Lluny de les epopeies transcendents, amarat de les olors i flaires d’aquelles flors i plantes que gaudeixen de la solejada estival, els camins de la vida es tornen perennes en la solitud del migdia, quan el zenit ens dibuixa el cel sense teranyines i el silenci ens amanyaga deixant, de tant en tant, aixecar el vol aquell clam del tren vell que sembla repensar la nostra història present...