Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges

dimarts, 13 d’agost del 2013

El missatge simbòlic dels somnis...


El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo - cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.

© Albert Balada

13-08-2013       

dilluns, 24 de juny del 2013

La paraula escrita és quelcom de poderós...



La paraula escrita és quelcom de poderós, però cal tenir-ne cura. Pots recórrer molts i fantàstics llocs, fins i tot arribar a Shangri-la, sense moure’t del lloc on són llegides, emocions que són cultura, de quin desconeixement, se’n deriva la seva destrucció, aquella que ens duu a destruir la civilització mateixa; quan les llegeixes, passen a ser quelcom teu, no són somnis, són reals murmuris d’històries, de relats, lliures, vagant per la teva ment i el teu cor, recreant-se una i una altra vegada...    

© Albert Balada

24-06-2013

diumenge, 24 de juny del 2012

Una cita: Joan Isaac (Joan Vilaplana i Comín)


"la cultura és allò que fa és enllaçar i unir les persones al marge del lloc en el bressol”[1]


[1] Isaac, Joan*. Concert de presentació al Reina Sofia de  Madrid del seu disc “Auteclàssic”. Abril de 2010
*Joan Vilaplana i Comín (Esplugues de Llobregat 1953), compositor i intèrpret en llengua catalana. Poeta i músic.

dissabte, 13 de febrer del 2010

El viatge iniciàtic

"Picaporta d'Hostalric", fotografia original de Montse Esteba

Com se’ns fa de difícil saber quin ha de ser el camí a seguir....

Com se’ns fa de difícil comprendre, tanmateix, quines són les senyals, quins els auguris....

El món s’engoleix a si mateix, fruit de la seva pròpia i immisericorde fe en les essències humanes que acaben essent nogensmenys que la sublimació de realitats distintes als valors immutables que les civilitzacions ens han transmès...

Valors que les tradicions modernes consagren a la virtut primigènia, sigui quina sigui la creença que s’empri, fins i tot en el més vuit context hi resta aquell substrat de culturització que ens aporta el reconeixement i aquest, ens duu més enllà, molt més enllà, d’aquelles condicions d’homes, per recuperar la nostra espiritualitat, les nostres essències, els nostres privilegis sobre tots els essers de la terra....

Haurem descobert que la nostra ànima té i disposa d’un element particular que, tanmateix, hauria de condicionar i condimentar la nostra consciència al llarg del camí de la nostra vida, computant-ne experiències, coneixement, valors transmesos, per conformar aquella veritable santedat que ens dóna l’exercici del bé transformador, quimèric potser, etern, que pentina de colors els cabells de l’alba i ens dirimeix dels instints per esdevenir homes nou, superada aquella tradició infantil que ens ha de dur més lluny de la inicial interpretació escolàstica, per recuperar el viatge transcendent al llarg del desert de la incultura i la infelicitat, fins arribar a la promissió en la que trobem el saber i la consciència feta cultura....

És aleshores quan haurem nascut veritablement a la vida....

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Cultura de la pobresa

Sant Hilari de Sacalm (foto Montse Esteba)

És en èpoques de crisi quan resulta de manera fefaent falsable la teoria antropològica que tendía a legitimar la desigualtat i la misèria. De fet aquella teoria de la “cultura de la pobresa” afirmava, segons recull Pilar Monreal[1], que “les causes de la pobresa es buscaren i es trobaren, en els mateixos pobres, en la seva forma de vida i els seus valors: són aquests els que impedeixen que la població pobre aprofiti les oportunitats que ofereix la societat. El problema, doncs, està en ells i no en la estructura econòmica i política de la societat del benestar, de la societat de la opulència” .

Contràriament a aquesta teoria conservadora que ha planat abastament en les consideracions de la societat benestant que sorgeix a partir de la reconstrucció mundial després de la segona guerra mundial, podríem recordar el que ens referia el grec Antiphon d’ Athenes[2] quan ens diu, que: “ningú que temés el pitjor dels riscos per a la seva vida, no deixaria escapar el benefici oportú, una vegada aconseguit a còpia d’esforç”. Scheneider[3] ens oferia una relació interessant entre el que descriu Antiphon a la seva Tetralogia i el que ens diu Demòcrit, de fet recull en la referència a la pobresa una aportació interessant: “En un règim democràtic, la pobresa és preferible al que entre els poderosos s’anomena felicitat, en la mesura que ho és la llibertat a l’esclavatge”.



