De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
dijous, 6 de març del 2014
Vivim...
dimarts, 15 de maig del 2012
Una cita: George Orwell
dilluns, 4 de maig del 2009
Circumstàncies

Era quelcom de preveure, l’enfrontament amb la prelatura sempre ha donat bons rèdits a les esquerres i s’haurà pensat que aquest cop també. On s’és vist que un parlament reprovi a un cap d’estat d’un país sobirà, que detenta l’autoritat moral de cap de l’església catòlica apostòlica romana, posats a dir de manera semblant a la reina de la Gran Bretanya, que és a l’hora cap de l’església anglicana, de rel cristiana però “protestant”. Probablement en altres circumstàncies es consideraria inadmissible, de igual manera com ho és ara la reprovació del pontífex romà que proposa Izquierda Unida i que ha estat admès a tràmit per la mesa del Congrés. És evident que si no li interesses al partit que dona suport al govern no hauria estat admesa a tràmit la proposta per part dels seus representants en la mesa, però, li interessa, i tant que li interessa, i més ara que les tendències van com van i les prospectives no auguren millors escenaris hores d’ara.
diumenge, 19 d’abril del 2009
Epíleg de primavera...

Quan la primavera recupera la seva esplendor, les essències de la vida reneixen obertes al despertar de la terra que ens acull en aquest nostre trànsit. La nostra vida no és infinita ni la nostra existència immortal i de vegades és difícil descobrir quin dia pot ser-ne de veritat important i quin no d’ entre tots els que es donen en les nostres vides, veient els instants mateixos que transcorren lenta i inexorablement, moments distints que ens van elaborant la nostra història, en la que hi apareixen personatges distints, diferents, amb interessos, tendències, competències i valors distints que aterren en un circumstància o una altra, fent transcórrer les seves influències com la confluència dels rierols en el descens de les aigües de les muntanyes, que s’ indeferencien en la conformació dels rius; no en coneixem els seus efectes, fins que no n’ estudiem, a temps passat, les conseqüències, avantatges i desavantatges de tot plegat. Aleshores, com un alt en el camí, es veu tot en perspectiva, aquella que dóna la vida, en la llibertat de les anàlisi on les dades les coneixes, les variables i els elements i t’adones que amb el temps has estat capaç d’aprendre no poques coses, dels errors com dels encerts, i veus com vas deixant pel camí gent que ha seguit el seu camí, emportant-se de tu una part que inexorablement els marcarà en la seva vida com en la teva has quedat marcat, més enllà, fins i tot, de la teva voluntat. Això no pot pas passar sinó has estat capaç de trencar amb aquella bombolla que t’envolta, que et tapa altres perspectives, raonaments distints, valors nous, que en esclatar aporten visions que, de la calma estant, et deixen afrontar la vida amb energies renovades, és aleshores quan ens n’ adonem de l’ inici d’aquesta nova visió que no contradiu pas la vella visió, l’amplifica i la duu a una visió molt més oberta del món, amarada de les velles essències, aquelles anteriors que ens transmet el llegat de les nostres tradicions intel·lectuals, revisant paradigmes per afrontar el nou món que se’ns obre als ulls, a la vida....
dimarts, 15 d’abril del 2008
Eufemismes de la realitat

La notícia mai arriba com l’esperes però saps que l’ignomínia és un valor hores d’ara que contempla exuberant la seva essència, sense adonar-se que el temps i el moment han esgotat la seva breu història i només aquells que volen jeure al costat de l’estàtua seran creditors de les convencions de l’ànima en discòrdia.
Deia Agustino de Venanzi[1], que “nomenar els escenaris al començament, ens permet expressar de forma cristal·lina la seva història bàsica i, addicionalment, facilita l’acomodació de les variables identificades en la investigació dels escenaris on millor es corresponen” ; aquest excurs ens permet de contemplar el naixement dels contextos de manera acurada, sense abandonar el modelatge del mètode ni substituir l’objectivitat per la tendència natural i humana a la subjectivació de tot plegat.
Moments d’anàlisi, d’introspecció, d’observació, de coherència, de principis, que ens obliguen a l'interiorització necessària en la contemplació humana, en aquella avaluació dels factors i les posicions, dels valors intrínsecs i dels ficticis, en aquella la descoberta de la falsedat com a element de distorsió de lo quotidià i de la normalitat en sí mateixa, en risc amb la indulgència i la compassió mateixes , perquè, com deia Nietzsche[2]: “Hi ha molt de fatxada entre els homes”
diumenge, 25 de novembre del 2007
Tot recordant Sócrates

El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.
Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.

