El panorama geopolític...

El panorama geopolític en relació a la possible intervenció a Síria ha variat en les darreres 24 hores, respecte de la declaració “formal” de guerra que en respectives seus van formular per separat el Vice-President Joseph Robinette Biden, Jr. (en nom dels EE.UU. i del  President Barack H.Obama), el President  de la República francesa François Hollande i el Primer ministre del Regne Unit de la Gran Bretanya David Cameron, després del “no” del parlament britànic.

Curiosament gairebé a la mateixa hora en la què Barack H. Obama renunciava de facto a la prerrogativa presidencial –en  deixar la decisió de la possible intervenció en mans de les deliberacions que es facin a les dues cambres representatives: Cambra de representants i Senat–, també feia una intervenció televisada el Primer ministre de la República Turca  Recep Tayyip Erdoğan, tot expressant-se gairebé en similars termes.

L’apel·lació als drets humans que tots els mandataris fan, resulta significatiu, doncs sembla que l’ús del gas sarín ha estat en la guerra, però hi ha algunes preguntes que no es formulen i evidentment a les que no es respon i que haurien de ser fetes i respostes:

1)      Una guerra civil amb armament convencional  amb tants de morts i ferits, no suposa també atemptat contra els drets humans?  Un únic mort  per tret de bala, canó o míssil, no mereix que ens escandalitzem i ens plantegem el que cal fer?

2)       Quin és l’autèntic origen de la utilització del gas? No tan de qui la emprat, que també, sinó de quin ha estat el fabricant i el subministrador d’aquest tipus d’armament condemnat per les NU?

3)      Quin és el veritable paper que hi juguen en tot plegat: EE.UU,, França, Anglaterra, Turquia, la Xina, Rússia, el G8, el G20, les NU... ?

Estem anant més enllà del Dret Internacional Públic mateix, per entrar en consideracions de l’ordre moral i ètic, del que està mancada la política a tot arreu, també a les esferes dels països centrals, com dels perifèrics, i això em porta a preguntar-me el paper que  hi ha de jugar un Premi Nobel de la Pau, i no parlo de la renuncia televisada de la prerrogativa presidencial nord-americana.

La regió, com ha reconegut el President nord-americà, és un polvorí –mai millor paraula per a referir-ho–, amb tensions d’antic i no resoltes, amb amples implicacions, una bona dosi de mitomanies, megalomanies i justificació fins i tot religioses com per a resoldre a l’ancienne façon, clar que és a l’ancienne façon com es desenvolupa tot plegat...

De moment els morts, amb gas sarín o armament convencional continuaran a Síria i en tots aquells altres llocs que ja no són notícia, mentre la burocràcia política juga al joc de les declaracions i contra declaracions i la diplomàcia oculta, que havia de deixar d’existir a partir de Thomas Woodrow Wilson en acabar la Gran guerra, sembla que  torna a existir.

© Albert Balada

31-08-2013

Emotion day

..."We can not live only on the emotions, because our life would be a chaos, but the some it is that either we can do without them"... (1)

(1) Punset, Eduard. Por qué somos como somos. Santillana. Madrid. 2008. pg 274

Already it is an hour

Mancances i Virtuts

A poc més de 15 dies de campanya, els candidats a la presidència dels USA han vist com en el marc de la Universitat de Hofstra, a la localitat de Hempstead en l’Estat de Nova York, els seus nivells d’oratòria i solidesa del discurs evidenciaven de nou dues formes d’entendre l’Estat, les relacions internacionals, la política fiscal, la gestió de la crisi, etc. es posaven damunt la taulal; dos homes, dues maneres, dos estils, dos paradigmes.

El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l'esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.

El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.

Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se'n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.

The last debate.

Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.

El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.

Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.

Un vídeo diferent fa un nou model de campanya

El disseny de la campanya demòcrata dóna un gir estratègic en el que a comunicació viral significa. La insistència del candidat republicà en escenificar la manca d’experiència del candidat demòcrata, fa creure als creatius de la campanya de Barack Obama en la necessitat de presentar al seu líder des del prisma del “primus inter pares”, sota la perspectiva de dibuixar una pel·lícula en la que bàsicament, al llarg de catorze minuts i quaranta cinc segons, es descriguin els quatre dies darrera l’escenografia de la convenció demòcrata a Denver, trencant així la possibilitat d’una dinàmica forçada des de les files republicanes del: “i tu més”, quin abandonament dóna a entendre una altra simbologia en la cursa presidencial de l’organització Demòcrata: la pretensió de presentar una campanya neta, una campanya pulcra i extremadament gens agressiva, on l’error que significa, generalment, una referència a l’adversari, deixa de ser paradigma o model en aquesta, a 24 dies del final de la campanya.

Barack Obama, Michelle Obama, Joseph Biden, i les seves famílies darrere les escenes en la Convenció Nacional Democràtica de 2008 a Denver, Colorado. (Música composta per Greg Kuehn per a Peligro Music & Disseny de So)

Obama / McCain, dos models de societat absolutaments distints i distants

No resulta gens fàcil, per a un candidat, qualsevol candidat afrontar el model “interpellation interviews debate”, substancialment perquè aquest format centra encara més la figura del candidat, dels candidats i la seva capacitat de reacció, estratègia, vocabulari, oratòria, etc. La passada matinada, els Senadors Obama i McCain afrontàvem el que era el seu segon encontre electoral, a un mes just de conèixer qui ha de ser el “director” dels designis de la primera potència política mundial.