[1] Monreal, Pilar. Antropología y pobreza urbana. Los libros de la Catarata. Madrid. 1996. pag. 31

[2] D’athenes, Antiphon*. Discursos: Tetralogies. Volum 338. Traducció de Jordi Redondo i SànchezFundació Bernat Metge, Barcelona. 2004 pag. 139.

*També conegut com a Antiphon de Ramnunt (480 ac- 411-AC) Filòsof, Matemàtic, Orador, És l'orador àtic quins discursos són els més antics en el seu gènere dels que conservem. Va guanyar gran reputació escrivint discursos per encàrrec perquè els pronunciessin altres.

[3] Scheneider, S. L’éthique de Démocrite et l’orateur Antiphon. Eos. París. 1902. pag. 54-64

dissabte, 28 de març del 2009

83.247.136.18


L’avantatja fonamental que es dona en els instruments que s’usen en el model social 2.0, en els instrument que se’n diuen conformadors de xarxes socials és en essència la de la garantia de no anonimat, en el sentit que s’identifica de manera fefaent a l’emissor del missatge, tant en estris com el Facebook, que a banda limita les relacions a les que voluntàriament hagin pogut quedar establertes, o en el mateix Twiter, per a citar-ne algunes. De fet el model primigeni d’aquesta evolució en la comunicació en la xarxa va ser el blog, tot i que aquest establia una possibilitat d’anonimat en l’inseriment de comentaris sobre els articles (posts) que s’hi penjàven en els corresponents "diaris"; hom però, estris de determinació de visites permetrien de conèixer, malgrat que els visitants i els comentants ho fessin protegint la seva identitat, les seves identitats reals d’ IP, és a dir des de quin ordinador (despatx) i quina xarxa es connectaven, la ciutat, l’organització, etc., és d’aquesta manera com jo he pogut identificar al meu visitant 83.247.136.18, procedent d’una xarxa pública, és a dir pagada amb fons públics, ubicada a la Remote Acces Governance and Public Admnistration Service, quin nom en anglès no ens enganyi, parlem de l’administració publica catalana, que em deixava sucosos i impagables comentaris, però aquesta és una altra història que ja se sabrà en el seu moment.

El cert és que l’avenç 2.0 que tant entusiasma a aquells que transpol·lant el seu entusiasme haurien també frissat amb l’ invent del telèfon o del telègraf en el segle passat i les seves possibilitats, no són més que estris o instruments que ara ens ofereix la tecnologia i els seus avenços, als que cal valorar en la seva justa mesura. La qüestió serà, o és ja, com deia algú recentment també en la xarxa, si serem capaços d’establir una autèntica cultura,ara ja 3.0, que abasta no tan sols les comunicacions mateixes, sinó també tot un sistema de vida i de la gestió d’ ella mateixa en aquest nou context que afecta a les comunicacions, com les relacions i fins al teixit productiu mateix.

dissabte, 7 de març del 2009

Cerca



La cultura samurai té dos caràcters semiòtics. Un d'ells és la cara pública, l'altra és la privada. La cara pública és aquella que pot ser vista per un nombre important de persones. La part privada, per exemple, podria ser la cerimònia del te, on la cuina pot simbolitzat la vida domèstica, com la part de darrere de l'escenari d’un teatre, per tant no ens caldrà buscar en la cuina per a veure la història, però potser si que en podrem trobar una bona part... És en aquest àmbit on de fet l'antiga pràctica d'entrar en un espai fosc per a veure la d'una altra manera allò invisible el que ens permet de trobar-hi la "llum interior", aquella que ens transporta a la psique de la immersió, enllà on en les nits ens submergim en l’èter conegut com a somnis; és aquesta capacitat de penetrar en el regne dels somnis, però estant-ne tanmateix despert , aquella que ens hauria de permetre de transportar-nos, algun dia, just al llindar de la il·luminació, potser.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Reflexió social

