Al vespre pot sortir el sol

La meva amiga Mariví Chacón , ha sabut avui treure’n el millor de mi en el seu programa, on acabava la col·laboració estiuenca, que m’ha portat cada dimecres de juliol a compartir amb ella un petit espai a Segre ràdio. Parlar dels processos de comunicació i de socialització, del canvi de model en el context epistolar, o potser tampoc tant canvi, només canvis en els sistemes tecnològics i de comprehensió de les coses, el valor del llenguatge no verbal, el silenci, el somriure, crec que ha estat un bon temps de ràdio, el d’avui i el que hem compartit tot aquest temps, aportant la meva visió sociològica, però també antropològica de les coses, adobat amb una mica d’humor, que de tant en tant va bé, per no cansar l’oïdor.

El dia s’ha anat aclarint a mesura que passaven les hores, i les notícies dolentes d’ahir anaven tenint els seus matisos, canviant una mica la seva perspectiva i convertint la tristor en esperança, a l’hora que he pogut sentir, també, el calor dels meus amics i de les meves amigues. Segurament aquell raig de sol que reflectia un somriure escadusser, va ser plaent als déus que m’han ajudat a que pogués trobar les paraules adequades, en el moment precís, després de les llàgrimes. Li deia a una amiga, a una bona amiga meva aquesta tarda, com de vegades la vida t’ajuda a trobar aquells sentiments que queden amagats en un racó del teu cor i o bé no s’arriben a expressar mai o una situació com la viscuda per mí te’ls descobreix i alimenta sensacions no viscudes, retrobant-te a tu mateix.

De segur que, també com diu una altra amiga, hi experiències que s’han de viure per a forjar i reforjar la nostra existència i ajudar-nos a ser més humans a saber conèixer els sentiments i les sensacions que ens envolten, a comprendre-les, a destriar-les i a trobar en ells un cert sentit de la vida, allò que et diu que val la pena ser viscut, moments, instants, que s’han de convertir en eternitats referenciades, fins i tot aquelles que des de la nostra perspectiva poden semblar dolentes, potser a la fi no ho acaben sent tant i és aquella nota que fa que cada vegada siguem millors, si ho sabem valorar

un llibre aporta un xic de maduresa, un punt de reflexió, i tot adobat amb una mica de coneixement

Avui, amb l’encantadora Mariví Chacón, en acabar “el despertador” que modera a Segre Ràdio, amb aquelles afonies típiques de les primaveres que afecten als que tenen la veu com a instrument de treball, la pobre, el meu petit espai d’anàlisi social. Com que els diaris van prou carregats d’anàlisi política i ens havíem proposat que la meva anàlisi fos el menys política possible, entre altres coses perquè no faig altra cosa les 23 hores del dia restants, avui tocava parlar de Sant Jordi, de fet d’ahir, no pas de la diada, de les roses i els llibres com és habitual.

I era bo fer-ho a l’endemà, perquè pretenia demostrar, una vegada més, com les nostres costums contemporànies van lligades a tot allò que ens van llegar els grecs i les cultures anteriors, també en el cas de Sant Jordi, una figura qüestionada perquè de fet va ser canonitzat pel papa Gelasio I en el segle V dc. a partir d’històries apòcrifes i que no van arribar a provar mai l’existència del tal Jordi que sembla que era de la capadòcia i que van santificar, de manera que l’any 1.969, sembla que el Papa Pau VI va optar per treure’l del santoral però deixant l’adoració facultativa, un si però no.

De fet la situació era complicada des de la perspectiva teològica, però també des d’una perspectiva política i social, perquè hi havia no pocs llocs que el tenien com a Patró: els llocs de l’antic Regne d’Aragó, Gran Bretanya, i més tard Rússia, a banda de no pocs països amb una veneració acceptable, com ara França, o alemanya qui també en reivindica relíquies al santuari de Reichenau o a Etiòpia on en la capella dedicada i en la que la llegenda encara va més enllà en atribuir-la als Templers es diu s’hi guarda una còpia de l’Arca de l’Aliança.

En tot cas vet a qui quina historia al voltant d’una llegenda que realment és el que era i sense una sustentació històrica, allò de repeteix tantes vegades una cosa que l’acabes fent certa, també ha ajudat a crear un identitari a partir d’un fet llegendari, no real. Algunes fonts, com he descrit al llarg del meu curt parlament, on algun cop el cos m’ha demanat d’aturar-me per fer un glop d’aire, la meva mala salut de ferro, diuen que un antecedent de la llegenda del Sant Jordi inexistent pot ser la mitologia Frígia , un poble que vivia a l’Àsia Menor, conegut per les característiques gorres que son pròpies de les representacions de la figura de la república. Diuen que els Frigis tenien un deu Sabacio que en un cavall blanc va arrollar, és a dir matar una gran serp que l’atacava: primera semblança.

La segona deriva directament de la mitologia grega i fa referència al mite de Perseo i Andromena on Perseo, pare de la cultura micènica i de la pròpia Pèrsia, governant d’Argos, i semidéu fill de Zéus i una mortal amb el Cavall pegasus, nascut de la mort d’un monstre que va matar i quina mirada petrificava, va veure la vella Andromena encadenada i oferta a un monstre que enviava Neptú i que la va alliberar, tot matant al monstre.

En tot cas totes dues llegendes son susceptibles d’haver estat cristianitzades, com ho han estat altres costums o mites pagans, de manera que hem arribat pràcticament després de quasi tres mil•lenis a una celebració pagana que es va cristianitzar i que ara no és res més que una festa de l’alegria, el color, la cultura i la literatura, quan les temperatures, en general, comencen a pujar i el carrer vull amb tothom cercant la darrera novetat, segurament molts llibreters desitjaran que en escala l’interès per la lectura que es desperta un dia com el 23 d’abril quedés en permanència al llarg de l’any. Alguns ho fem i val la pena, el diàleg amb un llibre aporta un xic de maduresa, un punt de reflexió, i tot adobat amb una mica de coneixement, segur.