En un escenari, el del format del segon debat, que afavoreix al candidat demòcrata, que, amb una calma apressa, amb una veu sòlida però alhora especialment tranquil·la, va desgranar i repetir una i una altra vegada les receptes que formen ja part del seu identitari electoral: la identificació de les dues classes socials la treballadora i la corporativa, la necessitat que el 95% dels nord-americans que conformen aquella classe mitjana -ell no n'hi diu treballadora- rebin compensacions fiscals, essencialment per a poder afrontar casa, sanitat i pensions; defensor de les energies renovables com a mesura per a resoldre la dependència energètica exterior i amb una política de relacions internacionals basada en la col·laboració i la cooperació.

El candidat republicà, de qui el seu pitjor aliat és el disseny del seu vestit, va fer gal·la també d’un bon sentit de la oratòria i com no pot ser d’altra manera, porta el guió aprés, en un format, però, on es veia clarament que no es sentia còmode, on repetia que havia estat capaç d’enfrontar-se fins al seu propi partit i fent referència als valors del conservadorisme un cop més, amb intents d’atacs al candidat demòcrata, com a formula estratègica, amb un subtil intent de vincular-lo amb les “subprime” per amagar, potser la vinculació del seu cap de campanya amb una de les dues companyies salvades. El demòcrata, però, no va voler entrar en el model del republicà, per a desgranar saberudament la seva pròpia iniciativa i no perdre així energies fútilment en el debat, energies que serien una pèrdua de temps com de reports de missatge.

El temps, doncs, referma al senador Obama en la seva carrera electoral, tot i que el color del seu cabell ja comença a pagar-ne les conseqüències, mentre que el senador McCain cerca i cerca per establir una estratègia desestabilitzadora en el discurs del contrincant, sense aconseguir de trobar aquell punt d’inflexió que el faria creïble en una societat decebuda per les polítiques de l’anterior govern i mancada, com diuen els recents estudis, d’una certa capacitat d'autoestima.

God bless America!

Aquesta expressió post revolucionària que hauria de servir com a formula inclusiva, creadora de consciència nacional als Estats Units, derivada de l’antiga expressió monàrquico-imperial del God bless the King!, em serveix per a plantejar el que podria ser, des de la perspectiva d’aquest article, l’actual estat de la qüestió, l’estat de la nació dels Estats Units d’Amèrica, a gairebé un mes vista de les eleccions presidencials nord-americanes, amarades i amanides de la més gran crisi de la seva història, molt més greu que la que provocar l’enfonsament dels mercats financers en la tercera dècada del segle XX, res de nou en les perspectives i que no pretén pas ser l’eix central de la meva anàlisi.

Aquest modelatge semàntic, però, em permet una doble i distinta lectura, plantejar més enllà de la dificultat econòmica del moment, la caiguda en picat de determinats valors, el que podríem qualificar de fenomen de la “nevera buida”, on ja no resulta fàcil de cercar aquell complex identitari que ja va definir en el seu moment el sociòleg alemany Ulrich Beck, el de la recerca de l’enemic que justifiqui tota acció, tota política, tota instrumentalització ideològica. La realitat supera a la ficció de vegades, i és cert, el paradigma que ha estat útil i ha amarat tota la vida política universal, la concatenació del principi liberal i democràtic amb el modelatge del “mercat” on la no intervenció, la no regulació, ha suposat i ha estat un apostolat que fins i tot ha creat escola i que durant dècades ha inspirat no tan sols a les escoles de negocis, si més no ha estat l’eix fonamental de les polítiques d’institucions tals com ara del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, arribant fins i tot a neutralitzar, com ho està ara, la pròpia estructura de les Nacions Unides, que ha acabat convertint-se en allò que va provocar la desaparició de l’extinta Societat de Nacions, malgrat declaracions universals, com els dret de l’home, entre d’altres, ha arribat al seu punt i final. God bless America!

Déu salvi Amèrica, o qui salvarà Amèrica si en lloc d’una afirmació retòrica assumim que tot allò que succeeix, potser sigui fruit de l’avarícia o la falta d’escrúpols, com diu el senador McCain, però potser més degut a la manca de regulació estatal com diu el senador Obama, el sistema ha trontollat, i de quina manera, posant en qüestió a la “primera democràcia del món”. Dues visions enfrontades, Conservadora versus Liberal, la connexió amb els principis del patriotisme a ultrança, per una banda, versus el liberalisme polític que aposta per un nou encaix i el diàleg en l’esfera internacional.