“La tradició sociològica ens ha persuadit tant que l'evolució cap a la modernitat equivalia a un passatge de les comunitats ètniques cap a les societats nacionals, que provem alguna dificultat per acceptar que es pugui anar avui de la nació cap a l' etnicitat. I tanmateix, té una lògica al que torni al centre de la reflexió social des de llavors que la mundialització ens col·loca en una seqüència històrica on la co presència de múltiples cultures sobre un mateix territori esdevenen un fenomen socialment tan important com l'antiga situació on les cultures diferents continuaven sent per a l'essència confinades en espais diferents. Són doncs les societats més modernes aquelles que no són ja més ètnicament homogènies i que, en allò, difereixen de les societats tradicionals i de les tribus que, elles, ho podien ser.”[1]

[1] Bastenier, Albert. Pour une sociologie de l’ethnicité. Revue Française de Sociologie (2008, 49/1)

divendres, 11 d’abril del 2008

Derrumbar-nos cap als somnis


Avui he recordat un text d’Ernesto Sábato, aquell científic argentí especialitzat en relativitat i mecànica quàntica, format al Massatchusetts Institute of Tecnology, de profunda formació marxista, que és conegut per les seves noveles, obres com ara: “Abbadon el exterminador” o “Nunca Mas”; recordava el llibre “sobre héroes y tumbas” un llibre que porta dues dècades a la prestatgeria de casa reposant després de ser llegit, com un llegat dels déus, com tota aposta filosòfica, literària, que guardo com un autèntic tresor.

Repassant les seves fulles ja engroguides després de tant de temps, un observa com s’ha anat impregnant al llarg de la vida de les aportacions que en la creació universal ha anat recollint, encara que sigui de manera inconscient, bevent de les fons existencials, sense vacil·lacions que el fan a un, ara ja en l’edat madura, una persona reflexiva, però alhora conscient de les limitacions humanes, de les pròpies i de les alienes, però convençut, plenament convençut que la cultura alimenta el cor dels homes i que sense cultura no hi ha progrés, perquè tampoc hi ha lliure pensament i sense lliure pensament estem abocats als dictats de disciplines malèvoles.

Ens relata Sábato[1] una reflexió que sembla absolutament sublim, transcendent, com una anotació amb dedicatòria que ens diu: "Deliri de persecució! Sempre els realistes, els famosos subjectes de les “degudes proporcions”. Quan per fi em cremin, tot seguit aleshores es convenceran: com si s’hagués de mesurar amb un metre el diàmetre del sol, per a creure el que afirmen els astrofísics. Aquests papers serviran de testimoni. Vanitat post mortem? Tal vegada: la vanitat és tant fantàstica , tan poc “realista” que fins ens indueix a preocupar-nos del que pensaran de nosaltres un cop morts i enterrats. Una espècie de prova de la immortalitat de l’ànima?"

Descobrir tanta bellesa en el llenguatge, tant de dinamisme per a poder explicar aquells moments vitals que ens defineixen a tots plegats, em planteja la necessitat de continuar escrivint, la necessitat de deixar escrit el que hom pensa, el que hom sent, tant si estàs en clara sintonia amb el teu entorn com si no ho estàs; somrient que és el que toca, per a no acabar boig amb la velocitat com la que imprimim a les nostres vides, com si cada dia fos el darrer dels dies, que és cert, però amb aquell convenciment que si que ho és certament: que hi farem!. En tot cas pregar a allò que estimem, per a que les pluges ens donin a tots plegats una mica més de serenitat i deixem d’estar embogits en un serial del que els únics guanyadors son, sens dubte els mèdia, que aconsegueixen aquella part de mòrbida presència diària.

En tot cas acceptaré la proposta que un artista publica en un llibre catàleg recentment editat: “Vull podrir-me en la bellesa” [2], quin lema per a una campanya, no? Lluny dels discursos hiperbòlics, com una imatge, com un sentiment que gestionar....; mentre llegiré de nou Sábato des d'aquell paràagraf en que ens recomana derrumbar-nos cap als somnis....



[1] Sabato, Ernesto. Sobre héroes y tumbas. Seix Barral. Barcelona. 1984. pag. 404 relato XXVII ISBN 8432222127
[2] Ordi, Chuso y otros. P_O_3 HIPERPOP. Ajuntament de Terrassa.2007. ISBN 8486838223

dissabte, 3 de novembre del 2007

Una cura de paisatge


Gaudir dels matisos dels ocres, barrejats amb aquella infinitat de verds que recrea el paisatge del Pallars, dels pallarsos, un lloc que, com em deia aquest matí un pallarès, conforma una determinada manera de ser, fins i tot recreant aquella ànima vasquitzant de noms com ara Sort, que sembla voler significar pont i no el que realment ens sembla que vol dir.

