Atribuirieu debilitat a la profecia?...

“Elogi de la poesia” de Šĕlomoh ben Rĕ’uben Bonafed qui nasqué entre 1370 i 1380 en el sí de la comunitat hebrea de Lleida, visqué algun temps a Serós i a Tàrrega. Recollits per Ángel Sáenz-Badillos de la Universitat Complutense de Madrid, publicat el 2002

a: http://www.ehumanista.ucsb.edu/volumes/volume_02/Saenz/Badillos.pdf del que n'he fet la traducció al català.

“Atribuireu debilitat a la profecia ? Vegeu
les paraules dels profetes , que en veritat apreciaven els poemes !
Passeu a Tarsis i als Kiteus , mireu
si fallaven les obres de les dites i els cants de goig .
Tinc igual que vosaltres ment per entendre llei i filosofia ,
més els meus pensaments en els poemes resplendeixen.
Brillantor , que presumeixo de les flames de llum i foc
de la llei dels meus pares es preen d'ells les virtuts .
Per mi va brollar del cep de la seva intel•ligència , i quan
florí els rius de la veritat es van assecar .
Per a mi va brillar el sol , en veritat baixaren els cels
esplendorosos , i les aigües de la intel•ligència van formar com un dic .
Si no hagués estat pel Temps , que saqueja i sacseja les meves lleres,
els rius de la meva Llei haurien estat amplis com el mar.
Va colpejar al declinar el dia els arbres del coneixement , però no
es van cremar ni es ressecaren les plantacions de la poesia
Gràcies a mi van sobreviure els troncs de les proses artístiques , i vegeu
que sobre la munió dels meus pensaments s’embolicaren .
Com tallaria el brancatge de bellesa de la poesia , si veieu
que em dóna fruit d'esplendor i glòria ?
No em preocupa que no es coneguin els meus poemes ,
en veritat als de boca pesada per al cant fan parlar .
Quan veuen l'encant de les meves paraules , comparable al
llenguatge dels antics , diuen : "Han estat robades. "
No han estat robades , però coincideixen , doncs mannà i mel
s'uneixen i un a un altre s'estimen.”

Menorah a la Seu Vella

Finestral del claustre de la Seu Vella de Lleida que sembla va voler assimilar des de la perspectiva del mestre d’obres l’antiga Menorà, canelobre de set braços, un dels elements rituals judaics i un dels seus símbols més antics que vindria  a representar quelcom que s’intueix també en aquesta obra, la dels arbustos en flames que va veure Moisés en el Sinaí (llibre de l’Èxode, 25). 

L’ historiador jueu Josefo s’hi refereix en el tercer llibre de les “Antiguitats dels Jueus”:: “(...) si algú actua sense prejudici, i amb judici, mireu aquestes coses, hi trobareu que foren fetes a imatge i semblança de l’Univers (...) i sobre les set llums en el canelobre, elles representen el curso dels planetes, de les quals en ve el seu nombre (...)». 

El significat dels braços/columnes que s’alcen és: del central l’esperit de Jahvé, representada i enllaçada amb la roseta final que, tot arrodonida, representa i simbolitza les l’estrella de David; els que es troben a cada costat del central: la Saviesa i la intel·ligència; els centrals de cada costat, respectivament: L’esperit del Consell i el Poder; els que es troben als extrems: l’Esperit del Coneixement i el Temor a Jahvé. Les rosetes menors per sota de la gran abasta tota la simbologia i les referències a la interpretació de la càbala i la suma dels valors simbòlics de les columnes i la seva significació.

Segons els Registres d’obres de la Seu Vella de Lleida i els treballs doctorals que sobre ells s’han fet[1], el "Magister Operis Sedis Ilerdensis" Guillem d’Enill hauria treballat en el segle XIV en el claustre catedralici, quins origens familiars definirien “probablement” la interpretació que en fem del seu treball en els finestrals del claustre  

© Albert Balada

08-12-2012

---

[1] Alonso, Argiles, Español...

Originalitat

Fotografia original de Montse Esteba

Era el mes de febrer de l’any 2005, els ciutadans espanyols, érem cridats a un referèndum, no vinculant per altra banda, quina pregunta ens deia : “¿Aprueba usted el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa?. Un moment important per a la constitució política de la Unió que vaig viure amb molta intensitat, aleshores formava part de l’estructura orgànica del Partit dels Socialistes de Catalunya (partit que vaig abandonar el 19 de gener de 2009).

La meva visió aleshores, era que un text d’articulat llarg, complex fins i tot per a experts, no havia estat prou explicat a la ciutadania, malgrat que se n’havia fet enviament massiu a les llars dels ciutadans del text constitucional íntegre. De fet el resultat posterior, avui el text constitucional europeu encara no ha estat adoptat per les reticències d’algun estat, como ara l’Irlandès, va provar la dificultat d’adoptar una constitució complexa.

El meu plantejament de campanya, doncs, dins de les meves responsabilitats va ser la de la creació d’un sistema d’explicació simbòlica que vaig batejar amb el nom de “Speakers corners”, ubicant en cantonades emblemàtiques de la ciutat de Lleida, del meu record: plaça de la Diputació, plaça de Sant Joan, plaça de St. Francesc, cruïlla del carrer cavallers i major a la capella del peu del Romeu, plaça de la catedral, església de la sang al carrer Sant Antoni.

Tot un recorregut per l’eix peatonal de la ciutat de Lleida, on diferents responsables polítics: Alcalde, regidors, Diputats, sobre una catifa blava, un faristol per sostenir el text constitucional, la bandera europea al fons i la megafonia corresponent, anàvem recorrent aquells llocs estratègics fent lectura d’articles significatius del text, un invent interessant, agosarat, arriscat que  va tenir el seu reflex en la ciutadania que recorre aquest eix que defineix la ciutat de Lleida i que neix pràcticament a l’estació de ferrocarril.