Es fa difícil determinar quina és la resposta interna que genera el primer debat presidencial, valorar-ho des d’una perspectiva europea podria ser un greu error, si tenim en compte que hi ha principis, fins i tot existencials, que fan diferents a un ciutadà americà d’un ciutadà europeu. Probablement aquella crida al canvi, la que també va fer en el seu moment JFK bevia d’aspectes distints, de la generalització del New Deal, dels Drets Civils; ara, en aquest nou mil·lenni, obrim segle com s’obria l’anterior, amb vells problemes econòmics i nous plantejaments, noves perspectives ideològiques, però també amb el necessari reconeixement de la societat dual, obrera i corporativa, que es distingeix en posicionaments fiscals i de política internacional distinta en un i altre candidat, corbates a banda....

Les agències, els mèdia, recorren a la simplificació, a la valoració elemental que ens diu, com un partit de futbol, com un partit de bàsquet, un resultat de tauler, apreciació que podria ser òptima si les variables tinguessin un punt de connexió científica i una freqüència de valors que permetés aquestes asseveracions, elements que no tenen; segurament la mirada qualitativa és la única que permet determinar aspectes que sobresurten en una escenificació ideològica, com ara un debat presidencial, on l’enquadrament, ens defineix alguna cosa més. CBS i CNN coincideixen en aspectes de solidesa de discurs del senador Obama, certament el canvi que es propugna des de aquesta candidatura presidencial, tot i que un primer debat no pot assolir el risc de donar instruments de contra atac a l’adversari, ens planteja una visió del país i del món, a tenir en compte, abreujant la tensió, identificant el context i aportant, si bé que no solucions, si perspectives de definició, encara que només siguin terminològiques, com ara posar en qüestió el model del Medicare, l’assegurança pública de salut per als majors de 65 anys.

Els nivells de confiança que en un debat polític pot arribar a generar un candidat són directament proporcionals a la comoditat amb la que el candidat es desenvolupa en el medi en qüestió més una bona dosi de seguretat en la comunicació del missatge i el discurs, a banda del respecte i la no anulació o reconeixement de l’existència del seu adversari polític en l’escena; aquesta identificació és clarament favorable al senador Obama, tot i que el senador McCain, menys estimat per la neutralitat del mèdia i odiat diríem pel disseny del seu uniforme, no manifestava menys incomoditat en la dialèctica del debat, tot i que, de vegades la incapacitat de mirar als ulls del seu adversari podia fer menys creïble la seva proposta, extreta dels principis del conservadorisme de manual.

Ningú guanya o perd un debat, obren la porta a que la gent, el ciutadà, el món en general es senti més o menys identificat amb algú i el seu programa, a banda que pugui o no dur-lo a termini sota condicionants atípics aquest cop, però el cert és que en un món de conflicte, la confiança i el diàleg i la cooperació, si arrelen en l’identitari americà, com un nou somni, podria significar un canvi de “règim” que operi en el canvi de paradigma latent que s’anuncia en el pensament universal. Mentre, ens caldrà esperar a veure com al llarg de la resta de debats ens desgranen, un i altre, propostes concretes o no.

Obama / McCain, el primer debat. Conservadorisme front a Liberalisme

La Universitat de Mississippi a Òxford, en el format clàssic dels debats dialèctics universitaris als Estats Units, ha obert la porta al debat entre els senadors Obama i McCain, planant tota l’estona sobre el debat i a preguntes directes del moderador els efectes del pla de reajustament financer. L’actual model nord americà ha estat posat en qüestió tant per un com per l’altra, obrint pas la diferencia substancial entre ambdós senadors a l’hora de valorar els principis que han de definir els retalls o les demores que haurien de suposar en les polítiques a aplicar, en funció de l’efecte que pot provocar aquest reajustament, reajustament que en opinió del Senador Obama no és més que degut a les polítiques de George W. Busch, en la mateixa tessitura de la candidatura del senador McCain.

McCain, que ha començat recordat al Senador Kennedy, en una clara i estratègica aclucada d’ull a un cert electorat demòcrata, ha reprovat el que ell anomenava usura i avarícia de determinades classes corporatives, però sorprenentment no ha acceptat que la manca de rigor de les polítiques republicanes hagi provocat aquest “Crack”, que a dir del Senador Obama suposa una situació pitjor que la de 1.929; amb molta seguretat, Obama ha plantejat un pla de suport fiscals a lo que ell anomena les classes mitjanes les butxaques de les classes treballadores, terme poc emprat, que es troben, com ell diu, “també en situació de quiebra”. “Jo ja ho vaig advertir” diu Obama i “estem en el principi del final de la crisi”, diu McCain

Quan s’introdueix el tema de la guerra d’Iraq sorgeixen clares divergències, el soldat McCain, aposta en clau conservadora per un retorn a partir d’una victòria, en un llenguatge patriòtic, mentre Obama, opositor a la guerra, recorda els costos que això representa quantificat econòmicament i ho diferencia sobre les intervencions necessàries. El plantejament de la sortida, però suposa un punt de connexió dels dos candidats, mentre que McCain justifica la intervenció Iraquiana, Obama no hi troba justificació i planteja que les intervencions militars han de tenir justificacions adequades, tot i que l’habilitat d’Obama en aquest tema el porta a enaltir a les reformes que hi ha hagut en els plantejaments de les forces que encara són a Iraq, però recorda les errades dels plantejaments inicials i com es necessiten plantejaments seriosos i analítics.

