Deia Aristòtil que el coratge és un punt mitjà entre la covardia –la por irracional- i la temeritat –no processar el perill-. La intrepidesa del valent, de fet, resulta potser de vegades en la capacitat de saber llegir bé o no el perill. La valentia d’afrontar-se a un públic en part refractari al Liceu de Pina Bausch, especialista en dansa abstracta i psicodrama analític, ens descobreix la seva particular virtut, més enllà de lo antisocial que suposa la temeritat, el fet que Bausch, sigui considerada actualment una de les figures més destacades en la dansa contemporània internacional.
El valent, segons ens el descriu el psicòleg Walter Riso[1], en realitat no és valent perquè no tingui por, sinó que s’escapa quan ho ha de fer. Per això l’hostilitat d’un públic amarat en el conservadorisme més recalcitrant, i emprant aquelles velles formes que ens descriuen els historiadors de la música en les lluites que s’esdevenien entre els seguidors de un o altre compositor en el segle XIX, fan de la incomprensió del llenguatge contemporani de la dansa un model antisocial emprant el major insult que pot esdevenir sobre un artista, la xiulada.
L’actitud de la Bausch, amarada de les taules que donen els anys i el prestigi assolit, al final aconsegueix de rebre la consideració que d’inicial li era deguda, però resulta evident que els nivells de consciència social, l’anorreament de la massa precisa de vegades d’un entorn i un context idonis, on la simplificació i primarietat es recondueixen en la suma d’individualitats optimitzant el que seria inacceptable com a resposta social.
El valent, segons ens el descriu el psicòleg Walter Riso[1], en realitat no és valent perquè no tingui por, sinó que s’escapa quan ho ha de fer. Per això l’hostilitat d’un públic amarat en el conservadorisme més recalcitrant, i emprant aquelles velles formes que ens descriuen els historiadors de la música en les lluites que s’esdevenien entre els seguidors de un o altre compositor en el segle XIX, fan de la incomprensió del llenguatge contemporani de la dansa un model antisocial emprant el major insult que pot esdevenir sobre un artista, la xiulada.
L’actitud de la Bausch, amarada de les taules que donen els anys i el prestigi assolit, al final aconsegueix de rebre la consideració que d’inicial li era deguda, però resulta evident que els nivells de consciència social, l’anorreament de la massa precisa de vegades d’un entorn i un context idonis, on la simplificació i primarietat es recondueixen en la suma d’individualitats optimitzant el que seria inacceptable com a resposta social.
[1] Riso, Walter. Amors altament perillosos. Columna. Barcelona. 2008. pag. 145
