El futur en Xarxa

Una jornada intensa la d’ahir, per a mi, que culminava amb un sopar interessant, on l’amiga i regidora d’urbanisme Marta Camps, feia la seva exposició a les tertúlies sopar que organitza la FECOLL (Federació de Colles de l’Aplec del Caragol), a la seva seu del centre històric de Lleida. Una trobada amb gent de la que en diuen del mon del “totxo”, i alguna altre persona habitual, com jo, d’aquestes tertúlies.

El meu ex-contertuli en Pere Robert, va llençar una idea, tot fent-me l’ullet, sense citar-ho va referir-se al concepte de Xarxa o Comunitat de Municipis, idea que sustento i que va més enllà de la de ciutat regió o àrea metropolitana i que planteja com a gesta de futur. “si no entenem això no entenem res, i el creixement urbanístic de les corones urbanes va en la línia de la dimensió d’aquesta nova realitat”, comença a calar el concepte, que va complementar algun altre tertulià de la jornada.

Rodríguez Zapatero entusiasma

José Luís Rodríguez Zapatero continua entusiasmant, planteja les coses de manera senzilla i didàctica o pedadògica, ha tancat la Conferència Política del PSOE al palau de congressos de Madrid, al que s'anomena "Campo de las Naciones", davant de més de 3.000 persones entre delegats, observadors i convidats.

Zapatero, ens descobria com la dreta espanyola és la rància representació de l'extrema dreta amb els seus postulats de reinterpretació dela història. Escolteu-ne un tall de veu en mp3

Arde Madrid!

Era un autèntic bullidor de gent vinguda d'arreu del món, amb una única característica, el seu perfil socialista. Han estat uns díes fantàstics, en els que hem estat en contacte les diferents sensibilitats planetàries, les diferents dinàmiques, diferents maneres d'entendre la realitat, sota el prisma d'una excel.lent organització i compartint alhora molt bones estones amb els companys del PSC que ens hi vèiem de tant en tant, en els passadissos, en la cafeteria o en la zona tecnològica, evidentment en las sales de les comissions i en el plenari.

Companys, amics, vells coneguts compartíem a Madrid un mateix objectiu que abasta alguna cosa més que el vell axioma de la transformació de la societat, es tracte d'arribar a conèixer els problemes i cercar una solució, es tracta de ser el més próxim que poguem a la realitat, pensar, sí, analitzar, també, és la única manera de poder establir unes messures que no siguin arbitràries des de la gestió, sigui quina sigui l'administració que correspongui.

Ségolène Royal, la candidata del PS a la presidència de la República francesa: fantàstica, seriosa, una dona amb una formació impecable, que ens oferia la seva visió per una França que es troba a la recerca de la seva pròpia identitat i que ja segueix en moltes coses el que ella mateixa defineix com el "model espanyol". Ja no ens miren com uns germans grans, ara ja em entrat malgrés Busch, en el terreny de les idees i del model de societat que volem.

Avui es tanca la conferència política socialista a Madrid, amb la intervenció final de José Luís Rodríguez Zapatero, veurà la llum un text polític de referència en el que els socialistes catalans hi han fet aportacions substancioses, després la clausura, evidentment amb un home de la meva generació que ha sabut aportar aire fresc a la caspositat que ens va deixar el PP i el senyor que ens va portar a la guerra; com es deia? a sí és aquell que l'han premiat amb un seient al Consell de Murdoch enterprises, mentre és membre del Consell d'Estat, tot un símbol d'honradesa.

A la foto un moment de la conferència sobre la igualtat, amb M. Teresa Fernandez de la Vega, Carmen Alborch i Ségolène Royal, moderada per la periodista Àngels Barceló.

Cap a la Conferència Política del PSOE

De fet avui ja, quan estic escrivint aquest post, m’incorporaré a la Conferència política del PSOE, com a delegat del PSC pe la circumscripció de Lleida, un dels tres que en som, després d’una votació que tenir lloc en el penúltim dels Consells de la Federació XVIII del PSC de la que en sóc Vicepresident primer.