El recurs patriòtic apareix novament en el discurs conservador de McCain, els patriotes que es reallisten, la voluntat de no retorn derrotats, com una estratègia global, critiquen les retallades proposades pel senador Obama, que ho justifica no sobre la financiació, sinó a la diferència entre tàctica o estratègia, plantejant que no volia donar un xec en blanc a Busch i s’ha vist el que ha passat a Iraq, el que passa a Afganistan. “Cal acabar una guerra de manera responsable, per etapes i donar alleujament a les famílies de les tropes –a Iraq”, i es planteja perquè no es continua cercant a Bin Laden a Afganistan on si que calen més tropes, mentre que el senador McCain planteja com a escenari central i estratègic al mateix Iraq . El tema central, doncs, tenint en compte que el President dels Estats Units és comandant en cap de les forces armades, continua essent els procediments de guerra i la critica per part d’Obama de la manca de previsió en la detecció de la potencialitat agressiva de Al Quaeda, detecció que també hauria permès de delimitar que el lloc de conflicte no seria Iraq, sinó Afganistan i al control del tràfic d’opi. McCain reconeix però que es va abandonar als afgans en mans de les tropes soviètiques, però utilitza una possible teoria demòcrata que atribueix a Obama d’atacar si convé en territori de Paquistan, fa referència a “Alexandre Magne” (?!) per a definir el model d’organització tribal de la població local de qui caldria obtenir el suport i eludeix que la qüestió sigui Al Quaeda, apostant per no necessitar més gran nombre de tropes. Obama, directe, recupera el tema de l’estratègia errònia en accions de guerra com la d’Afganistan cal en opinió del senador demòcrata que Paquistan cooperi i el suport a Mussarraf, al model antidemocràtic, el nostre dictador, reconeix Obama, que, diu, no havia fet res contra una Al Quaeda que s’ha reforçat. Una i una altra vegada el concepte de derrota i victòria, el recurs patriòtic de McCain, en front del model liberal, racional, objectiu d’Obama recordant el calvari de les morts sense sentit dels soldats nord-americans, recordant la missió de la pressa de decisions incorrectes sobre el manteniment de la seguretat dels Estats Units, insistint en haver-se passat per alt als autèntics causants dels danys, oblidant al que passa a Afganistan perquè no hi ha hagut persecució a Bin Laden.

La política exterior centra absolutament aquest primer debat en analitzar el perill nuclear d’Iran, el que McCain planteja com un perill autèntic, no tan sols per la zona, sinó que ofereix de nou el model de “lliga de països democràtics”, en clara referència al model precedent en el cas de Iraq, per a neutralitzar el rearmament Iranià i la cobertura i esponsorització que, en opinió del senador republicà, fa del terrorisme internacional. Obama planteja la incoherència de la mesura del Congrés sobre el plantejament de dilació del mandat sobre Irak per atacar a Iran, de qui també coincideix en no acceptar el potencial nuclear, plantejant però una tipologia sancionadora demanant, gairebé exigint, la cooperació Rússia i la Xina, a les que no defineix com a autèntiques democràcies, però critica el model usat fins ara, la manca del model diplomàtic, del sistema de diàleg. Apareix el conflicte ideològic Iran/Israel, com a comportament verbal que propugna l’actual president iranià el que no pot ser legitimat. Obama, però planteja de nou la necessitat del diàleg previ en funció d’una garantia de seguretat també i fins i tot fa referència al conseller Kíssinguer i si el diàleg falla aleshores cal explorar altres formules, recordant l’enviament d’ambaixadors per part de Busch, el que ha recordat no és va fer amb Corea del Nord i això ha portat a que hagi quadruplicat el seu potencial nuclear.

La pregunta estratègica en aquest punt ha estat la crítica al desconeixement d’Espanya com a país aliat i membre de l’aliança atlàntica, i a no deixar clar si es reuniria McCain amb el president espanyol, aspecte que ha estat plantejat Obama, quan McCain defuig parlar-ne, quedant com una mera anècdota i retornant a la dialèctica Iran/Israel i no accepta cap punt de diàleg. Obama planteja el reforçament dels llaços amb els països de l’àrea de l’Otan, sense obrir de nou un procés de la guerra freda, però planteja la defensa dels interessos estratègics dels Estats Units, reprovant la posició davant del conflicte de Geòrgia. Mentre McCain critica la posició russa sense entrar a defensar el posicionament de la administració Busch. Obama planteja una nova estratègia de l’energia i recupera l’argument de l’increment de la producció nacional, potenciant les energies alternatives, fonamentalment renovables i netes, actuant i no parlant, aquí ataca els vots en contra de McCain, recuperant aspectes com la carestia de la benzina per les butxaques dels ciutadans, que intenta respondre amb l’explotació de nous jaciments de petroli.