Ara, aquell invent que no va ser rebut amb especial entusiasme per gent de les cúpules, és emprat com a instrument de campanya en les europees ’09, satisfacció per descobrir que aquell meu invent, basat com es diu ara efectivament en el model dels speakers del Hyde Park londinenc, aquell on la tradició anglesa estableix que pot ser atacada fins i tot la casa reial sempre que no es trepitgi terra britànica, de manera que sobre una caixa de fusta així s’allibera qualsevol del risc de ser processat; aquella pràctica anecdòtica, doncs, que certament em va inspirar en el seu dia, sembla que un cop oblidada la fórmula lleidatana, ara serà posada en pràctica com a novadora pels socialistes catalans: bravo, per la  originalitat!!!!.... 

 

El secret dels mestres constructors

Porta dels Apòstols. Situada a l'ala de ponent, és la porta exterior per la qual s'accedeix al claustre, al costat del campanar. La seva mida i la seva composició la situen entre les tres més importants del gòtic català. El seu basament estava format per pedestals que sostenien les imatges dels Apòstols, escultures d'una altura mitjana de 2,30 metres que foren materialment triturades durant la guerra civil; es completava amb rics dossers dels que sortien les arquivoltes. El dintell que tanca el timpà és sostingut per un pilar central que divideix l'obertura en dues portes i amb sòcol esvelt que sostingué la imatge de la Verge del Blau. font: http://www.amicsseuvellalleida.org/catala/portes.html

Es fa difícil, de vegades, abastar tota la immensitat de les recreacions gòtiques i segurament de poder tenir un mostrari complert de la devastada porta dels apòstols de la “Seu Vella” de la ciutat Lleida, el missatge que ens arribaria de l’antigor seria, sense cap mena de dubte, un mestratge acomplert en la essència mateixa del terme. Ara, ens conformem amb les restes després de mil i un saquejos, els que ha sofert, que han deixat al llarg del temps aquesta porta d’accés al claustre catedralici, però, amb un bell pantocràtor, alguna cosa més que un senzill mostreig de l’esplendor d’antuvi. El secret dels mestres constructors es pot trobar tant en la mirada  dels personatges de l’escena recreada, com en les mateixes vestidures o fins i tot a través d’aquells essers mitològics, transmetent tot plegat un recorregut simbòlic de profunda complexitat en el que descobrir-hi veritats eternes, missatges ocults,  essències vitals, que van més enllà del contingut merament religiòs. 

Nou espai d'art contemporani a Lleida

"Waves" de Tom Carr, al Centre sportif de Cologny a Switzerland

El naixement d’una nova galeria, d’una nova experiència artística, sempre és un goig si s’aposta per una determinada dimensió de l’art: l’art contemporani; una aposta veritablement arriscada, sinó està feta amb la seriositat i el rigor que cal, en les formes, però també en els continguts, cercant en l’estudi del producte que s’ofereix en aquella seva dimensió distinta, la que pot oferir cada artista, amb la seva percepció i el seu bagatge, distint en cada cas, partint d’experiències vitals diferents, de visions diferents, de formacions diferents, però que en el fons acaben fent una lectura del món, de la plàstica, de les relacions humanes que cal interpretar i reinterpretar a cada moment.

Ens neix a la ciutat de Lleida una nova galeria dedicada a l’art contemporani de la mà de la Fundació Vall Palou i de sortida ens ofereix una mostra interessant: 36 artistes noms “potents” en l’aura contemporània de l’univers de l’art, en una mostra titulada: Impacte! Col·lecció olorVISUAL, una exposició comisariada per Joan-Francesc Ainaud; els artistes que s'hi poden veure en aquesta mostra són:


