El somni, com allò utòpic que som incapaços de controlar, perquè el nostre cervell, la nostra capacitat hormonal i neuronal estableixen què, com, amb qui, de què cal somniar, és allò més semblant a la essència de la política. En les darreres dècades, amb l’ascens a la política dels anomenats “gestors de la política”, hem sotmès a l’oblit la noblesa del terme “política”, que ha quedat confós amb la realitat quotidiana de la gestió política, és a dir, la gestió de la “polis” i de les seves realitats i dels seus accidents, de les seves exigències.
Amanir solucions al devenir diari de la ciutat, del país, resulta interessant, i molt, segurament, però que se n’ha fet de la necessitat de construir les societats del futur, d’avançar-nos a la realitat mateixa, a la tossuda realitat, a intentar canviar aquelles coses que no ens agraden, aquelles coses que fan mal a la vista, malgrat siguin comunament acceptades i fins i tot hagin configurat el que la cultura popular considera ja com a fet tradicional.
De la utopia, aquell terme que inventa Tomàs Moro al segle XVI, una s’ha fet realitat, la realitat mateixa dels governs que han esdevingut més administratius que polítics, i per tant, han deixat de requerir aquell reconeixement de la interpretació del conflicte com a fonamental per la determinació d’efectes futurs nous, perquè donem per a bona aquesta realitat, sense plantejar-nos cap altra realitat possible, cap altre futurible. Amb tota probabilitat aquell govern de la república que neix a partir dels neologismes grecs outopia i eutopia, és hores d’ara el que més s’assembla, cinc segles després al que va descriure Moro: i ens val?
Amanir solucions al devenir diari de la ciutat, del país, resulta interessant, i molt, segurament, però que se n’ha fet de la necessitat de construir les societats del futur, d’avançar-nos a la realitat mateixa, a la tossuda realitat, a intentar canviar aquelles coses que no ens agraden, aquelles coses que fan mal a la vista, malgrat siguin comunament acceptades i fins i tot hagin configurat el que la cultura popular considera ja com a fet tradicional.
De la utopia, aquell terme que inventa Tomàs Moro al segle XVI, una s’ha fet realitat, la realitat mateixa dels governs que han esdevingut més administratius que polítics, i per tant, han deixat de requerir aquell reconeixement de la interpretació del conflicte com a fonamental per la determinació d’efectes futurs nous, perquè donem per a bona aquesta realitat, sense plantejar-nos cap altra realitat possible, cap altre futurible. Amb tota probabilitat aquell govern de la república que neix a partir dels neologismes grecs outopia i eutopia, és hores d’ara el que més s’assembla, cinc segles després al que va descriure Moro: i ens val?
