divendres, 29 de gener del 2010

Preceptes i principis del 1821, vigents, encara....


"Recital Popurri", Autor: Eduardo Samuel Cardenas Martinez,

Tot remenant... en aquesta llibreria de vell que ja no és una rebotiga plena de pols i on pots descobrir veritables meravelles, ara, és com una capsa de sorpreses per igual, però no ets l’únic que ho pots trobar en la xarxa, només ens cal una mica d’enginy i una mica de paciència potser i buscar i remenar, com es feia antuvi, però sense aquell depenent de la botiga que llibres en mà et podia indicar dreta o esquerra, dalt o baix, terra o sostre, poc menys que el que fem ara; tot remenant doncs descobreixo una obra editada el 1821, amb un títol suggerent “El Censor”[1], era quelcom propi de la època i la figura, la del censor va durar fins a l’adveniment de la democràcia, garant de les bones costums i la privacitat política, convenia el què, el com i de quina manera i el què no, de cap manera, no fos dit, amb més mals modus que el C.A.C. que és la versió moderna i autentificada en democràcia de les bones maneres i les bones costums, és clar. El llibre, editat a Madrid, i em sorprèn perquè ens parla aquest llibre que no deixa de ser una revista, vaja un “periódico político i literario” que en número 43 de 26 de maig de 1821 ens planteja com “el dret públic d’una nació no pot tenir fermesa, a no ser que el dret internacional, o entre poble i poble, es fonamenti sobre la igualtat efectiva de les forces”, clar, ens trobem just 9 anys després de la Constitució de Càdis, 13 després de l’Estatut de Baiona i és clar, aleshores fins la censura es veia imbuïda per l’escola francesa, encara, després les tornes canviarien i penso que no ens n’ hem recuperat mai.

La veritat és que entre les seves pàgines hi trobem una declaració de principis estranya que segurament testimonia els processos de revolta de l’època, però que abunda més en el preu dels preceptes liberals respecte del conservadorisme que no hauria d’anar més que lligat a l’estirp del monarca hereu de Carles IV; el text ens refereix el següent: “(...) Ni es cregui que fem professió dels principis democràtics que es deriven de la igualtat primitiva dels homes. No ignorem que aquests principis només serveixen per a solapar l’ambició i el despotisme, fruit ordinari de la llicència (...)” . El valor, doncs, del missatge per mi trobat té una transcendència fonamental, perquè en un moment de construcció i deconstrucció, on la il·lustració lluita contra l’ irredentisme illetrat, fa que de nou la perspectiva de la ciclicitat aparegui en la meva interpretació de la historia i no pugui deixar de sorprendrem per la cita, clar que després acaba amb una altra cita en la que ens proposa que “la única garantia d’una tranquil·litat perpètua és la generalització d’un sistema constitucional” , però potser d’aquesta lectura n’extrec un precepte que també podria ser emprat en aquests dies i a més seria especialment necessari de ser tingut en compte, ens pregunta als lectors : “si cap home amb senderi confia la cura de la seva hisenda a qui no entén del camp, ni encarrega un vestit a qui no sap de sastreria, ni crida per a que l’atengui en les seves dol·lències a qui no ha estudiat l’art de curar, s’encarregaria a qualsevol pel mer fet de ser ciutadà les dificilíssimes funcions de legislador, jutge, ministre, ambaixador i conseller?" I ens en dóna la resposta, una cita d’ Horaci: tractent fabrilia fabri (que cadascú tracti del seu ofici i ningú de l’aliè- Horaci, Epistulae 2.1.116), però encara ens en fa un aclariment interessant de la dualitat llibertat / igualtat que parteix dels postulats heretats de la revolució francesa i dels textos que d’ ella se’n deriven i la influencia que en el constitucionalisme impregna, així el diari de principi del segle XIX ens parla, alhora que ens adverteix i ens prevé al respecte dels intruments derivats de la interpretació robesperiana que “(...) la llei no reconeix altra distinció entre els ciutadans, que la que resulta del seu mèrit personal: doncs tots ells són iguals davant de la llei. –Sens dubte, però compte (ens adverteix) d’entendre la paraula igualtat en el seu veritable sentit i de no abusar d’ ella com la secta dels anivelladors (...)” ......


[1] El Censor: periódico político y literario. Volum 8. Imp. de el Censor. Madrid. 1821. Edición digital Universidad de Míchigan. Digitalización Google books