Ángeles Agrela (1966) una llicenciada en belles arts per la Universitat de Granada que ens descobreix noves dimensions cromàtiques en els seus dibuixos (acrílics sobre paper), noves sensacions perceptives. Chema Alvargonzález, (1960) artista de Jerez de la Frontera que ens construeix la seva percepció a partir d’imatges, de paraules, de realitats quotidianes i per tant absolutament contemporànies, de realitat fotogràfiques. Roger Ballen, (1950) fotògraf novaiorquès, estudia geologia a Berckley, de qui se’ns diu que “la complexa visió artística transforma les històries particulars i privades en qüestions socials...” Miquel Barceló (1957), l’artista de Felanitx, un exponent universal del conceptual art que ens dibuixa una visió en pigments del món que interpreta. Stig Baumgartner, (1969) artista noruec format en art i disseny a la Universitat de Hèlsinki, en la recerca de la simplicitat com a aventura creativa. Bram Bogart, (1921), artista belga exponent del neo-expressionisme i que ens obre una dimensió distinta en la seva obra plàstica, un artista que” traspua la joia de viure”. Chakaia Booker, (1953) sociòloga, escultora afroamericana que treballa sobre materials reciclables, que ens traspassa el missatge de l’ arte povera, el reflex de la societat industrial i la seva relació amb la mà d’obra, es forma a la escola de belles arts de Nova York. Bosco Sodi (1970), Pintor matèric nascut a Mèxic el culte a la creació com expressió de vida, de realitat, de contemporaneïtat, quina obra es relaciona la de Bram Bogart en línia amb les línies de l’art decoratiu. Enrique Brinkmann, (1938) artista nascut a Màlaga que admet Jugar amb la tela per a veure com crea espai, aire, ombres, en el seu joc amb elements matèrics. Tom Carr, (1956), tarragoní professor de l’Escola Massana de Barcelona, creador i escultor, la seva obra ens dibuixa una relació “orgànica”, un encaix amb el món en el que ha de ser vista. Hannah Collins, (1956), artista londinenca que es recrea en la seva fotografia i en la seva filmografia a partir d’un present passat, d’un passat que es projecta al futur. John Coplans (1920-2003) crític d’art i fotògraf nord-americà, professor a Berckley s’emmarca en la realitat fotogràfica on l’autoretrat és el seu punt d’ enfoc, encara que el seu rostre no aparegui. Estava enfrontat a un ambient cultural que considerava conservador. Mario de Ayguavives, (1968) escultor natural de Saragossa, Llicenciat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, té una obra molt propera de vegades a la de Jorge de Oteiza. Daniel Fuchs (1966) & Geo Fuchs (1969), fotògrafs alemanys quina obra documental és considerada fonamental en la fotografia contemporània. Antonio Girbés, (1952) fotògraf valencià, format a la American School of photography de París on entra en contacte amb fotògrafs de la talla de Helmut Newton y Guy Burdin; se li reconeix l’ús dramàtic de la llum. José María Guijarro, (1953) Llicenciat en Filosofia , se li reconeixen les seves instal·lacions que es consideren expressions en elles mateixes. Dennis Hollingsworth, (1956) , arquitecte, artista nord-americà graduat a Claremont, presenta una obra amarada en els models dels que en podríem significar per exemple a Antonio Viola. Zhang Huan, (1965) artista xinès conceptual que conrea el gènere de la fotografia i les performances, essent un dels primers en usar-les. Eduardo Ibáñez . Jannis Kounellis, (1936) artista grec que conrea el gènere del arte povera on hi introdueix nous materials. Monika Kulicka, (1963) artista polonesa graduada en art a Varsòvia, El seu treball consisteix principalment en instal lacions i vídeo, inspirat en els processos naturals de la vida, la mort i la decadència, així com els paral lelismes entre l'home i la natura. Abraham Lacalle, (1962) artista nascut a Almeria, la composició de les obres es divideux en grans quadrícules i enreixat d’influències cubistes i neoplasticistes. José Ramón Lidó Rico, (1968) artista murcià nat a Yecla, culmina els seus estudis d’art a l’escola superior de belles arts de París. El seu invers el componen imatges evocadores. Markus Linnenbrink, (1961) artista alemany, usa pigment sec, l'aigua, i una carpeta d'acrílic per pintar brillants franges paral·leles de color en diferents superfícies com tela, pisos, sostres i parets, que permet a la pintura a gotejar i s'executen en resposta a la gravetat. Fabián Marcaccio, (1963) artista argentí nascut a Rosario el seu art està considerat com un procés de mutació en un desenvolupament dinàmic de l’aspecte espai temps. Enrique Marty, (1969) artista salmantí. Víctor Mira, (1949) artista aragonès, que pentina diferents àmbits artístic: fotografia, ceràmica, escultura, dibuix, pintura, recreant un món amb una perspectiva personal on s’abandona a l’abstracció figurativa. Yasumasa Morimura, (1951) artista japonès format a la Universitat de Kyoto, amb la fotografia intenta expressar la transferència cultural entre orient i occident. Vik Muniz, (1961) creador brasileny resident a Nova York, que aconsegueix donar a la fotografia el detall d’objecte, al marge de la realitat històrica o quotidiana. Andrés Nagel, (1947) artista basc, arquitecte de formació, la seva obra reflecteix la nova figuració que reivindica la imatge en front del formalisme abstracte anterior. Paloma Navares, (1947) artista burgalesa, treballa sobre diferents suports, plantejant noves possibilitats en l’expressió artística. Christian Sery, (1959) artista austríac, la seva obra es caracteritza per ser pintures instal·lades, de fet és la integració de la pintura en l’espai, amb obres efímeres de vegades. Claudia Terstappen, (1959) artista alemanya, formada en art i arquitectura a Düsseldorf, aconsegueix amb la seva fotografia un efecte que, tret del natural ens planteja lectures abstractes de la realitat. Eulàlia Valldosera, (1963) artista nascuda a Vilafranca del Penedès, en contacte amb la creació europea, Llicenciada en audiovisuals, tècnicament l’artista es serveix generalment de la projecció i de la superposició de fotografies. Daniel G. Verbis, (1968) artista lleonès la seva obra se li critica com carregada d’intuïció i espontaneïtat a partir de molts recursos quotidians. Jacques Villeglé, (1926) artista francès, famós pel seu alfabet simbòlic amb lletres i décollage amb cartells esquinçats o Lacera. És membre del grup d'art Nouveau Realisme (1960-1963). Clare Woods, (1972) artista anglesa, el seu mètode de treball conta que l'artista acostuma a internar en les seves profunditats durant la nit i, proveïda d'una càmera fotogràfica i un potent flash, recull l'atzar preses en les que, per així dir, enlluerna o cega la muralla Enramada que se li enfronta. Després, en l'estudi, trasllada les fotografies al quadre.

L'aposta d'aquesta jove galeria, amb la presentació d'aquest fons a la societat lleidatana augura un bon futur en aquesta amalgama de propostes creatives, perspectives que es complementen les unes amb les altres i conformen un tot de conjunt en la diversitat de les propostes abstractes.

*Títol de l’exposició: Impacte! Col·lecció olorVISUAL Inauguració el 24 de febrer a les 20 hores (per rigorosa invitació). Oberta al públic del 25 de febrer al 25 d’abril (tancada del 10 al 13 d’abril). Horari: Dl.-Ds. de 11 a 15 h i de 17 a 21 h. Producció: Fundació Vall Palou. Comissari: Joan-Francesc Ainaud. Lloc: Fundació Vall Palou. Carrer Roger de Llúria, 2, baixos. 25005 Lleida

A propòsit....

La foto és de Maciej Bodek

La fira acostuma a explicar-se segons li va a cadascú i la visió de les coses té tants de matisos distints i tants graus des d’on mirar-se, que aquella humana reacció de discutir els punts de vista dels altri resulta estèril i fútil, com rebatre la bellesa i la capacitat de vol d’aquell rossinyol que senyoreja un racó de bosc. Veure els bancs vuits d’aquell 1938, sota l’enfoc “dei fasciti” i llegir la reflexió que ningú no els ocupa a la solana, com si no passes res, com si els morts no fossin encara al terra deixats, sagnants, sota la rialla pèrfida de qui testimonia una ciutat abandonada i trista: esgarrifa, perquè el testimoni en blanc i negre ens descriu una mirada, un enfoc, un valor i ens diu això si, que el somriure negre va passar per una ciutat que potser no va poder plorar els morts....una anècdota, calia alçar el braç.

*Lleida 1938, José Demaría "Campúa" I.E.I., Sala Montsuar del 5 d'agost al 7 de setembre de 2008

Mohamet

Era originari d’un altre país, segurament si hagués estat un fill del barri les festes haurien quedat suspeses, però aquest cop els defensors del multiculturalisme ni tant sols es van immutar; aquell minut de silenci demanat pel tenor del grup m’enorgullia, perquè com em va dir algú: és que no és fill de mare, també? Doncs també, sí, calia alçar-se i fer aquell breu, aquell escàs silenci, ben poc, lo suficient... per aquell noi, aquell nen que moria a les aigües del Segre al seu pas per Lleida, ben a prop d’on tindria lloc el darrer dels actes de la festa.

