Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris interessos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris interessos. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de març del 2014

Vivim...





Vivim sotmesos a un complex entramat d'interessos, a múltiples i de vegades imperceptibles tiranies, en un entorn que de vegades no ho sembla pas; la nostra capacitat de racionalitzar i limitar-ne les dependències malsanes, de saber destriar, ens ha de permetre fluir mitjançant l'albir del bé alhora que reconèixer-ne el camí del confort i la saviesa, el camí de la felicitat...

© Albert Balada
04-03-2014

dimarts, 15 de maig del 2012

Una cita: George Orwell


"Per tant, la guerra d’ara, comparada amb les antigues, és una impostura. Es podria comparar això a les lluites entre certs rumiants quines banyes estan col·locades d’aital manera que no poden ferir-se. Però encara que és una impostura, no deixa de tenir sentit. Serveix per a consumir el sobrant de bens i ajuda a conservar la atmosfera mental imprescindible per a una societat jerarquitzada. Como es veu, la guerra es ja només un assumpte de política interna. En el passat, els grups dirigents de tots els països, encara que reconeguessin els seus propis interessos i fins i tot els dels seus enemics i cridessin en lo possible la destructivitat de la guerra, en definitiva lluitaven els uns contra els altres i el vencedor aixafava al vençut. En els nostres dies no lluiten els uns contra els altres, sinó cada grup dirigent contra els seus propis súbdits, i l’objecte de la guerra no es conquerir territori ni defendre’l, sinó mantenir intacta la estructura de la societat. Por tant, la paraula guerra ha esdevingut equívoca. Potser seria encertat dir que la guerra, al fer-se continua, ha deixat d’existir. La pressió que exercia sobre els essers humans entre la Edat neolítica i principis del segle XX ha desaparegut, essent substituïda por quelcom completament distint." [1]


[1] Orwell, George. “1984”. Edició electrònica 2002. pag. 160

dilluns, 4 de maig del 2009

Circumstàncies


Era quelcom de preveure, l’enfrontament amb la prelatura sempre ha donat bons rèdits a les esquerres i s’haurà pensat que aquest cop també. On s’és vist que un parlament reprovi a un cap d’estat d’un país sobirà, que detenta l’autoritat moral de cap de l’església catòlica apostòlica romana, posats a dir de manera semblant a la reina de la Gran Bretanya, que és a l’hora cap de l’església anglicana, de rel cristiana però “protestant”. Probablement en altres circumstàncies es consideraria inadmissible, de igual manera com ho és ara la reprovació del pontífex romà que proposa Izquierda Unida i que ha estat admès a tràmit per la mesa del Congrés. És evident que si no li interesses al partit que dona suport al govern no hauria estat admesa a tràmit la proposta per part dels seus representants en la mesa, però, li interessa, i tant que li interessa, i més ara que les tendències van com van i les prospectives no auguren millors escenaris hores d’ara.

És possible que les afirmacions del pontífex fetes en un continent com Àfrica castigat per la sida i per moltes altres misèries heretades de les potències colonials no hagin estat d’allò més oportunes i fetes per qui va ser guardià de l’ortodòxia vaticana, segurament porten a lectures entre línies, però el fet és que, en la llibertat que li confereixen els seus atributs eclesials i alhora la seva correspondència estatal, ningú està en condicions de reprovar una opinió. Serà que no se’n diuen de bajanades diverses i no per això s’opta pel model reprovatoris sense cap efecte jurídic però que d’ aprovar-se col·locaria les relacions en uns nivells de tensió que potser serien òptimes a determinats interessos, però hores d’ara fa pensar sinó caldria esmerçar temps, diners i recursos en cercar solucions a la gestió de l’escenari vigent que és el que toca i no perdre el temps ses senyores en qüestions com aquestes. Clar que després es pregunten els polítics per l’origen del nivell de desafecció, només caldria que de tant en tant miressin allò que fan o no fan. 

diumenge, 19 d’abril del 2009

Epíleg de primavera...