Això per tant és una interrupció transitòria de les meves comunicacions en aquesta weblog, llevat que la infraestructura de la trobada em permeti de poder inserir algun post, la qual cosa em permetria donar-vos la meva particular i discreta visió del que succeeix en aquest fòrum socialista.

En tot cas, de no poder ser, perquè deixaré aquí tots els estris habituals de la meva feina, prometo algun article de premsa o post en aquesta blog.

Ofen qui pot, no pas qui vol!

Avui de nou he reprès la tertúlia de Lleida TV, amb nous companys de tertúlia, com ja m’havia anunciat feia algun temps l'amic en Santi Roig, coordinador del canal televisiu del grup Segre i conductor del programa que emet la televisió de Lleida cada dia a partir de les 22:00, amb una hora de durada, i un total de més de 80 tertulians.

Els nous companys, l’Enric Montaña, arquitecte, Regidor del Partit Popular a la Paeria de Lleida i al que coneixia perquè tenim un amic comú; Marta Alòs, escriptora, Regidora de Convergència i Unió a la Paeria de Lleida; i M. Àngels Cabasses, Vicedegana de la Facultat de Dret de la UdL i Secretària d’organització d’ERC a Lleida, un grup consistent i amb força contingut polític.

La primera de les tertúlies ha estat intensa, com no podia ser d’altra manera, amb una cordialitat exquisida, trencada només pel comentari que només pot correspondre a la ignorància de determinades persones respecte de la formació universitària. Marta Alòs que ha fet una defensa a ultrança de la posició respecte del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal, se m’ha llençat a la jugular, després de fer jo la meva exposició d’acord amb el que heu pogut llegir en aquest diari, amb un argument, això: ignorant. Afirma “tu pots ser politòleg però advocat no, què no ho ets”.

Certament, no s’equivoca, però és clar, en la seva ignorància, no sóc advocat, però ignora i sé que redundo, que un politòleg, sempre en funció és clar del Pla d’estudis de la corresponent universitat, ha estudiat, com és el meu cas: Dret Civil, Dret Administratiu, Dret Laboral i Dret Polític i Constitucional, entre d’altres disciplines que no ve ara al cas, però és que a més jo tinc una formació addicional en Dret Local ( en sóc màster) i m’he format en algunes matèries de Dret a banda de la meva titulació, que ja abasta una part de tercer Grau, com ara el Dret canònic que és el que fa el cas, o sia que: ofèn aquell/a qui pot no pas aquell/a què vol!.

En tot cas, un plaer de ser contertuli amb tots tres, donat que l'educació i el respecte han de ser norma, al menys per a mi, que no tinc una urgència imperant d'obtenir cap escó i el meu nivell d'adrenalina no és tant alt.

No pensis, no parlis, no raonis: calla!

Recentment un amic (?!) em deia que parlava massa, que pensava massa que calia callar en definitiva. També és cert que d’altres amics em feliciten constantment pels meus comentaris al blog o per les meves reflexions als mitjans o simplement en converses de grup.

Una cosa és clara, la intransigència, la majoria de vegades, respon a la por, bé al conflicte bé directament a la crítica o també a la por del raonament positiu. Fonamentalment la manca d’arguments acostuma a ser la causa de l’aventura que porta a desitjar el silenci.

Tot això em porta a la posició que una determinada part de la nostra societat, fonamentada en la campanya orquestrada per determinats mitjans de comunicació, ha emprès amb Pepe Rubianes. Certament no hauria pogut tenir millor publicitat que veure com la carrinclona hispànica rebutja les opinions versades amb el seu estil càustic, per una banda, i la creació intel·lectual sobre Lorca, per l’altra.

El cert és que tornem al principi i quan no es pensa en els ciutadans com he dit en altres post, quan el pensament polític viu amarat del fet identitarista, d’un o altre signe, aleshores veiem com el nostre capital és refractari a tota mena de progrés, a tota mena de dialèctica. Hem de pensar en clau individual per poder establir unes variables col·lectives que ens conformin com una societat post-moderna.