Distints, amb veus harmonioses, lluitant contra els elements electrònics i contra els mosquits, val a dir-ho, aquella cantada aquest cop diferent, com la que acostumen a fer el grup Boira, amb regust de cançons de taverna, de caràcter intimista en molts casos, ells deixaven les notes al vent que recollia aquella escassa brisa en la mitjana, entre la boscana illa central, on els ànecs engeguen el vol. Escoltar de nou aquella “cançó” a la que donen vida amb el nom de “La dama del mar”, feta sobre aquell vell poema que vaig escriure fa prop de 20 anys amb el nom de “Cançó trista al moll de l’alba”, que vaig refer recentment per poder adequar-la i que fos musicada pel grup, ha estat un plaer; n' han millorat l’orquestració i sona, com ells la fan sonar, amb aquell ritme lent, polifònic que m’emociona, d’escoltar com una lletra teva esdevé missatge.

Potser aquells peus al vent, que diu la lletra de la cançó, sobre el moll, podrien haver estat aquest cop els de Mohamet.....

^

La blancor ressaltava amb aquell vermell lluent dels models d’escenari; el rostre en blanc i negre de la candidata per Barcelona i l’entusiasme de tanta gent disposada a sentir, també a escoltar, però per a gaudir en definitiva d’una estona de vibracions ens les que l’enginy per una banda, però també el recurs als sentiments, per l’altra, farien que els tovallons blancs i vermells del càtering, com un senyal es veiessin en l’aire d’aquella estança on tanta gent s’havia reunit com un cor espiritual a l’uníson.

El dia havia nascut lluent a la ciutat de Lleida, potser frescot, però un dia quasi primaveral, amb un sol que jugava a fet i amagar amb algun núvol que passejava per aquest dissabte encara d’hivern. Retrobar amics i coneguts, petar una mica la xerrada fora, a l’entrada, on els inflables servien de divertiment a la mainada i escoltar l'entusiasme, el valor de la paraula certa, l'impuls del cor del sentiment a la política.

El digital del diari Segre, diarisegre.com, referia així el contingut dels discursos :

Zapatero insta a CIU a què decideixi a qui recolçarà abans del 9-M

El president del Govern demana el vot dels lleidatans per fer front a les polítiques restrictives del PP

16-02-08 17:11 - El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ha instat a Convergència i Unió a què defineixi abans de les eleccions si recolçarà al PSOE o al PP. Ho ha dit avui durant un dinar-miting que ha tingut lloc als Camps Elisis de Lleida amb 2.200 militants i simpatitzants socialistes. Durant la seva intervenció, el líder del executiu espanyol ha demanat el vot als lleidatans per front a les polítiques restrictives del PP i per garantir els drets de tots els ciutadans.També ha garantit als lleidatans que el seu govern garantirà l'abastiment d'aigua arran de la sequera col·laborant amb la Generalitat. Zapatero ha estat acompanyat de la candidata del PSC, Carme Chacón a les generals qui també ha carregat contra el PP lleidatà dient que el seu candidat José Igancio Llorens no va fer ni farà res per Lleida. Per la seva banda la candidata al Congrès, Teress Cunillera, ha remarcat que Mariano Rajoy no ha tingut mai cap iniciativa important per a Lleida i ha indicat que gracies al PSOE, el problema de l'abastiment d'aigua sense necessitat del trasvassament de l'Ebre.

L'agència Europa Press, referia sobre l'acte, que:

9-M.- Zapatero pide a los votantes de CiU que elijan entre dar su apoyo al PSOE o al PP

LLEIDA, 16 (EUROPA PRESS) - El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, pidió hoy a los votantes de CiU, sin mencionar explícitamente a la federación nacionalista, que decidan el 9 de marzo si quieren votar al PSOE o al PP, y que no esperen a que CiU decida después de ese día a qué partido quiere dar su apoyo.

"Advierto, advierto que hay algunos partidos que dicen que van a esperar a después del 9 de marzo a ver si apoyan a Rajoy o me apoyan a mi. Yo les digo a los ciudadanos de Catalunya y de Lleida, que no deben esperar a después del 9 de marzo para decidir", aseguró Zapatero, en un mitin en la capital del Segrià al que asistieron 2.000 personas.
Insistió a los votantes que elijan directamente a quién prefieren. "Si prefieren un Gobierno presidido por mi o un Gobierno que representa retroceso, la derecha, y por supuesto una actitud que ha sido muy negativa hacia Catalunya", aseveró.
Aprovechó el mitin para pedir a los ciudadanos de Lleida que den un apoyo masivo a un Gobierno que, según él, "les ha respetado, les ha entendido y que está dispuesto a trabajar mano a mano, codo con codo, con Lleida y con Catalunya y con todos los pueblos de España".
Además de Zapatero, intervinieron la candidata del PSC por Lleida, Teresa Cunillera; la cabeza de lista por Barcelona, Carme Chacón; y el alcalde de Lleida, Àngel Ros. También estuvieron presentes los candidatos por Girona y Tarragona, Montserrat Palma y Francesc Vallès.
El PSC obtuvo dos diputados en Lleida en los comicios de 2004 en los que el PP perdió su único escaño, por lo que en estas elecciones ambas formaciones consideran la provincia de Lleida clave. Si el PP recuperara su diputado, el segundo socialista podría caer en unas elecciones muy disputadas.

L'agència EFE, diu al respecte:

Zapatero dice que necesita una victoria amplia en Cataluña

El presidente del Gobierno y líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, ha afirmado hoy que necesita una "victoria amplia" en Cataluña para frenar al PP tras advertir de que CiU no se define entre un PSOE que ha apoyado a Cataluña y un PP que ha ido "en contra" de los intereses y de la identidad catalanes.