La pregunta trampa als candidats per tancar el debat, de la possibilitat d’un nou atemptat, quelcom que figura en l’identitari col·lectiu dels nord-americans. McCain parla de la escassa possibilitat de que això es produeixi de nou, tot i que planteja que queda molt per fer per a afirmar que s’està en un país segur; Obama reconeix que s’està més segur, s’ha invertit molt, però descriu un panorama en el que en opinió del senador, no s’ha fet prou, per exemple en una maleta pot viatjar una arma nuclear, s’inverteix en escuts antimíssils i en la no proliferació nuclear, però hem oblidat Al Quaeda, diu, que opera en 80 països, manca la cooperació amb els aliats i parla de la percepció que es té dels Estats Units, al que ara no es respecta pels errors que s’han comès, per exemple la tortura que soscava la democràcia. El sistema antimíssils el defensa McCain i cita a Reagan per retornar a Irak, on diu que de fallar, això aniria contra tots els sacrificis realitzats i tot es perdria, reapareix el patriotisme sobre èxits que ell qualifica de fràgils.

Particularment m’agradaria destacar les frases finals que defineixen obertament el model de un i altre la pugna conservadora / liberal, en dos posicions marcades, amb un Obama distés, dominant l’escenari, mentre que la tensió era evident en la persona de McCain que alguna fins i tot s’ha referit al seu adversari com estar més a l’esquerra del liberalisme, un recurs d’alguna manera mccartià:

“Mai hi ha hagut un país en aquest món que hagi tingut aquest declivi econòmic i hagi mantingut la seva despesa militar” “Ara la situació i la imatge amb la que la gent mira als Estats Units no és la mateixa i cal donar un missatge de que invertirem en allò que representa l’ideal americà.” Barack Obama

“Jo se com curar les ferides de la guerra i com treballar amb els amics” “Tinc experiència i puc assumir ara mateix la presidència” John McCain

'08 CNR. The Third day.

El tercer dia de la convenció nacional republicana servia el plat fort de l’escenari plantejat per la candidatura republicana a la presidència dels USA, la primera presa de posició per part de la candidata a vicepresidenta, la governadora Sarah Palin. Els dos eixos fonamentals de l’argumentari republicà els ha centrat Palin en el que ha esdevingut un light motive d’aquesta campanya: experiència vs inexperiència i els mèdia.

Palin ha seguit fil per randa les instruccions que recomanen a un candidat no citar mai a l’altre, obviar-lo i d’aquesta manera ni el cognom Obama ni el nom Barack han estat pronunciat mai per la candidata que ha insistit en el recurs al conservadorisme que és el gir més significat dels plantejaments republicans, reivindicant novament les polítiques de Busch –aquest és un altre dels punts estrella- i fent quelcom que podria ser un atreviment: un advertiment als mèdia, sobre els que sembla no ha entrat bé, tot volent desterrar l’aire de provincianisme que se li atribueix i els “problemes” sorgits en el seu entorn familiar tot just a l’inici d’aquesta campanya.

Sense aportar cap dada significativa que desveli-li quin serà el discurs d’acceptació de la nominació de McCain que ahir van fer els delegats, sense cap detall específic de polítiques distintes o canvis que signifiquin una diferenciació dels seus antecessors o directament dels seus adversaris, Palin ha demostrat que apel·lar a la gestió dels sentiments i les emocions, quan s’ha referit a la seva vida com alcaldessa de la petita localitat de Wasilia, és una formula que rep el suport de l’auditori i ajuda a no desvetllar altres valors polítics o signes de les polítiques a desenvolupar. En la seva exposició Palin ha comparat el seu pas per l’alcaldia com la feina que fan els treballadors socials, en al·lusió a les feines desenvolupades per l’adversari demòcrata.

En resposta al provincianisme que se li atribueix ha contraatacat als mèdia, potser d’una forma poc valorada per Palin, qui ha criticat “el sistema” de Washington al que ha dit no pertànyer, per novament apel·lar als sentiments en afirmar que ella no ve a formar part d’aquest sistema sinó a servir. Aquesta llicenciada en periodisme i ciències polítiques per Idaho entra doncs a l’”arena” política després d’un silenci premeditat i deixant que els seus assessors preparessin un discurs que inicialment segons algunes fonts hauria parlat de qüestions polítiques, reformes, energia, etc. per a quedar definitivament ancorat en la rèmora de no pujar en excés el llistó cara al que ha de fer tot just avui John McCain.

'08 DNC. Obama: First day

Apel·lant de nou als sentiments i les emocions, Barack Obama, publicita sobre una referència comprensible al gran públic la diferencia substancial entre ell i John McCain, negar-se a que la possibilitat de canvi, paraula que prèviament havia pronunciat també l’ex Vicepresident Al Gore, sigui només d'un 10%, resta que resulta sobre el 90% de vegades que McCain sí que ha estat d’acord amb les polítiques de George W. Busch, aquell qui planarà una i una altra vegada sobre la realitat de la campanya, pel que sembla el punt essencial de l’estratègia: assimilar al representant republicà amb un model que no és ja de l’agrat de bona part dels nord-americans.

Entendre que el valor heroic de la ciutadania americana, com els ha definit Obama en el seu discurs, l’inspiren a diferencia del seu rival, de qui diu no entendre’ls o viure en un altre món, de manera que comença a fer seu el que era un leit motif de la campanya i dels axiomes de la seva rival la senadora Clinton, allò de qui entén millor, de qui s’assembla més al model del ciutadà mig, de la classe mitjana d’aquell país, que a l’entendre del ja candidat demòcrata, ha viscut sense la consciencia que l’administració Busch ha dilapidat els actius del somni americà i ha enfonsat l’economia.

