Ens acostem...

Ens acostem al solstici d'estiu, aquell moment venerat pels homes, transcendent, on els fruits de la terra han estat oferts, on els colors han fet canvi, on la terra es mostra en la seva més plena esplendor i l'astre Rei ens pentina amb la seva càlida expressió... on Déu se'ns mostra en la més excelsa expressió, llum i força, bellesa i saviesa, i nosaltres els homes, els essers humans, formant part d'aquesta realitat divina...

© Albert Balada
13-06-2013.


La fotografia li he manllevat a María Maria Del Carmen Escriña, una bona amiga del Fb

Del cel plouen petons

Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....

Notes de text I: Paraules

Fotografia original de Montse Esteba

Passejava, quan tot semblava descompassar-se al seu voltant, com si tot plegat esdevingués quelcom de volàtil, d’efímer; mentre, la seva ment no feia més que donar voltes i més voltes. Al seu voltant com una mena de seguici, quan tenia aquelles dèries, caminàvem prop del riu, enllà on les cases es tornen de mil colors i on el valor de les sensacions distintes a les que hom duia se’ns feien estranyes, quan ens parlava d’aquelles coses que mai s’escoltaven entre els crits dels carrers i els retrucs dels carruatges sobre els pedrots, entre els jocs dels adolescents que encara érem.

Era hora de dinar i la mare s’enfadava molt si no hi arribàvem a temps, el misteri de saber quina seria la sorpresa que l’àpat ens tenia preparada sempre m’atabalava. Avui la sorpresa la duria jo, havia convidat en Camille. L’havia convidat per animar-li l’ànima, no li havia dit res a la mare, ella sempre tenia un plat a taula per aquells que sabien apreciar els seus menjars, era com si els seus menjars inspiressin la gent a crear paraules noves, la gent que venia a casa parlava tant estrany com el meu amic.

Aquella tassa...

Aquella tassa de cafè amb llet, de bon matí, ben aviat, quasi quan tot just el sol badalla i els carrers els acaben de posar, com se’ns deia quan érem petits. Aquella olor que destil·la ambients i sensacions tafaneres, que et porten de vegades lluny d’aquí de vegades a prop, amb mirades que et diuen que cal cercar en allò que ens porta el destí la realitat de les coses bones, el desig personal de voler el bé per a tu i per als demés, amb la mirada límpida, oberta al futur, amarat de l’experiència d’un passat recent ple d’experiències que es sublimen i es retrauen, que la ment dilueix en el seguit d’emocions que al llarg del dia ens apassionen o ens duen a la derrota més patent.

En tot cas, quan encara el sol només ha fet aquell primer badall, és quan els ulls s’omplen d’energia, aquella que et dona el viure en societat, i saber que la nostra xarxa universal recrea una i una altra vegada civilitzacions darrera civilitzacions, a la recerca destil·lació de la humana essència; de les sensacions més mundanes, per esdevenir herois de vegades, dimonis d’altres, com resseguits per la lluita permanent, aristotèlica, escolàstica del bé i el mal, conscients que hi ha més matisos, més colors en tot plegat, per poder esbrinar que volem, quin futur desitgem. En tot cas aquella senzilla estona, en la que et delectes en l’olor que perfuma el lloc, un olor a cafè intens, amarat d’aquella llet calenta que l’acompanya, et deixa en els llavis un regust especial que t’acompanya en aquell moment del dia, potser fins que un altre cafè et torbi el són.

Veure en els ulls de la gent només aquell bé que ens distingeix de les bèsties, aquell bé que es reconeix com una virtut humana distinta i alhora tant corrent que hauria de poder ser universal, en el món de les coses senzilles, del món de la nostra existència vital.

Les mels de malta

Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

Estralls

És com un estrall que la vida et porta i qu t’acompanya al llarg d’ella, com un company de viatge que no et deixa ni a sol n i a ombra, de vegades saberut, de vegades descarat, de vegades, tantes vegades fins i tot pesat, que t’acarona el coll i et treu la veu, com qui et pren de vegades algun do, però ailàs, et deixa en silenci, aquell silenci preuat que tantes vegades mentes i que a més d’un caldria per escoltar-se ben be el que diu; en aquest silenci, però, ens queda la paraula, la paraula que ensenyoreix l’univers dels símbols i dels signes i que composa pensaments si la teva ment et deixa, mentre la resta dels mortals s’esveren per les coses més intranscendents en dialèctiques estranyes que només fan que enfrontar sentiments a sentiments per endurir encara més les malbaratades existències que com l’interbancari ens hem prestat a un dia, i poca cosa més.