La culpa la té l'euro, o....

Diu la saviesa popular, aquella que no ha passat per les àgores universitàries però que conté una dosi de pragmatisme, d’observació i d’objectivitat inigualables, que la culpa la té l’euro. Es refereix aquesta dita a la conversió monetària de l’Estat espanyol de la seva antiga moneda a la cistella de l’Euro amb un canvi de 166,386 pessetes per cada Euro. I no li manca raó, tot i que en la història econòmica d’aquest país hi ha una inflexió anterior respecte de la nostra dimensió econòmica, la anomenada reconversió industrial com a pas previ a l’ ingrés a les Comunitats Econòmiques Europees, una reconversió de la que els historiadors en parlaran en el seu moment, amb la distància precisa, per mor de la supressió de la suposada autarquia econòmica en la que vivia el règim, autarquia que alguns creiem menys present del que determinats lectors de la dictadura ens presenten, però que no va fer més que redimensionar sectors industrials fins a anul·lar-los en la seva competència amb altres indústries europees de les mateixes característiques o posar en mans estrangeres part d’aquest teixit que a Catalunya representa ja un 60%, un 50% a la resta d’Espanya.

 

Retornant a la dita, però, és cert que no hi va haver un control fefaent de l’augment de preus, arrodoniment en deien i certament com han demostrat alguns estudis científics, l’ esbiaix de preus respecte de l’ increment dels salaris a cost real representa un esbiaix tant agosarat que de no haver estat pel fàcil accés al crèdit, el nivell de conflicte social hauria estat molt superior, la seva no existència, la del conflicte, no es deu per tant a les polítiques actives com alguns s’apunten ingènuament principalment des de l’esquerra. Altres vegades he citat dos exemples paradigmàtics que posen de relleu una crisi anunciada a banda de les variables internacionals, com un cafè o un diari  passa de valer en pessetes: 90 pessetes, a valer 24 hores més tard un euro, és a dir 166,386 pessetes i això va succeir amb tota una gama de productes d’us quotidià, de manera que la crisi estava servida en un o altra moment i tractant-se d’una crisi monetària hauria d’afectar, com no, a les classes menys afavorides. Resulta evident, fins i tot per a qualsevol illetrat en matèria econòmica que aquell increment de preus sense control de l’ordre del 60%, que beneficiava a les arques de l’Estat en matèria recaptatòria, sobre un silenci clamorós de l’especulació mercantil i comercial jugant a l’obtenció d’uns beneficis en clau d’usura, amb total impunitat, afegit després a una inconsistent base industrial pròpia, o millor dit sustentada en indústries volàtils com la de la construcció o el turisme, haurien de portar, tard o d’hora, de nou a la situació econòmica que ens deixa la crisi que va obrir la dècada dels 70, això si, ara ja amb esperit europeu, però realment la culpa la té l’euro?.  

'08 DNC. The last day and the first day

La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.

Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.

Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.

El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.

En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.