Aquest discurs d’acceptació a l’estadi Invesco de Denver, com ho va fer JFK l’any 1.960 a Los Àngeles Colisseum i en l’aniversari de la mort de Marthin Luther King, representen, un cop més el recurs als sentiments, a les emocions, al record i pretén enllaçar Obama amb la millor tradició dels drets civils nord-americans quan afirma: "no importa la raça, la procedència, si ens unim el somni americà serà un", "Estats Units ha de lluitar per aquest somni, perquè no hi ha marxa enrere".

Ara, caldrà veure si aquest recurs serà l’únic que emprarà al llarg de la campanya cap a la presidència que s’inicia, o ho ha estat per no desvetllar res fins a després de la nominació de McCain, moment en el que caldrà entrar en el cos a cos, encara que sigui a distància, tot i que hi ha d’haver un cara a cara que hauria de presentar a Obama home d’Estat front de McCain també home d’estat i permetre dilucidar als nord-americans, veure si realment si el pèndul de faucould es troba hores d’ara en el bàndol del Democratic Party o ho està encara , per poc, en el bàndol del Republicain Party.

En tot cas la lectura de reaccions només podrà llegir-se a partir dels resultats del novembre i la participació ens donarà a entendre la voluntat de canvi o no del conjunt de la societat americana, mentre, la cerimonia-espectacle d’aquests quatre dies ha conclòs amb els ànims unitaris com es pretenia, i amb speaker d’excepció com ara: Joe Binden, els artistes Sheryl Crow, John Legend ou Stevie Wonder, Al Gore o Martin Lhuter King III.

'08 DNC. The last day and the first day

La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.

Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.

Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.

El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.

En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.

'08 DNC. The third day. Obama nominated.

Mentre potser hi havia hagut un cert moviment oscil·latori i visiblement erràtic en el plantejament de la unitat a l’entorn de Barak Obama, certament els passadissos han fet el seu efecte i en el procés de la votació, potser també mirant en minimitzar l’efecte perdedor que podia resultar respecte Hillary Clinton, aquesta proposa detenir la votació i que Barack Obama sigui elegit per aclamació, vaja, el que es coneix com sistema a la búlgara, col·loquialment, que posaria definitivament de manifest la unitat, no desitjada des d’una perspectiva real, sinó la unitat en l’entorn mediàtic, allò que calia, allò que cal a una campanya on els nivells d’intenció es mantenen en un empat tècnic i on un punt de diferència pot suposar definitivament una victòria aclaparadora.

Clinton, Bill, silenciós durant bona part del procés, al costat de la seva candidata, la senadora, entra en campanya com ex-president i en el tercer dia reforça aquesta posada en escena de la unitat i ja fa la comparació esperada que situa a Barack Obama en l’ideari simbòlic del nou president electe, de nou la gestió dels sentiments i les emocions, evocant com a ell també l’acusaven des de les files republicanes de ser massa jove i massa inexpert com per a ser comandant en cap (els presidents USA són a l’hora caps executius de les forces armades).

El model de les escenografies d’actes als USA no deixa res a l’atzar i Obama que no tenia previst aparèixer fins a la clausura, vista la resolució de passadissos i la proclamació per aclamació, “inesperadament” fa acte de presència al Pepsi Center Podium, per neutralitzar l’efecte mediàtic que la presa de posició final dels Clinton pogués tenir, i en definitiva per a ser ell l’únic model mediàtic de la jornada, perquè en definitiva es tractava de la seva nominació i no pas d’una altra cosa.

La jornada, però, va tenir de nou els seus speakers corners, aquest lloc amb aquella veterania que dona la pròpia historia del DP, on a banda de l’ex president Clinton hi eren a la tribuna d’oradors: el ex Senador Tom Daschle; el Governador Bill Richardson, els Senadores Evan Bayh, Joe Biden, John Kerry i Jay Rockefeller. El líder Majoritari del Senat, Harry Reid, el Senador de l’estat amfitrió de la Convenció Ken Salazar, el Líder Majoritari de la Cambra de Representants James E. Clyburn, i el Congressista Robert Wexler (D-FL), juntament amb el Governador de Chicago, Richard Daley, el Representant Patrick Murphy (D-PA) i el veterà de la guerra de Irak, Tammy Duckworth, qui va dirigir un “tribut honorant a aquells qui donen tant per a mantenir segura la nación, veterans, militars actius i les seves famílies”.

08' DNC, The First day

Aquesta llarga pre-campanya electoral que representa el procés de l’elecció de delegats en els dos principals partits als USA, conclou amb les respectives convencions demòcrata i republicana, iniciant aleshores, doncs, la recta final amb la primera de les dues convencions: La Democratic National Convention, que té lloc al Pepsi Center de Denver on s’afronten 4 dies de revolució simbòlica en les files del partit demòcrata, en la que definir aquell apartat de referències en la gestió dels sentiments i de les emocions en la representació nominal dels electors demòcrates que elegiran Barack Obama com a candidat a la presidència del país.

