Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foscor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foscor. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 de febrer del 2014

Totes les organtzacions són imperfestes...



Totes les organitzacions són imperfectes perquè imperfecta és també la raça humana, no perquè ho hagi estat en la seva creació, sinó perquè en el seu lliure albir es recrea en la foscor, sense entendre  ni comprendre que de les tenebres s’establí la llum, que d’elles es separà; som doncs, essers destinats al bé...  

© Albert Balada

18-02-2014

dissabte, 15 de febrer del 2014

Petites píndoles de bonhomia...



Petites píndoles de bonhomia ens ajuden a cuidar la nostra ànima i el nostre entorn, fent saludables els nostres sentiments, com també les nostres paraules, aquelles que fan paisatges.  Quina és la comprensió necessària per a entendre la diferència entre la foscor i la llum? El sentit figurat d’aquests dos mots entronca amb  el dels seus homònims del món físic i ens evoca el sentit del pensament, però també el del despertar del dia, des de la matinada a l’alba i d’ ella a la claror incipient que lluenteja el llevant, una evocació aquella que ens deixa altres mots com ara claror, benedicció, tranquil·litat, prosperitat, en contrast amb reptes, confusió, dificultat, tots en combinació que ens porten a madurar com a essers humans en el nostre trànsit vital, fins al dia que en ella serem capaços d’establir la diferència entre la foscor i la llum, entre el bé i allò que no ho és; en aquest despertar la tradició sefardita ens evoca la figura del gall i el seu cant,  símbol d’una actitud plena de optimisme, esperança i creença, que visualitza i celebra la benedicció, fins i tot abans que aquesta sigui de fet una realitat.

© Albert Balada

15-02-2014

diumenge, 19 de gener del 2014

Sense apartar-nos del món...



Sense apartar-nos del món, podem descobrir l’interior de la nostra ànima, si som capaços de franquejar la porta que ens obre al sentit d’una nova dimensió a la que hi haurem arribat després d’anar pujant pels esglaons de l’escala de la nostra vida, però també des del coneixement que ens és necessari de conrear per a poder comprendre el sens de tot plegat.  

Les llàgrimes i greuges, han de deixar pas a la construcció d’un món nou, des de les essències mateixes, on les paraules tinguin un significat distint, sense fúria, descobrint-les, com instruments que són de l’existència, com un vestit que ens engalana el trànsit; aleshores ens sentirem forts per a endinsar-nos des de la foscor a la llum, coratjosos i beneïts...

© Albert Balada

19-01-2014  

dilluns, 6 de gener del 2014

Les nostres emocions...


La fotografia és original de Montse Esteba.

Les nostres emocions ens traeixen de vegades, fins al punt d’obnubilar-nos la percepció mateixa, aleshores és arribat el moment de deixar de banda les percepcions i endinsar-nos en la profunditat de la nostra ànima per a beure de la font mateixa que ens dóna la vida i poder  conrear les connotacions espirituals i psicològiques que nien en el nostre cor, alliberant-nos de tota dependència material, però també de tot l’aliment del nostre jo més mundà, hi descobrirem aspectes que ens podrien resultar insondables, fins i tot, aspectes més enllà del confort que anhelem, i que se’ns fa, de sobte, innecessari,  lluny del buit de la recompensa, de la autoafirmació, per trobar la nostra veritable essència i prendre consciència de la nostra veritable dimensió, lluny de la foscor en que s’amara al lliure albir dels humans, necessària, però, per a projectar la llum que esdevé veritat.   

© Albert Balada

06-01-2014

dilluns, 28 d’octubre del 2013

No hem d'oblidar...




No hem d’oblidar mai, que no s’ha de deixar  d’intentar d’accionar per les coses d’aquest món físic, doncs treballar en el bé i la llum, també per ell,  suposa aportar valor i neutralitzar en la seva justa mesura el mal i la foscor. 

Des del món de l’esperit, hom pot, però, tenir una perspectiva ben distinta que suposa, alhora, una possibilitat magnífica per allunyar els aspectes negatius que ens envolten i definir vies positives amb les que acomplir el viatge que ens és donat de fer , com  també interactuar en el lloc on les circumstàncies de la vida ens hagin dut. 

Res és casual, però la causalitat que comportin les nostres acciones  esdevenen projectors de pensament que s’amplifica i retorna, una i una altra vegada, doncs mai és prou per definir un termini, de manera que no podrem donar la nostra feina per acabada fins que no acabi el nostre propi termini, perquè serà aleshores quan iniciem un camí nou, distint, en un món d’espiritualitat per al que, en aquesta intervenció prèvia en el món físic, haurem preparat la nostra ànima.   

© Albert Balada
28-10-2013


dissabte, 19 d’octubre del 2013

Descobrir...