Estic convençut que una part de la societat madrilenya i espanyola en general lamenta, i profundament, aquest subtil boicot a l’expressió, però hem d’estar amatents, perquè ara és la cultura, però demà potser d’altri. Per això cal aixecar ben alt la veu i dir: Pensa, parla, raona, no callis mai, no defugis el debat intel·ligent, perquè d’altra manera faríem bo el clam feixista que deia: que piensen ellos, o com li he sentit a dir a algú recentment en aquestes contrades: sort que tenim algú per sobre que pensa per nosaltres; eggs!!!.

Pensar en la ciutadania

El concepte identitari la recerca de la nació al marge dels individus que la conformen és una estratègia que molts cops ha sortit malament, i ho paguen precisament els individus que conformen aquell grup adscrit a una natio.

De records en tenim ven presents a la història contemporània i val fer una referència més explícita, però enllà ens queda el record. Una a una les persones esdevenen part d’un tot que a la vegada s’estructura en organitzacions que faciliten la dinamització d’una estructura social que es dota d’instruments i agents que configuren una xarxa relacional que ens aporta un valor afegit, és cert, però en la mateixa mesura que aquesta xarxa s’inter-relaciona amb d’altres xarxes de similars característiques conformant en realitat una gran xarxa global.

Aposta pel benestar de les persones, respondre als problemes que es plantegen dia a dia, resoldre una post-modernitat que ens be donada per les revolucions tecnològiques que s’ha produït i que es produiran, desenvolupar al màxim els corpus legislatius que nosaltres mateixos ens atorguem i fer de la nostra existència un nou “new deal”, aquest ha de ser el principal repte que hauria d’assumir un govern.

Marejar la perdiu amb raonaments identitaris sobre el que som o el que no som és una discussió estèril i inútil, si els problemes de la gent no els resolem, si el dia a dia: treball, seguretat, educació, sanitat, infrastructures, etc., per això ara és l’hora dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que haurien de ser agents actius i reivindicar les polítiques que es mereixen, les que fan falta, les que calen.

Repensar la Diada

Deu de fer alguns anys, a la ciutat de Lleida, en un dels sopars d’entrega dels premis Cartes de Desamor, devia ser als vols del 2002 o 2003, aleshores Francesc Pané era regidor responsable de les edicions de la Paeria i juntament amb Antoni Llevot aleshores Regidor de Cultura, compartíem taula i una de les guardonades ens va recordar que, malgrat existia el llegat documental del Liceu Escolar, res no feia la ciutat pel seu record, res no ens indicava que una institució escolar lleidatana, amarada de l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, era a Lleida i havia rebut l’atzucac directe de l’artilleria alemanya que donava suport al bàndol nacional: 48 nens i professors morien aquell 1937.

Aquella conversa vespertina no va caure en sac buit pel que veig, i ara uns anys després la ciutat de Lleida, ha reconegut aquella fita pionera del Liceu escolar, als seus fundadors, però també als seus alumnes i professors i ens hem de felicitar doblement, per una banda perquè se’ns en va fer cas i per l’altra perquè s’ha solucionat un greuge, un deute històric.

Quan passegem per l’avinguda de Blondel a partir d'ara, veurem una figura humana estilitzada, a l’estil d’aquelles figures que detallava Picasso en el seu Gernika, desfigurada a terra, com rememorant als caiguts innocents, que podeu veure en la imatge.

La meva pregunta és, perquè no repensem la Diada?, perquè continuem homenatjant aquelles que defensaven l’arxiduc Carles d’Àustria, en definitiva un altre Rei absolutista en front d’un altre absolutista Felip V, en uns moments on les llibertats eren inexistents i ni tan sols es plantejaven, recordem que fins a 80 anys després no es produeixen les revolucions burgeses americana i francesa.

Perquè l’homenatge de la Diada no esdevé un record de tots aquells que van patir l’ignominia d’una guerra contra la modernitat? Potser si que aleshores parlaríem de llibertat, ara el que fem és fer folklore d’uns fets que res tenen a veure amb llibertat, solidaritat, igualtat, pensem-hi no?

Pep Borrell: europeisme en front de localisme

Des de la perspectiva europea, les coses es veuen diferent, venia a dir-nos Pepe Borrell, a qui senten fantàsticament be els aires centre europeus. Ahir davant d'unes dues-centes persones a Lleida, en Pep es sotmetia a un bombardeig de preguntes al final d'un excel·lent dinar servit a la Finca Prats, amb una organització exquisida per part del Gabinet d'alcaldia; però és que el Pep, el noi de la Pobla, el primer, el Puyol del Barça va venir després, és molt Pep i ens deixava bocabadats amb les seves respostes.

