La experiència en comunicació d’aquest politòleg, un home tranquil, seré, segons diuen els seus col·legues de David Axelrod, posada al servei de Barack Obama, li ha permès establir en aquesta llarga pre-campanya un model, un nou símbol en l’electorat demòcrata, un cop superat l’escull del posicionament definitiu de la família Clinton. Sembla que en el moment en que les votacions feien l’efecte pretès, és a dir que les delegacions de vot inicial i fidelment Clinton votaven en bloc a Obama, i abans d’arribar aquest als 2.200 delegats requerits per a la nominació, quedava clar que els mandataris atenien les proclames tant de Hillary com de Bill.
Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.
Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.
El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.
En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.
Ara, però Axelrod, haurà d’afrontar la veritable campanya, la que pot portar Obama a la Casa Blanca o a l’ostracisme; una campanya que haurà de visualitzar adequadament que es centra contra Busch, de qui es vol distanciar McCain, veurem que diu en la corresponent Convenció Republicana del setembre, però on a la vegada el candidat demòcrata haurà de tensionar suficientment l’escenari com per a aconseguir esgarrapar aquells punts que li haurien de permetre assolir amb comoditat les claus de la Casa Blanca.
Cert és que el seu pas per un prestigiós mitjà com ara el Chicago Tribune, el coneixement també del poderós armament que suposa l’experiència viral en la xarxa, on la captació de fons en petit format li han permès d’afrontar una “cara” campanya, tot i que els “grans fons” els recaptava la seva adversària, li donen una certa tranquil·litat per afrontar el repte, el nou repte que representa l’enfrontament amb un candidat que sense una campanya excessivament agressiva i amb un perfil més moderat que el seu antecessor George W. Busch, afronta amb algunes garanties d’èxit aquest recorregut.
El model participatiu establert i emprat en el disseny de la campanya, absolutament novedós si es te en compte que els partits a Amèrica, tot i que queden en stand by fora de processos electorals, dominats per les maquinàries parlamentàries i/o municipals, i que s’enriqueix sobradament en campanya, no assoleixen el nivell de participació o assimilació participativa que semblen haver-los atorgat en aquest disseny.
En tot cas el discurs que en la matinada del dijous al divendres Barack Obama pronunciarà en un nou auditori ens donarà pistes; aquest cop un camp de futbol americà, on la capacitat és superior, en aquell recurs simbòlic que recorre el que han fet els grans presidents demòcrates dels Estats Units, potser els que a ulls europeus podria semblar precisament un error, un plagi, és des de la seva perspectiva el recurs a la memòria “gloriosa” com a la gestió de sentiments i emocions que ha estat fonamental en una primera fase de la reflexió en la manera de ser i de pensar dels nord-americans. Després, però caldrà articular un discurs, arbitrar mesures creïbles, en una societat que ha passat de veure amb bons ulls la invasió de l’Iraq, a que una majoria del 60% la rebutgi actualment, de la que n’hauria de poder aconseguir captar-ne la majoria, quan, per altra banda, en l’escenari internacional, Rússia no ho està posant pas fàcil a les posicions geoestratègiques dels Estats Units, l’OTAN i la UE.