Descobrir en la minsa Llum de l’espelma la revelació de la llum que desballesta la foscor, ens hauria d’inspirar el valor de la pròpia harmonia, doncs en aquesta acció, es recrea tot l’univers al temps que també hi podem recrear el sens de l’esperit mateix, tant que ens sabrem posseïdors d’una realitat que ens transcendeix, l’oració, per tant acompanya aquest fet de manera que les paraules embolcallen la essència mateixa s' enlaira la nostra ànima.

© Albert Balada
19-10-2013

divendres, 27 de setembre del 2013

Diu una dita...


La fotografia és original de Martine Olivieri

Diu una dita antiga, que quan la Llum desallotja la foscor, una nova foscor la substitueix; només quan la foscor mateixa es transforma en Llum, és aleshores quan cap foscor pot oposar-se-l’hi, tenint ben present, que qui fa el bé alimenta la Llum, mentre que qui falla alimenta la foscor.  De fet, parlem de l’auto expressió, del lliure albir, allò que podem decidir, però tenint en compte que l’ànima no ha perdut la seva connexió amb la Font, mai, allò que falla pot esser corregit, si hom vol fer-ho, és clar, però el retorn sempre és possible.  No hem de ser maldestres en el tracte del nostre cos, però si bé l’hem de cuidar com un bé que ens és donat, també hem de ser capaços de cuidar l’ànima i nodrir-la adequadament, amb la reflexió, la disposició d’ànim i la meditació en calma per a poder deixar de sacrificar el sentit real de la vida.

© Albert Balada

27-09-2013 

dissabte, 21 de setembre del 2013

Escoltant...




La fotografia és original de Montse Esteba

Escoltant, més enllà de les paraules i del sentit que hom hi descobreix al llenguatge i la seva expressió, trobarem l’essència mateixa del significat, hi podem descobrir el dolor social, el dolor individual que nia en cada persona i potser la transmissió d’aquest dolor ens arribi de manera indirecta, la interpretació acurada de la consciència amagada ens pot arribar a fer comprendre moltes de les actituds de les persones, molta de l’actitud del cos social, és aleshores quan la expressió de la compassió esdevé primordial en l’enteniment del proïsme, de manera que, més enllà de convencions, hom pot reconduir sentiments diversos de la foscor malsana a la Llum vivificadora i guaridora, perquè l’ànima connecta amb aquella ànima que pateix, encara que no siguin costat per costat, a la cerca de la unió universal i esmenant pertorbacions en la essència mateixa de l’esser...   

© Albert Balada

21-09-2013

divendres, 20 de setembre del 2013

No es tracta d'una lluita senzilla...



No es tracta de la lluita senzilla contra el mal, encara que pugui semblar aquesta una fita absolutament lloable i enaltidora, el cert és que la nostra missió és assolir aital dimensió que aleshores el conflicte esdevé banal i fútil, doncs la essència del coneixement abandona la malsana i perversa relació, per esdevenir precisament Llum, a la que ha de retornar en el seu estadi natural el món, en algun moment de la seva llarga existència, omplint el buit, el res, per entrar en connexió amb la Llum de l’Univers.

És preferible, doncs, mentre ens trobem en aquest moment de creixement personal, si hem arribat a tenir consciencia que ho és, defugir tota batalla, allunyar-nos de tota vulgaritat i perversió, resistir-nos a formar part de la bordesa  en la que no pot ser present la Llum, si ho fem, haurem assolit una part de la nostra missió, i si a més som capaços d’abordar fites  que ens duguin a la Llum, aleshores haurem descobert el camí que mena a la transformació de tota foscor.  

© Albert Balada

20-09-2013

dijous, 14 d’agost del 2008

Corxeres


L’ambient respira aquella música frissant que remena l’aire; les notes, cauen com en cascada per les portes i finestres, es repleguen a l’entorn de les llànties i surten disparades cel amunt, cel avall, perseguides per una calma que les vol temperar; mentre, poc a poc, el so desperta aquella rauxa i de nou l’ambient ensordidor arremolina els sóns, com el despertar del dia.

Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....

Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....

La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....

dimecres, 7 de maig del 2008

Pensament


Diria potser, que el sol lluenteja més, quan el carrer d’un barri qualsevol transpira pau, aquella paraula que tant costa de trobar en les infinituds del proïsme, lluny d’esgotar la seva dinàmica presència, quan hom transcendeix la humanitat mateixa, si som capaços de discernir el bé del mal com la llum de la foscor o el silenci del soroll.

Segurament emprar conceptes com ara la cerca d’allò positiu en tot procés d’evolució paradigmàtica, o de modelatge en el pragmatisme sempre des d’una perspectiva formal, ens identifica un món en variància que ens porta a descobrir aspectes revolucionaris en allò referit a la relació de les persones amb el seu entorn, a la definició ecològica del viure en societat, del conformar el global de les relacions individuals, sustentades en principis bàsics i universals a l’hora.