En aquesta epifania simbòlica, la direcció estratègica de la campanya estableix una vinculació enllaça amb la mitologia demòcrata, llegeixis per un costat la familia Kenedy i en especial la figura de JFK i per un altre costat amb el model del American Dream’s que expressava Martin Luther King; el disseny dels speakers corner que aniran desfilant, hauran de servir, doncs, per a sublimar aquells sentiments i aquelles emocions aprofitant que poden ser transmesos a través de tots els mitjans de comunicació del món, pendents del model, en particular a la ciutadania nord-americana, però també a la resta del globus.

La presentació el dilluns 25 d’agost, sota el lema: “Una nació” de la història de Barack Obama, llegeix el model dels congressos típics quan hi ha canvis de lideratge, però en aquest cas la història d’Obama s’ha presentat des d’uns perspectiva que il·lustri l’esquema mental dels nord-americans, intentant de reflectir una vida de lluita, oportunitat i responsabilitat, allò que defineix l’axioma nord-americà i s’escenifica, per tant, en i com la vida quotidiana de la immensa majoria dels seus conciutadans de classe mitjana, aquells que segons les dades amb les que treballen els demòcrates demanen un compromís de canvi que va significar, presentar com a speaker d’excepció la dona del candidat: Michelle Obama.

Tot un seguit d’oradors completaven als speakers del primer dia on el “tribut” al Senador Edward M. Kennedy va ser aquella aposta de lligam amb la història recent dels demòcrates. Entre els oradors que el programa va preveure, noms significats: La Presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi; El Senador Claire McCaskill de Missouri; La germana de Barack Obama Maya Soltero-Ng y Craig Robinson, germà mayor de Michelle Obama; Jerry Kellman, mentor i amic de Barack Obama; El Representant Jesse Jackson Jr.; l’ex Representant d’ Indiana Lee Hamilton; Tom Balanoff, President del SEIU de Illinois; Nancy Keenan, Presidenta de la organització NARAL Pro-Choice America; Reg Weaver, President de la NEA; el President de la AFT, Randi Weingraten; La Ministra de Justicia de Illinois, Lisa Madigan; El Contador Estatal Dan Hynes; el Tresorer de l’ Estado d’Illinois Alexi Giannoulis; El Secretari Municipal de la ciutat de Chicago, Miguel del Valle; i l’ Alcalde de Denver, John Hickenlooper.

Michelle Obama plantejava dues línies essencialment simbòliques en el seu discurs, l’apel·lació a la seva relació familiar, dona i mare, però també l’haver nascut al South Side de Chigago un barri que alguns no dubten qualificar com a ”desheretat”, per a reflectir valors i principis: “que cal treballar dur per obtenir el que es vol a la vida; que la paraula és sagrada; que cal fer allò que dius; que cal tractar a la gent amb dignitat i el respecte encara que no els coneguis i, fins i tot, si no estàs d’acord amb ells.”, reflexions totes elles amarades evidentment dels principis de la il·lustració revolucionària bi- centenària.

Per avui els organitzadors, sota l’enfoc de la “renovació de la promesa per a Amèrica” han previst un moment important, si tenim en compte les maximitzades crides a la unitat, escenificació feta fins i tot amb la crida conjunta dels dos caps de campanya tant de Clinton com de Obama; serà aquest un moment en el que, segons els plantejaments demòcrates, intentaran de fer veure com milions de nord-americans pateixen pel que ells anomenen “les polítiques fallides dels darrers vull anys”, i per tant traint els seus ideals clàssics[1] i desequilibrant l’economia; contràriament en l’opinió del candidat demòcrata, aquest creu impossible una economia forta amb una classe mitjana dèbil; serà el moment de l’aparició de la “perdedora” d’aquesta pre-campanya la senadora Hillary Clinton acompanyada del Governador de Virgínia . Mark Warner, obrint una temàtica del procés discursiu cridada a blasmar el procés d’unió dels demòcrates, interpretant a banda d’aquell aforema que planteja que ells, els demòcrates, són els que millor poden entendre, i per tant defensar, a la societat nord-americana.


[1] Howard, Michael. La noblesa del defensor de la llibertat. Citat a Chomsky, Noam. El miedo a la democracia. Crítica S.L.. Barcelona. 2003. pg. 30: “Durant 200 anys els Estats Units han preservat quasi immaculats els ideals originals de la il·lustració: la creença en els drets de l’individu atorgats per Déu, els drets inherents de llibertat de reunió i d’expressió, les benediccions de la lliure empresa, la capacitat de l’home de perfeccionar-se i, sobre tot, la universalitat d’aquests valors”

Desordre

Probablement siguin certes les paraules del mestre Kongzi[1], quan ens deia “si algú actua sempre amb violència donarà lloc al desordre i l’anarquia...”.

Aquelles suposades “guerres regionals”, ens instal·len en una perspectiva de conflicte permanent, mentre a Beijiin tenen lloc uns jocs olímpics, que distreuen l’atenció del món del conflicte georgià. La conjuntura econòmica internacional ens descriu un món globalitzat amb una crisi en permanència, i una Xina on per a manifestar-te has de demanar permís policial, el que es planteja simplement en els informatius com una mera curiositat.

