De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
dimarts, 18 de febrer del 2014
Totes les organtzacions són imperfestes...
dissabte, 15 de febrer del 2014
Petites píndoles de bonhomia...
diumenge, 19 de gener del 2014
Sense apartar-nos del món...
dilluns, 6 de gener del 2014
Les nostres emocions...
La fotografia és original de Montse Esteba.
dilluns, 28 d’octubre del 2013
No hem d'oblidar...
dissabte, 19 d’octubre del 2013
Descobrir...
divendres, 27 de setembre del 2013
Diu una dita...
La fotografia és original de Martine Olivieri
dissabte, 21 de setembre del 2013
Escoltant...
La fotografia és original de Montse Esteba
divendres, 20 de setembre del 2013
No es tracta d'una lluita senzilla...
dijous, 14 d’agost del 2008
Corxeres

Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....
Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....
La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....
dimecres, 7 de maig del 2008
Pensament

Segurament emprar conceptes com ara la cerca d’allò positiu en tot procés d’evolució paradigmàtica, o de modelatge en el pragmatisme sempre des d’una perspectiva formal, ens identifica un món en variància que ens porta a descobrir aspectes revolucionaris en allò referit a la relació de les persones amb el seu entorn, a la definició ecològica del viure en societat, del conformar el global de les relacions individuals, sustentades en principis bàsics i universals a l’hora.
Edward de Bono[1] ens diu que “existeixen el poder de les roques i dels míssils i explosius i també existeix el poder de l’aigua. El poder de l’aigua és lent, però amb el temps arriba a erosionar grans àrees de profunds esvorancs , poc a poc.” [2]. En aquest convenciment plantejat des de la perspectiva de la psicologia social, podem entendre que les persones que gestionen tots els processos socials, com a elements de la configuració del conglomerat nodular que es prefigura, haurien d’estar obligats a la millora de la societat en benefici de tots els seus integrants, com una meta, com a principi.
La vida, és un bé preuat que ens és donat de gestionar, de tal manera que ens és obligat que aquest usufructe de que gaudim, esdevingui, com algú em deia recentment, un principi de felicitat com a valor, sense el que no tindria massa sentit absolutament res; crear, com pensar, com ajudar, com estimar, són valors positius que ens envolten permanentment i que hauríem de ser capaços d’interioritzar, com un element constitutiu d’aquella primigènia humanitat que dèiem ens fa discernir, com quelcom a assolir, però només com una passa més en el nostre desenvolupament .
diumenge, 6 d’abril del 2008
Sense títol

He oblidat el títol d’aquesta història, on els personatges deambulen per un escenari neutre, sense més combinacions ocultes que el terra fred i vell, les parets de totxana i la foscor d’aquella caixa gran on la negror deixa pas a les cordes que pengen, sense atrezzo, sense altres additaments, que la nuesa crua dels actors desgranant-ne un guió que els és donat, sense conèixer l’autor, sense conèixer la música, sense conèixer que potser són ells mateixos els qui s’interpreten, o potser ens interpreten a tots plegats.
El text és inconnex, s’improvisa, recull les pròpies aportacions que van fent els aprenents de bruixot que no s’atabalen, però tampoc deixen que els ajudants del director, ni els realitzadors els aconsellin; és aleshores quan algú cau damunt les tabales embrutides, quan el bruixir de tots ells, dels actors, fa de l’obra un text incomprensible, com una corda que s’estira a banda i banda de l’escenari per deixar aquell mocador vermell dins d’un o altre camp imaginari, est, oest, nord o sud.
Com si el que hi passa allà dalt importés quelcom de l’obra als atònits espectadors acostumats a saber quin és el sentit de tot plegat. Potser, com la mateixa vida, el guió és un sense sentit que sobre l’escenari desenvolupa una trama absolutament estranya, distinta del que hom observa diàriament; potser, perquè de tant que s’observa s’ha perdut la capacitat del detall o la del conjunt mateix.
diumenge, 24 de febrer del 2008
Sensacions, sentiments, emocions....

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.
Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....
diumenge, 17 de febrer del 2008
Notes VI: Aprendre

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.
Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.
[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.
diumenge, 10 de febrer del 2008
Escletxes

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.
divendres, 14 de desembre del 2007
Interferó

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.
diumenge, 18 de novembre del 2007
Joia

Diuen que “els avars no van certament al cel dels déus, i els necis no lloen la liberalitat; però els sers nobles troben joia en la generositat i això els dóna joia en els móns mes alts” [1]
[1] Dhamma n. 177
dimarts, 30 d’octubre del 2007
Hertzianes reflexions

Avui han començat una mica els freds, només una mica, mentre el sol, quasi comença a no poder moure ni una mica aquell estiuet que bé que ens ha durat. Mentre el dia es presentava harmònic, si no fos perquè de vegades si compares la fresca, posats a fer amb Berlín, te n’adones que encara fa bon temps, tot remenant els darrers papers i llegint la darrera paraula, abans que les hertzianes deixin passar la teva veu i a sobre, ben bé a sobre, en minuts, en segons, la necessària capacitat de reacció com si d’un tercer grau es tractés; abans, moments abans, la porta de fusta clara es tancava darrera teu, com un misteri que no es revela, com un pensament que no arrela o un somriure que no si escau.
Que ens deu d’estar passant si tot plegat ni tan sols ens permet de fer un beure i saludar aquell passejant que camina apartant les fulles suques que comencen a omplir les voreres?. Potser avui, el dia ha acabat més d’hora del que és habitual, quan la llum tot just comença a deixar veure els aparadors mentre les botigues tanquen. Potser el descans ens doni aquella perspectiva que podem perdre si el dia se’ns esgota tant aviat, com qui perd alguna cosa, com qui es deixa alguna cosa com una marca en un poema de Martí i Pol, al que no llegeixes mai.
Que hi farem! Si és que alguna cosa s'hi pot fer, que mirar de reull el fanal que va encenent-se de mica en mica i en mica, un rera l'altre fent lluentejar les llambordes, quan encara el carrer major respira a gent.
dissabte, 20 d’octubre del 2007
Realitats....

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.
La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.