Edward de Bono[1] ens diu que “existeixen el poder de les roques i dels míssils i explosius i també existeix el poder de l’aigua. El poder de l’aigua és lent, però amb el temps arriba a erosionar grans àrees de profunds esvorancs , poc a poc.” [2]. En aquest convenciment plantejat des de la perspectiva de la psicologia social, podem entendre que les persones que gestionen tots els processos socials, com a elements de la configuració del conglomerat nodular que es prefigura, haurien d’estar obligats a la millora de la societat en benefici de tots els seus integrants, com una meta, com a principi.

La vida, és un bé preuat que ens és donat de gestionar, de tal manera que ens és obligat que aquest usufructe de que gaudim, esdevingui, com algú em deia recentment, un principi de felicitat com a valor, sense el que no tindria massa sentit absolutament res; crear, com pensar, com ajudar, com estimar, són valors positius que ens envolten permanentment i que hauríem de ser capaços d’interioritzar, com un element constitutiu d’aquella primigènia humanitat que dèiem ens fa discernir, com quelcom a assolir, però només com una passa més en el nostre desenvolupament .

[1] Edward de Bono, Ph Dr. En Medicina i Psicologia, ha estat docent a les Universitats de Cambridge, Oxford, Londres i Harvard, ha estat el creador del terme “pensament lateral”.
[2] De Bono, Edward. La revolución positiva. RBA Edipresse SL. Barcelona. 2008. Pag. 166

diumenge, 6 d’abril del 2008

Sense títol


He oblidat el títol d’aquesta història, on els personatges deambulen per un escenari neutre, sense més combinacions ocultes que el terra fred i vell, les parets de totxana i la foscor d’aquella caixa gran on la negror deixa pas a les cordes que pengen, sense atrezzo, sense altres additaments, que la nuesa crua dels actors desgranant-ne un guió que els és donat, sense conèixer l’autor, sense conèixer la música, sense conèixer que potser són ells mateixos els qui s’interpreten, o potser ens interpreten a tots plegats.


El text és inconnex, s’improvisa, recull les pròpies aportacions que van fent els aprenents de bruixot que no s’atabalen, però tampoc deixen que els ajudants del director, ni els realitzadors els aconsellin; és aleshores quan algú cau damunt les tabales embrutides, quan el bruixir de tots ells, dels actors, fa de l’obra un text incomprensible, com una corda que s’estira a banda i banda de l’escenari per deixar aquell mocador vermell dins d’un o altre camp imaginari, est, oest, nord o sud.


Com si el que hi passa allà dalt importés quelcom de l’obra als atònits espectadors acostumats a saber quin és el sentit de tot plegat. Potser, com la mateixa vida, el guió és un sense sentit que sobre l’escenari desenvolupa una trama absolutament estranya, distinta del que hom observa diàriament; potser, perquè de tant que s’observa s’ha perdut la capacitat del detall o la del conjunt mateix.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Sensacions, sentiments, emocions....


Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

diumenge, 17 de febrer del 2008

Notes VI: Aprendre


Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

diumenge, 10 de febrer del 2008

Escletxes


Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....

divendres, 14 de desembre del 2007

Interferó


És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Joia


Moral que ens porta a caminar en la foscor a la recerca dels somnis fins a trobar-los i exprimir les nostres vides en aconseguir –ho, ens fa ser conscients del temps i el temps es perd mentre cerquem el que podem tenir a la vora sense saber-ho, perquè alcem amb excés la mirada, potser, per trobar el que no veiem als nostres peus.

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts[1]


[1] Dhamma n. 177

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Hertzianes reflexions


Abràçat a la tebior de la nit i veuràs la cara de la lluna minvant com s'amaga dins de l'ombra mateixa, com cercant l’amagatall dels misteri en la foscor.



Avui han començat una mica els freds, només una mica, mentre el sol, quasi comença a no poder moure ni una mica aquell estiuet que bé que ens ha durat. Mentre el dia es presentava harmònic, si no fos perquè de vegades si compares la fresca, posats a fer amb Berlín, te n’adones que encara fa bon temps, tot remenant els darrers papers i llegint la darrera paraula, abans que les hertzianes deixin passar la teva veu i a sobre, ben bé a sobre, en minuts, en segons, la necessària capacitat de reacció com si d’un tercer grau es tractés; abans, moments abans, la porta de fusta clara es tancava darrera teu, com un misteri que no es revela, com un pensament que no arrela o un somriure que no si escau.



Que ens deu d’estar passant si tot plegat ni tan sols ens permet de fer un beure i saludar aquell passejant que camina apartant les fulles suques que comencen a omplir les voreres?. Potser avui, el dia ha acabat més d’hora del que és habitual, quan la llum tot just comença a deixar veure els aparadors mentre les botigues tanquen. Potser el descans ens doni aquella perspectiva que podem perdre si el dia se’ns esgota tant aviat, com qui perd alguna cosa, com qui es deixa alguna cosa com una marca en un poema de Martí i Pol, al que no llegeixes mai.


Que hi farem! Si és que alguna cosa s'hi pot fer, que mirar de reull el fanal que va encenent-se de mica en mica i en mica, un rera l'altre fent lluentejar les llambordes, quan encara el carrer major respira a gent.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Realitats....


Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.