Estrany tot plegat, mentre ens acostem a la convenció demòcrata nord-americana, on el PD nominarà oficialment Barack Obama com a candidat a la carrera presidencial, i els republicans faran lo propi amb John McCain. Mentre, l’actual president George W. Busch, bandera en mà saluda al nedador Phelps, després de recordar que per ser potència mundial cal respectar els drets humans, qui ens ho hauria de dir, de qui encara manté obert el centre d’internament de Guantànamo.

[1] Merino, Maria, Silvia Arrau. La sabiduria de Confucio.Longseller. Buenos Aires. 2000. pag. 36

Una cita: Barack Obama

“…Si estem disposats a treballar, a lluitar i a creure, aleshores estic completament segur que, durant generacions i generacions a partir d’aquest moment, podrem mirar enrere i explicar als nostres fills que aquest fou el moment en el que varem començar a proporcionar assistència als malalts i bons llocs de treball als aturats, que aquest fou el moment en el que va començar a parar-se la pujada dels oceans i el nostre planeta va començar a recobrar la salut, que aquest fou el moment en que varem posar fi a la guerra...” (1)

(1) Fragment del discurso que pronuncià Barack Obama a St. Paul (Minnesota) la nit del 3 de juny de 2008, en proclamar-se vencedor de les eleccions primàries del Partit Demòcrata i candidat por aquest partit a la Presidència dels EEUU, que serà proclamat en la propera Convenció.

Distàncies

Algú ho voldrà veure com la victòria de la negritud contra el coratge d’una dóna, una limitació o un miratge, segons com es miri, la realitat en l’anàlisi abasta alguna cosa més, com els pesos i contrapesos que es donen en la llarga campanya electoral que implica als americans, prop més de 8 a 9 mesos, sense que ens adonem, que adoctrinen a la ciutadania, més que no pas als electors, com també als escenaris internacionals, i prepararen d’alguna manera l’encaixa de la principal magistratura en un context temporal limitat.

S’enfrontaven dos models en el Partit Demòcrata , més distints del que sembla a priori, potser amb algunes línies comunes, que en tot cas, caldrà veure si en una hipotètic aplicatiu possible, sigui tanmateix factible la seva aplicabilitat i no topi amb els grups de poder que influencien, però també guien candidats a la blanca casa. De fet el context en el que es desenvolupen aquest cop els processos de primàries i Caucus a nord-amèrica, amb un únic candidat per ambdós partits principals, el Republicà i el Demòcrata cap a les convencions i congressos d’agost i setembre, ens proposa un perfil liberal més que no pas conservador en el Republicà i socioliberal, més que no pas liberal en el Demòcrata, sense que això ens porti a engany, doncs crec només evidencia que la política als Estats Units aborda ara un procés de centralitat política, després quasi una dècada de conservadorisme.

La recent retirada per la batalla de la candidatura, per part de Hillary Clinton, sense esperar als resultats de la convenció demòcrata, posa de manifest que les velles famílies del Partit donen pas a una nova tendència, amb una alta qualificació professional, potser amb menys experiència en la gestió pública, però amb ítems organitzatius, propis de les millors estratègies d’imatge com del missatge, on aquelles escasses normes de manual universals has estat respectades fil per randa: missatge escàs i simbòlic, elements referencials, recomanació al canvi, nul esment al adversari, etc., etc., a banda d’un procés organitzatiu amb càrrega empresarial estratègicament desenvolupat, amb poques visualitzacions d’improvisació, quan menys externes, davant d’una campanya erràtica, a remolc de l’altre candidat, amb referències històriques tradicionalment emprades i potser no ben triades i un discurs més marcadament liberal que socioliberal.

La dinàmica que s’engegarà un cop hagin estat ratificats els candidats finals dels dos grans partits a les presidencials nord-americanes, i la proximitat dels discursos, a banda de la tradicional voluntat demòcrata de reforma o implantació d’un sistema de seguretat social universal, implicarà un exercici de diferenciació que serà més difícil per la part demòcrata que no pas per la republicana, de manera que caldrà veure si Barack Obama es veu obligat a radicalitzar el seu discurs, per distanciar-se del seu contrincant John McCain, o es mantenen ambdós en una aproximació discursiva a la captura dels indecisos a partir de discursos similars només afectes a la credibilitat d’un o altre i a la captació de suports externs com de grups de pressió.

Seria doncs un error en veure el debat final a la presidència com la lluita de dos models racials, de dos models socials, per descobrir que la batalla a la presidència nord-americana és, per ella mateixa un canvi de rumb inexorable, forçat per les cruels circumstàncies dels efectes col·laterals.

Una cita: Barack Obama

"I'm asking you to believe in yours" (Li estic demanant que creguin en vostès) (1)(2)

(1) Obama, Barack, Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat de Columbia, especialitat Relacions Internacionals i Llicenciat en Dret per Harvard.

(2) Eslogan del seu banner de campanya; Obama ha estat qualificat el candidat democràta digital en front de la seva rival Hillary Clinton qualificada candidata demòcrata analògica.