Obria la bossa i amb aquella immisericòrde parsimònia deixava caure sobre aquell bol quadrat d’angles arrodonits, de blanc vingut a menys, aquelles cruixents que, picants, es presenten com una mena de pastes de té xineses que, acompanyades per la meitat d’una cervesa txeca de les que pots trobar en aquells supermercats econòmics, de barri, fa com una mena de vermut multicultural que diria algun snob, prestat a descriure modernitats. La casa agafa la flaire d’aquests pastes salades que colpegen el metacrilat amb la sonoritat de les formes acolorides i en funció del seu pes, deixant anar sons misteriosos en aquesta litúrgia matinal. El beuratge reposa en una copa ja d’antic, transparent, que deixa veure el color fosc de malta i aquella fortor que també flaira...; el matí manté el seu silenci, mentre els fulls, inexistents ja, dels diaris, venen i van, s’engrandeixen, s’amaguen, es recuperen, es subratllen o desapareixen entre el crepitar salat i el trànsit gola avall de les darreres gotes, com un tresor que cal apreciar segon a segon; el matí esgota el seu silenci, mentre contempla la primavera com planeja per ensenyorir-se dels núvols que avui han castigat el pati amb una foscor, diàfana però, mentre les escletxes deixen que llargaruts ramals de llum pentinin aquelles teulades d’uralita sobre les que baixen a reposar els ocells en trànsit, les cigonyes no, que avancen en el seu vol cap a les torres abandonades que es gronxen a l’atzar dels vents amb aquells seus nius enormes dibuixant en els paisatges urbans una mena de natura morta; el matí ja s’ha esgotat....