Fotografia original de Jordi Balada, interior de la piràmide del museu del Louvre, Paris '09 

Quan la primavera recupera la seva esplendor, les essències de la vida reneixen obertes al despertar de la terra que ens acull en aquest nostre trànsit. La nostra vida no és infinita ni la nostra existència immortal i de vegades és difícil descobrir quin dia pot ser-ne de veritat important i quin no d’ entre tots els que es donen en les nostres vides, veient els instants mateixos que transcorren lenta i inexorablement, moments distints que ens van elaborant la nostra història, en la que hi apareixen personatges distints, diferents, amb interessos, tendències, competències i valors distints que aterren en un circumstància o una altra, fent transcórrer les seves influències com la confluència dels rierols en el descens de les aigües de les muntanyes, que s’ indeferencien en la conformació dels rius; no en coneixem els seus efectes, fins que no n’ estudiem, a temps passat, les conseqüències, avantatges i desavantatges de tot plegat. Aleshores, com un alt en el camí, es veu tot en perspectiva, aquella que dóna la vida, en la llibertat de les anàlisi on les dades les coneixes, les variables i els elements i t’adones que amb el temps has estat capaç d’aprendre no poques coses, dels errors com dels encerts, i veus com vas deixant pel camí gent que ha seguit el seu camí, emportant-se de tu una part que inexorablement els marcarà en la seva vida com en la teva has quedat marcat, més enllà, fins i tot, de la teva voluntat. Això no pot pas passar sinó has estat capaç de trencar amb aquella bombolla que t’envolta, que et tapa altres perspectives, raonaments distints, valors nous, que  en esclatar aporten visions que, de la calma estant, et deixen afrontar la vida amb energies renovades, és aleshores quan ens n’ adonem de l’ inici  d’aquesta nova visió que no contradiu pas la vella visió, l’amplifica i la duu a una visió molt més oberta del món, amarada de les velles essències, aquelles anteriors que ens transmet el llegat de les nostres tradicions intel·lectuals, revisant paradigmes per afrontar el nou món que se’ns obre als ulls, a la vida....    

dimarts, 15 d’abril del 2008

Eufemismes de la realitat


El dia desperta gris, com una fotografia en color observes el teu entorn i descobreixes que el tot harmònic que coneixies esdevé un caos controlat per interessos ocults, distants i distints, eufemismes de la realitat, que es confonen amb el servei a la societat, amb aquell valor que ens hauria de definir.

La notícia mai arriba com l’esperes però saps que l’ignomínia és un valor hores d’ara que contempla exuberant la seva essència, sense adonar-se que el temps i el moment han esgotat la seva breu història i només aquells que volen jeure al costat de l’estàtua seran creditors de les convencions de l’ànima en discòrdia.

Deia Agustino de Venanzi[1], que “nomenar els escenaris al començament, ens permet expressar de forma cristal·lina la seva història bàsica i, addicionalment, facilita l’acomodació de les variables identificades en la investigació dels escenaris on millor es corresponen” ; aquest excurs ens permet de contemplar el naixement dels contextos de manera acurada, sense abandonar el modelatge del mètode ni substituir l’objectivitat per la tendència natural i humana a la subjectivació de tot plegat.

Moments d’anàlisi, d’introspecció, d’observació, de coherència, de principis, que ens obliguen a l'interiorització necessària en la contemplació humana, en aquella avaluació dels factors i les posicions, dels valors intrínsecs i dels ficticis, en aquella la descoberta de la falsedat com a element de distorsió de lo quotidià i de la normalitat en sí mateixa, en risc amb la indulgència i la compassió mateixes , perquè, com deia Nietzsche[2]: “Hi ha molt de fatxada entre els homes”



[1] De Venanzi, Augusto. Globalización y corporación; el orden social en el siglo XXI. Anthropos. Barcelona. 2003. pag. 296.
[2] Nietzsche, Friederich. Así habló Zaratrusta. Planeta-De agostini. Barcelona. 1992. pag 157

diumenge, 25 de novembre del 2007

Tot recordant Sócrates


Avui, una trucada de telèfon inesperada m’ha fet recordar a Σωκράτης, savi entre els savis, que no va deixar cap testimoni més que l influència que va exercir sobre el pensament universal, qui ens aporta l’exercici de la bondat com a paradigma i l’excepcionalitat filosòfica de permetre que l’altri descobreixi les seves pròpies veritats. Resulta interessant com ens arriba el seu concepte d’ànima, que es reconstrueix a partir de les quatre fons de les que ens ha estat donat per la història de conèixer les seves aportacions a la filosofia: “allò en virtut del què se’ns qualifica de savis o de bojos, bons o dolents, una combinació d’intel·ligència i caràcter”.

El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.

Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.