no es donés una determinada protecció social els moments que es viuen poc que difereixen de finals de la dècada dels 20 i principis de la dels 30 del passat segle, succeeix: desconfiança generalitzada, introspecció, matisacions, silenci....
