De l'herba estant...

De l’herba estant, els camps verdegen a l’ombra de la carena que pentina el terme. Una fresca amorosa s’escau sota el migdia potent, el silenci plana, agraït, lluny de la sorollosa ciutat, la imponent massa pètria sembla saludar al cel... 

© Albert Balada

15-07-2014

El camí et desperta...

El camí et desperta l’observació, en solitud, i paga la pena la descoberta d’allò vell, que de nou, se t’ofereix als ulls; no hi ha discurs, no hi ha cap mena d’interès, perquè el trànsit per aquests carrers no es descobreix en cap guia turística, però els seus racons, tot i que poca, guarden una mica d’història, nogensmenys que la dels seus hostes, petites històries que conreen una història social, límpida de valors estrany, amarada d’olors de menjars que al bull són ara fent-se al foc del migdia, una gran història... 

© Albert Balada

21-09-2013

Notes de text II: Migdia

El migdia brisat encalma la càlida estiuada. Aquella verdor quasi feresta ho demana, s’acomboia a les ombres mes aviat escasses d’aquell terrat d’estiu. Jeu al costat aquella bicicleta que ja ha esdevingut vella, però quina seva sola presència transmet records i transporta a temps enrere, on era indispensable. L’ entoldat gronxa i fa carícies a les herbes que s’ enreden per la barana, juganeres enverdissin aquell blanc de ferro vell.

El jorn queda en silenci, com guardat en una capsa de tresors que no el trenca cap brogit estrany del carrer estant. S’apaivaga les sensacions a les ombres del casalot sota aquella petita llum en l’escriptori que ajuda a resseguir la lectura. Aquells somnis vertebren vides pròpies i alienes, com recreant-ne el secret i la ciència de la felicitat, si és que hi ha cap ciència que en determini quan i com de feliços hem de ser, ens ajuda en el camí, aquell que cal seguir per a donar-li valor.

Temps

Fotografia original de Montse Esteba

Lluny de les epopeies transcendents, amarat de les olors i flaires d’aquelles flors i plantes que gaudeixen de la solejada estival, els camins de la vida es tornen perennes en la solitud del migdia, quan el zenit ens dibuixa el cel sense teranyines i el silenci ens amanyaga deixant, de tant en tant, aixecar el vol aquell clam del tren vell que sembla repensar la nostra història present...