Zapatero ha participado en una comida en Lleida, junto a unos 2.200 militantes y simpatizantes del PSC, en la que ha estado acompañado también de la cabeza de lista del PSC en las generales, la ministra Carme Chacón, y la candidata leridana Teresa Cunillera, entre otros dirigentes. Tras el mitin de esta mañana en L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona), el líder socialista ha subrayado en Lleida: "Advierto: hay algunos partidos que dicen que van a esperar a después del 9 de marzo para ver si apoyan a Mariano Rajoy o a mí, y yo les digo a los ciudadanos de Cataluña y de Lleida que no pueden esperar a después del 9 de marzo, sino que elijan directamente". "Que elijan directamente si quieren a un Gobierno presidido por mi o uno con lo que representa la derecha, que ha tenido una actitud que ha sido muy negativa hacia Cataluña", ha agregado. Zapatero, que antes en L'Hospitalet se ha conjurado con el presidente catalán, José Montilla, a seguir trabajando juntos desde el Gobierno y la Generalitat al margen de posibles alianzas postelectorales, ha aprovechado su acto en Lleida para dejar claro que no quiere esperar a ver si cuenta o no con los nacionalistas catalanes tras el 9 de marzo para amarrar el Gobierno de España. Ante la actitud de CiU, formación a la que no ha citado explícitamente, Zapatero ha pedido a los catalanes que "no esperen", que se definan ya. Zapatero ha defendido su proyecto progresista y "de vanguardia", con políticas en favor de los derechos civiles y del crecimiento económico -ha vuelto a apostar por superar a Francia en PIB dentro de cuatro años-, y ha subrayado que quiere seguir cuatro años más en esa dirección contando con el apoyo de "la mayoría de los catalanes". En este sentido y para "tener una amplia mayoría en España y tener un Gobierno más fuerte ante una derecha que ha crispado y ha intentado desestabilizar", Zapatero ha admitido: "necesito una mayoría más amplia y es ante todo Cataluña la que me la puede dar, y confío en que me la dé el 9 de marzo".

El diari lleidatà La Mañana, en la seva edició digital publica:

Zapatero pide en Lleida el voto socialista para no tener que pactar

Lleida. Alfonso L. Congostrina 2008-02-17. “Hay algunos partidos que dicen que van a esperar a después del 9 de marzo para ver si apoyan a Mariano Rajoy o a mí, y yo les digo a los ciudadanos de Catalunya y de Lleida que no pueden esperar a después del 9 de marzo, sino que elijan directamente”, aseguró ayer el número uno de la lista del PSOE por Madrid al Congreso de los Diputados, José Luis Rodríguez Zapatero, en la visita de poco más de una hora que realizó a la capital del Segrià. Con esta afirmación quiso criticar la decisión de Duran Lleida. Sin nombrarlo ni a él, ni a la federación nacionalista, dejó caer esta perla en la comida-mitin, previo pago de diez euros, que tuvo lugar ayer en el pabellón número cuatro de los Camps Elisis. Además de esta afirmación, ZP, jugando en casa, no comunicó nada nuevo. Eso sí, cumplió con la promesa hecha a Iñaki Gabilondo en el off de la entrevista de Cuatro: “Nos conviene que haya tensión” y focalizó su “tensión/crispación” en tejer a críticas, trajes, chaquetas, camisas y chalecos contra Mariano Rajoy, Acebes y todo aquel popular que se le pusiera por delante.

Prueba de ello fueron afirmaciones como: “La firmeza de Rajoy es que los niños vayan a la cárcel. Eso no es firmeza ¿sabéis lo que es firmeza? (aquí el lector debería imaginar un coro de Quéeees entregados como música de fondo). Firmeza es, decir al presidente del país más poderoso del mundo que nuestras tropas se van de Irak (aplausos)”. Para Rajoy hubo una ración más de tensión/crispación: “No hay una derecha más a la derecha en toda la Unión Europea que la de Rajoy y el Partido Popular”. Tras pedir el voto, confiar en Lleida y prometer que si gobierna al final de la próxima legislatura “España superará la renta per cápita de Francia”, el candidato por Madrid se fue por donde había venido no sin antes recibir los abrazos y los “guapo, guapo” de los leridanos concentrados. Antes de la actuación de Zapatero fue el turno de Carmen Chacón. La candidata por Barcelona subió con un más que reconocible estado de gestación al atril y tras lanzar mil y un besos desde la tribuna se puso de lo más cariñoso, sin olvidar la tensión/crispación: “No he visto nunca a los del PP quererse tanto como nos queremos nosotros. Te queremos Jose Luis, con T de Talento, de talante, de te queremos”. Luego le tocó recibir a Jose Ignacio Llorens, la barcelonesa proclamó: “Aquí se presenta el mismo que prometió y prometió y no hizo nada. No debemos nada a la derecha. No es lo mismo un presidente que impulsa el Estatut que otro que lo intenta enterrar”. La candidata por Barcelona siguió con los piropos al jefe que la ha convertido en Ministra: “El PP quiso tumbarte por ser amigo de Catalunya. Iremos masivamente a las hurnas porque Lleida no te va a fallar”.El discurso de Chacón fue muy parecido al que previamente había efectuado la candidata leridana Teresa Cunillera que al igual que la Ministra de Vivienda se puso de lo más tierno: “José Luis tú sabes que yo te quiero desde hace muchos años. Te queremos porque nunca nos has fallado”. Y también dio un poco de estopa al PP: “Los populares tienen que resucitar a viejos candidatos (en clara referencia a Llorens) pero el PP no tendrá candidato por Lleida porque tenemos memoria. Si vuelven volverán a querer hacer el transvase del Ebro... No puede ser que las mujeres consientan que gobierne Rajoy el cual ha recurrido la ley de igualdad”.El alcalde de Lleida, Àngel Ros, fue el anfitrión y el que primero intervino. El alcalde de todos y cada uno de los leridanos, los que votaron a los socialistas, al PP, a CiU, ERC, IC-V... o no votaron directamente, el Paer en Cap de todos los ciudadanos dio la bienvenida a ZP con un: “Está lo bueno y mejor de Lleida hoy aquí contigo”. Ros también quiso participar del estado de tensión/crispación: “Sólo Zapatero permitirá que se despliegue el Estatut. No podemos permitir que gane alguien que no quiere el Estatut”. El alcalde hizo una predicción: “El PSC seguirá teniendo dos diputados y dos senadores y con el PSC volveremos a hacer a Zapatero presidente porque eso es bueno para Catalunya y para Lleida”.El aforo del pabellón número 4 de los Camps Elisis de Lleida superó las 2.000 personas y entre ellas se podía distinguir a alcaldes de otras poblaciones, ex alcaldes, concejales y socialistas.

