Epíleg de primavera...

Fotografia original de Jordi Balada, interior de la piràmide del museu del Louvre, Paris '09 

Quan la primavera recupera la seva esplendor, les essències de la vida reneixen obertes al despertar de la terra que ens acull en aquest nostre trànsit. La nostra vida no és infinita ni la nostra existència immortal i de vegades és difícil descobrir quin dia pot ser-ne de veritat important i quin no d’ entre tots els que es donen en les nostres vides, veient els instants mateixos que transcorren lenta i inexorablement, moments distints que ens van elaborant la nostra història, en la que hi apareixen personatges distints, diferents, amb interessos, tendències, competències i valors distints que aterren en un circumstància o una altra, fent transcórrer les seves influències com la confluència dels rierols en el descens de les aigües de les muntanyes, que s’ indeferencien en la conformació dels rius; no en coneixem els seus efectes, fins que no n’ estudiem, a temps passat, les conseqüències, avantatges i desavantatges de tot plegat. Aleshores, com un alt en el camí, es veu tot en perspectiva, aquella que dóna la vida, en la llibertat de les anàlisi on les dades les coneixes, les variables i els elements i t’adones que amb el temps has estat capaç d’aprendre no poques coses, dels errors com dels encerts, i veus com vas deixant pel camí gent que ha seguit el seu camí, emportant-se de tu una part que inexorablement els marcarà en la seva vida com en la teva has quedat marcat, més enllà, fins i tot, de la teva voluntat. Això no pot pas passar sinó has estat capaç de trencar amb aquella bombolla que t’envolta, que et tapa altres perspectives, raonaments distints, valors nous, que  en esclatar aporten visions que, de la calma estant, et deixen afrontar la vida amb energies renovades, és aleshores quan ens n’ adonem de l’ inici  d’aquesta nova visió que no contradiu pas la vella visió, l’amplifica i la duu a una visió molt més oberta del món, amarada de les velles essències, aquelles anteriors que ens transmet el llegat de les nostres tradicions intel·lectuals, revisant paradigmes per afrontar el nou món que se’ns obre als ulls, a la vida....    

Sense títol

He oblidat el títol d’aquesta història, on els personatges deambulen per un escenari neutre, sense més combinacions ocultes que el terra fred i vell, les parets de totxana i la foscor d’aquella caixa gran on la negror deixa pas a les cordes que pengen, sense atrezzo, sense altres additaments, que la nuesa crua dels actors desgranant-ne un guió que els és donat, sense conèixer l’autor, sense conèixer la música, sense conèixer que potser són ells mateixos els qui s’interpreten, o potser ens interpreten a tots plegats.

El text és inconnex, s’improvisa, recull les pròpies aportacions que van fent els aprenents de bruixot que no s’atabalen, però tampoc deixen que els ajudants del director, ni els realitzadors els aconsellin; és aleshores quan algú cau damunt les tabales embrutides, quan el bruixir de tots ells, dels actors, fa de l’obra un text incomprensible, com una corda que s’estira a banda i banda de l’escenari per deixar aquell mocador vermell dins d’un o altre camp imaginari, est, oest, nord o sud.

Com si el que hi passa allà dalt importés quelcom de l’obra als atònits espectadors acostumats a saber quin és el sentit de tot plegat. Potser, com la mateixa vida, el guió és un sense sentit que sobre l’escenari desenvolupa una trama absolutament estranya, distinta del que hom observa diàriament; potser, perquè de tant que s’observa s’ha perdut la capacitat del detall o la del conjunt mateix.