Descobrir la pau i la tranquil·litat que ens envolta, quan les muntanyes són testimoni és una autèntica meravella que encara, hores d’ara, n o hem sabut explotar adequadament, potser, perquè la nostra consciència no ha entrat mai en el detall senzill i ha volgut viure envoltada d’allò que s’ha fet superflu, d’allò que s’ha fet normal, quan teníem als nostres ulls, radiant, ufana, la muntanya mateixa com element de natura, com element de cultura, com exponent de pau, de saviesa transcendent i antiga.

Ni tan sols aquella discriminació positiva que tan reivindiquen les zones amb baixa densitat demogràfica caldria, si la muntanya esdevingués projecte en si mateixa, com un valor descobert, com un valor a descobrir, com un país dins d’un país, quelcom que sembla tant difícil, perquè hi ha tantes visions del Pallars com pallaresos existeixen, un valor també molt propi d’aquelles terres que han estat aïllades durant molt anys de la seva pròpia consciència universal.


diumenge, 21 d’octubre del 2007

Fràgil miratge...



Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.

dijous, 7 de juny del 2007

Volar


Després d’una jornada la d’ahir de les d’oblidar, amb una tertúlia de les més serioses, no per manca de seriositat de les altres, si més no pel tema central, el tema de la ruptura de la treva terrorista, d’oblidar per la tensió en l’ambient, la ràbia i la impotència davant de la incomprensió a banda i banda de l’espectre polític, avui ha estat un dia fantàstic, dinant en companyia d’un excel·lent amic, amb el que hem parlat del que ens agrada, de la nostra inefable voluntat d’escriure, jo ho reconec he fet una mica el “ronso”, perquè ho vaig fent, allò de descriure els pensaments a través del blog, però de tant en tant convé fer una reflexió més en veu alta, tot i que déu ni do d’aquesta plataforma.

La trobada amb una amiga, a la que feia alguns dies que no veia, no gaires, lo suficients per tenir coses de que parlar i gaudir de la seva companyia una estona encara que hagi estat petita i comentar, com es diu la jugada i riure també una mica de les preses, d’algunes preses i de tot plegat.

I la música, retrobar-me amb els sons centre europeus, després de vint anys, quan Bulgària encara estava en l’òrbita comunista, però la seva cultura era apreciada, com tota la música que es feia als Balcans, des de l’antiga Yugoeslàvia fins a Romania, l’oferta cultural de La Caixa em portava per sorpresa, al mig de l’avinguda peatonalitzada de Blondel ( un marqués i militar francès que va iniciar obres d’infrastructura a Lleida) on presentava un concert dins del programa “música per a la integració”. Excel·lent, el só del violí combinat amb el clarinet, amb sons inconfusibles i les seves relacions amb Grècia, Turquia o Israel, fruit d’una rel comuna.

La ciutat s’ha omplert de sons diversos, de perfums diria jo aliens, però que omplien l’aire de fragàncies mediterrànies i europees, de la vella Europa, aquella que ens recorda d’on som, però també d’on venim i el que és més important, on anem; Sí, darrera de la caixa de mescles, escoltant i veien a la líder del grup com movia el cos al ritme i la cadència d’aquestes músiques m’evocava la meva joventut, i hauria volat, però la tarda havia d’acabar-la a la nova seu provisional del Museu Morera, el que per mi és ja Museu d’art Modern i Contemporani de Lleida a l'espera de la seva definitiva seu, en Jesús Navarro el seu director i amic, ho sap bé com ho penso.

Una presentació de l’obra gràfica de Guinovart, que, resident definitivament a Agramunt, i Medalla Morera de la ciutat de Lleida, ens oferia com a mostra de la seva creativitat, una aportació a la capitalitat cultural de la ciutat de Lleida. Parlar, després dels parlaments de rigor, amb retrobats amics i amigues, i com no també amb un amic l’Àngel Ros, que havia presidit l’acte.

Un dia, com us deia, amarat de cultura entesa en el marc del concepte del que és i representa una civilització, però també de les relacions amb les persones, de la paraula com a transmissora de sentiments i sensacions, una manera de fer poesia amb la vida, com diria una bona amiga.