Notes XV: La pugnacitat

“Un examen a ull d’ocell de les formes culturals humanes, posa en clar lo erroni de diverses concepcions corrents. En primer lloc, les institucions que les cultures humanes construeixen sobre les suggestions presentades per l’ambient o per les necessitats físiques de l’home, no responen al impuls original tant estretament com amb la facilitat amb la que ho imaginem. Aquestes suggestions son en realitat senzills esborranys generals, una llista de fets simples. Són potencialitats mínimes, i la elaboració que en el seu entorn es produeix és dictada per moltes consideracions estranyes. La guerra no és l’expressió de l’instin de pugnacitat,. La pugnacitat és una suggestió tant petita en l’equip humà, que es podria prescindir de donar-li qualsevol expressió en les relacions tribals. Quan es converteix en institució, la forma que adopta segueix conductes de pensament distints d’aquells que estan implícits en l’impuls original. La pugnacitat no és més que el toc al globus de les costums, un toc que també pot ser refusat” [1]

[1] Benedict, Ruht. El hombre y la cultura. Edhasa. Barcelona. 1.989. (primera edició1.934). pag. 47

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

Una cita: Περὶ ὕψους

Una de les obres més destacades en l’àmbit literari de l’antiguitat grega, juntament amb "La poètica", d’Aristòtil, és « sobre lo sublim » (Περὶ ὕψους ), on un autor desconegut ens diu que:

"hi ha cinc vies per a arribar a la sublimitat: els grans pensaments, les emocions fortes, certes figures de la parla i del pensament, dicció noble i disposició digna de les paraules”