Festejar la vesprà

Quan la nit creix i es fa mitja la lluna minvant, repenjant-se sobre la Seu, com descansant, les estrelles em criden i surto de passeig, quan la fresca acompanya i la ciutat omple les terrasses d’històries. Sopar cercant el silenci, l’harmonia i la pau; triar un bon vi, encara que sigui estranger, i que és ser estranger, si és un bon vi? Unes bones postres i el cafè que et portar a festejar la vesprà, com em diuen els meus amics valencians, que més es pot desitjar?.

Vorejant aquella plaça de nom imperial i recorrent-ne la gespa acabada de regar, l’esperit es regalima en gaudir la nit i gaudir de la companyia que se t’ofereix sentat en les cadires de vímet, parlant del tot i de no res, cercant estels en la nit lleidatana, en la nit d’una ciutat on la llum encripta, i com, aquell cel que pot veure’s en la seva magnitut estelar, per exemple des de Torrefarrera, Roselló o Alpicat, per dir localitats properes.

Sense una bona copa, resulta difícil la conversa, quan l’hora de les bruixes arriba, però l’absenta fa el seu efecte i la paraula ens desborda, rebotant taules i cadires i rodolant pel terra. La nit apreta i la foscor comença a voler apretar i fer caure les parpelles amb els seus dits màgics, mentre ho veus com impotent i sents que l’hora de l’oci s’acaba, i el cotó deixar de collir-se a Louisiana, fins un altre dia, per continuar a la vesprada entre amigues i amics.