Si s'atura....

Si el món para per un instant, potser t’ha d’agafar en dissabte per poder aguantar la frenada, en tot cas, assentat en aquella plaça immensa que centra la ciutat als peus del magnífic turó que la presideix, tot descobrint com poden passar les hores lentament, al redós de l’antiga església i a prop de l’únic arbre que hi queda, com un vestigi de temps passat, quan la plaça, ho era del mercat setmanal, i era per on entraven els vehicles al carrer major de la ciutat de Lleida.

Fa ja tant de temps, però les pedres noves no arriben a donar aquell aire d’antic que si que aconsegueix l’enrajolat nou del carrer major, la Plaça s’arrecera al voltant de sant Joan, gaudint, això si d’una vista immillorable de la riada humana que aquest dissabte ha recorregut la ciutat, amarada de música per tots els racons, de bona música i bons interpretes que han fet recordar una mica el que és habitual, per altra banda, en els països de l’est. Sentir el so dels violins, dels clarinets, dels baixos, dels acordions, sentir la presència de les notes que colpejaven les velles cases del carrer d’on es penjaven, com uns estendards que definien aquesta tarda de tardor a la ciutat, com en aquest post, acompanyant-lo, ho fa Diana Krall quan ens parla d'enfrontar-nos a la música i la dansa.

El passejar lent, gaudint cada instant, cada rostre: guaitar els aparadors amb la nova estació acabada de començar, o veure les darreres novetats editorials, asseure’s en aquelles cadires de roba de regust cinematogràfic i gaudir d’un bon beuratge mentre encetes conversa o segueixes aquell casament que s’acaba de celebrar d'on veus com els convidats surten ben vestits i figurats, omplint de color i glamour la plaça. Demà, segurament, la plaça despertarà amb altres personatges que hi caminin a pas tranquil , mentre se senten les campanes que criden i fan testimoni del pas inexorable del temps.

Voltant les llibreries, descobrint la ciutat.

Pel carrer major, avui, la gent gaudia d’aquest temps estiuenc encara, al voltant de les llibreries, i les botigues que nodreixen pràcticament tot aquest llarg passeig de la ciutat de Lleida, un dels més llargs d’Europa, es diu.

Veure tanta i tanta gent compartir espai, compartir el poc espai d’aquest llarg carrer, fa que acabis tenint una sensació estranya, en passar d’una citat mig adormida a una ciutat viva, molt viva i activa. Remenar les darreres novetats editorials que ara comencen ja a arribar a les botigues i trobar-te amb algun vell amic, com ara en Frederic Vilà, antic regidor de Cultura, home de ciència amb qui compartir una estona i saber d’ell, tot i que al final acabo, com sempre parlant del meu fill Jordi.

Quan la llum s’escapa, però encara ens permet de veure el nostre entorn sense la necessitat de la llum del carrer, opto per recuperar aquella meva tradició meva del Gin Tònic, rememorant les tradicions britàniques que, amics meu, els anglesos en saben molt de tradicions, de bones tradicions, i fer una aturada vora el riu, a l’antiga “banqueta”, per gaudir una mica de la fresca, com d’aquell gust de la ginebra combinada amb l’acidesa de la llimona o la llima que es sublima amb el sabor quasi amargant de la tònica. Mentre, pensar en allò o allò altre, en aquella conversa pendent o en allò que has anat recollint de bo dels teus amics, i descobrir, un cop més que, malgrat tot, val la pena de tant en tant de passejar i saber-la viva la ciutat i la gent.

La meva foto de l'estiu del 2007

No feia massa calor, fins i tot els diaris semblaven avui més buits de notícies que de costum; ho diuen, que a partir del 15 d’agost, les ciutats es buiden i semblava cert, costava avui de trobar en el meu passeig dels dissabtes al matí una cafeteria, quan normalment n'hi ha en el bullici propi d’una ciutat comercial. Avui però la majoria amb el tancat per vacances, això sí amb un "preguem disculpin les molèsties"/, per si de cas.

Per fi, en una plaça que recorda els antics oficis, a prop, ben a prop d’on unes restes fan fer un pàrking més petit en aquesta ciutat de l’interior que es diu Lleida, he pogut gaudir d’aquell gust retrobat, jo no havia begut mai cervesa, us ho prometo i no se massa bé perquè, potser algun coma etílic infantil, en tot cas puc dir que enguany, he descobert la bondat i cura d’allò que no sé ben bé perquè s’anomena xampú, perquè no s’hi assembla pas, però és una barreja de cervesa amb llimonada, una cura del calor, refrescant us ho ben juro. Com he pogut estar allunyat d’aquest plaer durant tants d’anys?.

És un bon invent aquest d’alguns diaris de contractar escriptors que escriguin dues planes amb contes propis o llogats, per omplir pàgines, distreuen al lector amb noves inquietuts, distintes de les habituals de qualsevol dia de l’any; de fet l’activitat s’atura fins a tal extrem que sembla com si alguna de les notícies fos inventada, vaja no vull dir pas les greus, les grosses, com el lamentable sisme del Perú no, i parlant d'aquest lamentable fet, val a dir que sembla com si la natura tingués predilecció pels països pobres o pels empobrits, una altra dimensió de la no- riquesa, quina llàstima, no? Per altra banda als diaris en aquestes dates hi podem trobar gent que refriteja textos i els signa com articles rimbombants, la transsubstanciació o alguna cosa per l’estil que ja va referir Lucia Etxeberria quan la van acusar de plagi…

Mentre quasi tothom del meu entorn gaudeix de les seves vacances, del trencar amb els contextos i pretextos de cada dia: els Estats Units, Mallorca, la Val d’Aran, Tarragona, l’Europa de l’Est…, descobreixo que la vida continua i que hi ha una activitat necessària que em necessita una urgència imperativa que et fa imprescindible, segurament ningú ho és d’imprescindible, ningú, ni un mateix, però de vegades les circumstàncies ens porten a creure’ns imprescindibles i assumim que no hem de marxar nosaltres de vacances i ens serveix, tanmateix, algun missatge de mòbil, algun missatge al messenger, algun record o alguna postal, mentre la vida continua i els que marxàvem tornen i tothom et pregunta: però no has marxat? No, enguany no he marxat de vacances, podia haver-me inventat un viatge al carib i restar amagat com algú fa, és una fórmula utilitzada com la de donar-se títols acadèmics que també s’empra i prou, però no, he volgut estar sincer amb mi mateix, i recrear-me en la ciutat tancada per vacances a preparar que la maquinària política estigui suficientment engreixada per a funcionar adequadament al setembre.

