És la política!

Parlar de política pressuposa una reflexió important sobre el llenguatge a emprar per tal de fer comprensible a un “profà” allò que dius. Perquè no escrius de política?, m’increpava amicalment una persona que m’és molt propera. El cert és que de vegades a qui li agrada endinsar-se en les reflexions ètiques, com a mi, prefereix les disquisicions sobre factors morals o estètics de la nostra vida quotidiana, però és cert també que hi ha sobre la taula una bona munió de temes; sembla estrany, donades les dates en que ens trobem i quan anys enrere no hi havia notícies, hores d’ara amb que omplir els diaris. Certament hi ha prous “variables” com en diem en llenguatge pontifical, prous “histories” en un llenguatge més col·loquial, com per a fer una aportació al context de la opinió i per tant escriuré de política, és clar que com l’entenc jo, tot i que deixo dit el compromís d’usar un llenguatge planer per a fer aquesta anàlisi, que no és més que usar dels teus coneixements per posar al servei de qui vulgui obrir el teu blog i llegir allò que dius, allò que aportes, amb tota la bona voluntat i bona fe del món

“A la gent - deia Mariano Rajoy (PP) - no li treu la són el tema de si els immigrants poden o no vota”, recentment, en relació a una de les propostes sorgides del Congrés del PSOE; és molt interessant aquesta manera de veure les coses, ell ens diu el que pensa la gent, o siguem francs: el que ha de pensar la gent, curiòs tot plegat. Potser no sigui una mesura “urbi et urbi” com alguns més a l’esquerra demanen, però el cert és que un reconeixement a tots aquells ciutadans que han volgut fer d’aquest país el seu lloc de residència “permanent” i recalco permanent, perquè de vegades, com en els pecats, l’omissió és greu en el discurs polític, aquells que porten tants anys treballant i aportant també a les arques de l’Estat i amb un permís de residència permanent és raonable que puguin obtenir també els drets polítics, potser ho haurien pogut obtenir a través de la nacionalitat, però resulta obvi que amb la residència en devien de tenir prou o l’obtenció de la nacionalitat espanyola suposaria la pèrdua de la seva si no hi ha acord de doble nacionalitat amb el seu país d’origen, posem per exemple Andorra, encara que pugui semblar còmic, per altra banda. En tot cas benvinguda sigui la proposta i esperem que ben aviat estigui en marxa el procediment legal per a dotar-los de l’estatus de ciutadania política.

A mi que m’agrada parlar d’ètica, em ve al cap ara l’enrenou i les declaracions de Fernando Sabater, l’autor de “ètica para Amador”, un llibre que, seguint la moda de la dècada dels 90 dedica i escriu Sabater pel seu fill Amador, on reflexiona sobre ètica, moral i filosofia, amb un llenguatge planer, especialment dirigit als adolescents; aquest catedràtic de filosofia de la Complutense, amb una llarga carrera docent, no ens deixa de sorprendre amb la seva incursió en la política de la mà d’una organització nomenada: Unión, Progreso y Democràcia, en la que també hi trobem a l’ex Europarlamentària socialista Rosa Diaz, amb un discurs força radical, tot val a dir, radical de dretes, no ens portem a engany, on a més la seva càrrega espanyolista i la seva defensa de la llengua espanyola, evidentment el castellà, exalten els ànims d’aquesta Espanya nostra, a la manera, no ens oblidem com es feia a França a la dreta de la dreta, amb un discurs suposadament progressista (que no ho és gens però responia a una part del nom) jugant amb l’escassa cultura política del país i apel·lant als sentiments més viscerals, vaja una mena de Lerrouxisme a la moderna. I clar, neix un manifest en defensa de la llengua espanyola (ells no en diuen castellà), i com no podia ser d’altra manera això genera el naixement d’un manifest en defensa de la llengua catalana; quina pena, no creieu, quanta energia malbaratada.... Però com diria algú “és la política!”

Doncs no, no és la política, és una manera de fer política, i no parlo d’ideologia, parlo de com afrontar allò que afecta als ciutadans i en això si que estic d’acord amb el discurs de José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE), en el sentit que, i aquí si que hi entra la lectura ideològica, no és cert que tot sigui igual, centre, dreta o esquerra, no és igual, i determinades coses sempre les diu la dreta, com entrant en defensa de la gran (per dimensió) classe obrera, perquè, i pregunto, aquells que tant s’omplen la boca amb la paraula crisi, buscant responsabilitats governamentals, no tindran potser alguna responsabilitat respecte de la recessió? Ho dic perquè les trans-nacionals algun paper hi deuen de jugar, els països productors de petroli algun paper hi deuen de jugar, els intermediaris de tot tipus algun paper hi deuen de jugar. De tot el que ens aporta el món de la publicitat, que de vegades és més aviat poc, potser i per lligar amb el que diem, és un anunci de llet que es planteja que ens afecta més la baixada percentual de l’Ibex 36 o la baixada del preu de la llet que anuncien? Segurament la primera ens afecta indirectament, però la segona de manera absoluta a les economies domèstiques.

Fràgil miratge...

Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.