Fotografia original de Montse Esteba
Un esglai em va recórrer el cos, en veure com aquell home que havia menjat amb avidesa aquell plat de bull, de barba cana i llarga, cabells embrutits pel pols dels camins, aixecava el rostre del plat que li havia remullat aquell pel enredat de la cara, deixava a banda el cullerot de fusta i amb un somrís estrany, de complicitat, les mans enlaire, com pregant va cercar la mare amb la mirada, qui li preguntà: -heu dinat bé Argimón, en voleu més?-. El vell no respongué i de cop feu entenedores unes paraules que a mi em varem semblar com a màgiques, com si d’un ritual es tractés. Amb una veu mística, clara, no ja forfollant coses intel·ligibles com havia fet abans, sense alçar-se de taula, ens digué: -Amistat, beneficència, expressions d’ànimes sensibles i generoses, goigs deliciosos dels cors delicats i honrats; sosteniu i guarniu aquest vostre temple, en el que els vostres esforços sempre seran arrelats. Que la prudència, la discreció, la modèstia i la companyonia siguin abillament d’aquets germans-; besà un símbol que duia penjat al coll, s’aixecà de la taula i va anar cap a la porta, sense deixar de mirar la mare: em dic Maria-, li digué la mare amb una veu tremolosa, i aquell vell que ara se’m feia amable, va deixar l’estança amb un silenci colpidor...