Això sí, alguna escapadeta si que m’he premés i alguna més que em permetré encara; per sort, si encarem tot plegat des d’una perspectiva positiva i gaudim de tots els petits moments que ens aporta la vida , que més podem desitjar? Com gaudir del final trist d’una pel·lícula però alhora al·legòric com ara “El diari de Noah”, una història entendridora, humana, com totes les històries d’amor i desamor, us la recomano. Gaudir també de moments com aquests és una de les coses millors en la vida, no creieu?, o perdre’t amb el carret de la compra per entre els prestatges dels magatzems, descobrint-hi nous ambients i si el temps ens acompanya com enguany, on la calor, tot val a dir-ho, s’ha comportat, doncs benvinguda sigui la vida que cada dia vivim de prestat i una fugida en AVE també val la pena de tant en tant, o no?.

Festejar la vesprà

Quan la nit creix i es fa mitja la lluna minvant, repenjant-se sobre la Seu, com descansant, les estrelles em criden i surto de passeig, quan la fresca acompanya i la ciutat omple les terrasses d’històries. Sopar cercant el silenci, l’harmonia i la pau; triar un bon vi, encara que sigui estranger, i que és ser estranger, si és un bon vi? Unes bones postres i el cafè que et portar a festejar la vesprà, com em diuen els meus amics valencians, que més es pot desitjar?.

Vorejant aquella plaça de nom imperial i recorrent-ne la gespa acabada de regar, l’esperit es regalima en gaudir la nit i gaudir de la companyia que se t’ofereix sentat en les cadires de vímet, parlant del tot i de no res, cercant estels en la nit lleidatana, en la nit d’una ciutat on la llum encripta, i com, aquell cel que pot veure’s en la seva magnitut estelar, per exemple des de Torrefarrera, Roselló o Alpicat, per dir localitats properes.

Sense una bona copa, resulta difícil la conversa, quan l’hora de les bruixes arriba, però l’absenta fa el seu efecte i la paraula ens desborda, rebotant taules i cadires i rodolant pel terra. La nit apreta i la foscor comença a voler apretar i fer caure les parpelles amb els seus dits màgics, mentre ho veus com impotent i sents que l’hora de l’oci s’acaba, i el cotó deixar de collir-se a Louisiana, fins un altre dia, per continuar a la vesprada entre amigues i amics.

La llufa de la consciència

De vegades, les tardes de l’estiu, a raser de la calor, que malgrat es digui de la “Lleida la extrema”, (manta calor a l’estiu i molt de fred a l’hivern), conforma la manera de ser d’aquesta gent de terra endins; assegut, al raser de la fresca amb una copa de Gin Tònic, et permet de saber-te amic i parlar d’aquelles coses que no porten en lloc, però que de tant en tant cal dir, perquè, de vegades, cal ser feliç, o no?

Avui recordo que aquesta era una referència que em costava entendre quan estudiava, el concepte de felicitat, fonamentalment emprat pels liberals, parlo de política i de liberalisme econòmic, del seu concepte del model d’Estat i de la recerca de la felicitat de l’home (sense gènere) com una finalitat en si mateixa de l’instrument polític. Era difícil d’entendre per a mi, doncs difícilment podria concebre aleshores que la felicitat, aquest concepte tant eteri, pot derivar d’un somriure, del teu o d’altri, d’un afrontar la vida amb el bé per bandera, quina cosa tant difícil, oi?

Certament aquest blog em serveix avui per abocar una mica de sentiment, una mica de sinceritat, com si continués assegut, saludant amics, i recordant-ne d’altres, aquells que no hi són, o sí. Mentre escric això escolto una mica de música, aquella que em va regalar fa poc una amiga, cançons de taverna, “retalls” com diu en la “tapa”, del grup lleidatà "Boira", segurament lletres de sentiment, amb cadències d’havanera, com aquelles que la sang marinera de la meva família devia cantar temps ha.

De vegades aquesta opció meva, emmarcada en la prudència i la transformació de la societat, que per algú pot no significar res, em porta a moments de reflexió, necessaris per altra banda, a instants que duen a pensar en els demés, en aquell entorn que necessita somriures, que necessita tanta reflexió, tant escoltar a la gent i escoltar-nos a nosaltres; potser si que és vàlid el recurs a escoltar música, a escoltar aquelles cançons que fa tant de temps que no s’escolten, que formen part del nostre imaginari personal, aquell que havíem tancat en un bagul, a redós dels records “vells”, perquè crec que no tenia raó en Joan Manel quan deia que “vivim vides petites en capces de formigó”, no?

Redescobrir poetes, redescobrir autors, perdre’t per una llibreria a la recerca de la lletra impresa i descobrir, per exemple que hi ha tot un món sencer encara per expressar i molt de missatge amagat entre les pàgines d’un llibre, sense misteri, només a redós de cada línia, com en aquella cançó, aquella que tothom tenim com a nostra, com si aquell cantautor l’hagués escrita només per a nosaltres, no teniu aquesta sensació compartida?

També és moment per tornar a la poesia i buidar-hi el pap, parlar amb la pàgina en blanc que demana que recorris amb els teus dits centímetre a centímetre amb aquelles idees que van prenent cos a mesura que el vers va travant el discurs que volies, aquell reflex de tot un seguit de sensacions que recull aquell full, que ja electrònic, manté aquells misteri, aquella mateixa tradició que quan els fèiem en paper, i els guardàvem en aquella carpeta blava, o grisa o sense color, on guardàvem coses com aquesta, que vaig escriure i registrar el març de 1.999 tot acabant el mil.leni, al redòs d'un adagi baulé que ens diu "que així com sigui la nit, així serà el dia".

"Com un llençol de bruma"

Llença el seu tel
Com una xarxa,
Com una etèria presència.
Suau cau lentament
I com un llençol de bruma
Acarona el rostre dolç.

Un sospir entretallat
Cercant en l’aire un racó
De complicitat on refugiar-se,
Rodolant per la cambra
Com una gran bola feta de nit.

Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies,
Al redós de la memòria.
Duana de sentiments que aclaparen la ment....

S’esgota, com faltant-li l’aire,
Poc a poc, fimbrant,
Queixant-se, cremant
De mica en mica,
Lentament
Fins a esgotar-se.

Manlleva la xarxa,
S’esvaeix el misteri
Que dibuixa un somriure,
Un glop d’aire
Omple els sentit
I reviu palpitant,
En els ulls......

Acompanyat tot de la música de Thomas Newman, es llegeix una mica millor.

Lleida, un nou model de gestió local

Un nou model gerencial determina el govern de la Paeria que, sorgit de les urnes del proppassat 27 de maig, va atorgar la majoria absoluta + 1 a la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya. Potser el concepte, el nom, que com diu un bon amic del ram de l’urbanisme, no fa a la cosa, i no està al meu entendre ben triat, però respon a un model que pot semblar basar-se, com apunta Joan Cal en la seva editorial "la peixera" de Segre, en l’aplicació d’un model de gestió privada a la cosa pública. Crec que en aquesta qüestió el periodista lleidatà s’equivoca, dons malgrat l’addició de l’Alcalde Àngel Ros pels lleons d’ESADE, una fixació com una altra pels formats en les escoles de negocis, com ell mateix, MBA que és, respon més a un model que predetermina una nova forma de model municipal, d’aquí que jo no cregui encertat el nom de gerència en els nous càrrecs que determina el govern municipal; de fet al meu entendre intenta aplicar per endavant el que serà la nova delimitació de l’estructura municipal que l'avant-projecte de la futura "Llei del govern i de l’administració local", preveu, i aquesta preveu, llevat de possibles canvis en el tràmit parlamentari, l’existència d’un govern en ciutats de les característiques de Lleida, que hauria d’estar format per persones expertes en la matèria, al marge dels electes que configurarien el parlament local.

Aixa doncs, com ho veig jo, Ros, prefigura ja d’avançada aquest nou concepte i imagino que per no ferir suspicàcies dels electes, denomina gerents als nous “ministres” locals, gestors en definitiva de la cosa pública, executors de les polítiques que haurà definit la política sotmesa a la dialèctica de la qüestió parlamentària i de l’acció diària de contacte amb la ciutadania. Absolutament doncs encertat aquest intent, tot i la denominació de “gerents” dels nous càrrecs, que seran els qui « gerenciaran », aquí sí que el terme si escau, el dia a dia de la gestió municipal.

Ros, primer magistrat, primer guardià

Ens deixa Platón (418-347 a.c.) en un dels seus diàlegs, aquesta reflexió sobre la ciutat:



“... amb la mirada posada en la ciutat sencera, s’ha de considerar la manera d’obligar i persuadir als auxiliars i guardians a que sigui perfectes operaris del seu treball, ni més ni menys cap als demés; de manera que, prosperant amb això la ciutat en el seu conjunt i vivint bé en ella, es deixi a cada classe de gents que assumeixi la part de la felicitat que la naturalesa els procuri” .

Amb aquesta referència obligada per qui cultiva la ciència de la política i la societat a qui la cultiva, elevo el testimoni com els antics a major glòria de la ciutat perquè ha de ser el treball i no l'atzar el que ha de guiar el bon camí dels electes, i faig vots per que es condueixi la nau a bon port i a resguard de les tempestes, sota el mestratge del nou primer magistrat electe i guardià, l'amic Àngel Ros.




[1] Platón. “La República”. Alianza Editorial, Biblioteca temàtica 8217. Madrid. 2005

Avui Maragall pregoner a Lleida, "sap que és un acte on no procedeixen declaracions sobre les seves intencions futures”.

No volia entrar a valorar les polèmiques declaracions de l’ex-president Pasqual Maragall que fa setmanes que aixequen polseguera, des de Roma, des de Nova York, o des de Barcelona, quan aquesta tarda farà el pregó de festes de la ciutat de Lleida, però era inevitable que la premsa em contactés, tant per la meva responsabilitat política, com per la meva formació acadèmica.

El cert és que coincideixo plenament amb el que afirma José Zaragoza en la seva visita a Lleida i que reflecteix el diari Segre en la seva edició del dimarts dia 8, on parla del respecte i l’afecte que des del PSC hem de tenir cap a l’ex-president, per la seva aportació al socialisme català, però com ell diu, tot i respectar-li el parer pot considerar-se les seves opinions com errònies o fins i tot discutibles, aquesta és la bondat d’organitzacions com el PSC, que lluny de ser una organització dogmàtica i tancada, on tota aportació, en clau d’anàlisi és ben rebuda i és una impressió que se’m reflecteix permanentment.

En aquest sentit aquesta tarda el periodista Luís Àngel Perez de la Pinta de La Mañana, m’entrevistava sobre el paper que podria jugar Maragall en el Pregó de demà (de fet ja avui) i jo he mostrat el meu convenciment que l’ex-president, amic personal d’Àngel Ros, que sap perfectament quin és el context en el que l’han fet pregoner, una invitació feta amb anterioritat a la polèmica, i que és el que s’espera d’ell. Crec que al llarg de l’entrevista, malgrat no coincidir amb el projecte ni amb el seu discurs, el de Maragall, intento valorar des d’una perspectiva de respecte i racional el conjunt de la polèmica. Potser el titular “El PSC cree que Maragall no hará de las suyas durante la lectura del pregón”, aposta per un cert sensacionalisme que no caldria i no comparteixo , però en tot cas el contingut crec que ha estat ben transcrit per aquest periodista i dóna una imatge ben distinta de la que alguns mitjans de comunicació i alguns partits han venut, com ara CiU i el PP i en menor mesura ERC, respecte del que fins ara és el President del PSC.