És cert que molts dels que preguntaven ho feien buscant aquell moment de gloria davant d'un auditori que recollia la flor i nata de la societat lleidatana, sempre passa, com si fossin ells els convidats d'honor en lloc d'en Pep, però ell té ja moltes “tables” i de fet ens va oferir un discurs articulat a través de totes i cadascuna de les preguntes més aviat tòpiques que des del localisme ranci que ens és propi se li feien.

Una darrera lliçó, la de cercar noves perspectives, en realitat em va recordar les regles del mètode científic, no oblidem que ell Enginyer aeronàutic i Doctor en economia també el coneix, com coneixia per exemple la viabilitat de l'aeroport de Lleida, que va investigar fa ja 40 anys en la seva tesina de llicenciatura, quina conclusió no va desvetllar, però per no ferir sensibilitats va referir-se a l'aeroport d'Osca que surt de tota lògica.

Ja ho deien els grans que viatjar fa tenir noves perspectives! N'aprendrem?

Montilla, senzillament.

"Gloria a Dios en las alturas recogieron las basuras de mi calle ayer a oscuras y ahora repleta de bombillas....Vamos subiendo la cuesta que ahora mi calle se vistió de fiesta!".

Recordeu en Serrat, aquell de la millor época que li recordo, aquell de “Cantares”, de “Mediterráneo”, com també el més recent, el simfònic o el de Mô; així m'ho imagino jo, així m'imagina la nova proposta, dins d'aquest que és el model de la Catalunya d'avui, la Catalunya real aquella de no oblidar que “cada uno és cada cual”, com ens ho diu a "Fiesta".

Això sí, veiem ara emergir gent a la que no se li ha conegut mai proposta ideològica, que mai no l' ha expressada, que mai res ha dit o res ha aportat, com ara balla aquest nou so, com reivindicant-ho i fa riure al meu entendre, perquè aquesta Catalunya, per la que hem fet un nou Estatut, per la que treballarem de la mà de Pepe Montilla, sempre ha estat enllà, la Catalunya real, la del dia a dia, la de la senyora Maria, la de no arribar a final de mes o arribar-hi malament, és a dir la del 99% dels mortals que vivim i treballem a Catalunya i això és el que fa realment la nostra identitat.

Per això a tots aquells i aquelles d'oportunitat, recordar-els-hi que: “... no hay camino, se hace camino al andar........” i al company Montilla dir-li: Pepe, força!, com tu dius ningú ens pot donar lliçons de catalanitat.

Tendències fascistoides.

Em va sorprendre el discurs absolutament feixista del primer ministre britànic, que en el tractament dels comportaments antisocials feia referència a la necessitat “d’actuar fins i tot abans del naixement potencial del delinqüent”.

Blair, col·lega d’Aznar en el tema de la guerra d’Iraq, ho ha intentat arreglar tot plantejant un descobriment insospitat, segurament la seva ignorància lamentable no en sabia res. Aquest descobriment és el de l’estadística aplicada a les Ciències Socials per a poder identificar sistemàticament quines són les problemàtiques i poder millorar-ne l’actuació de l’Estat.

És lamentable que un determinat tipus de líders estiguin dirigint el món a aquestes alçades de la pel·lícula, amb discursos impropis de qui es diu representant del laborisme (fórmula britànica del socialisme democràtics)

Feu tot el posible per a ser feliços.

Remenant papers vells, he trobat una joia, la còpia d'un document, document original que data del 1692, trobat a l'església de Sant Pau de Bàltimore, aleshores encara colònia britànica; és un text (escrit originàriament en castellà), per a reflexionar-hi, i del que malgrat la data en que va ser escrit, encara té, al meu parer, tota la seva vigència i us en recomano una lectura pausada, atenta i personalitzada, possiblement en algun dels seus paràgrafs us hi trobeu reflectits/des, diu així:

“Marxa plàcidament entre el soroll i la presa i recorda la pau del silenci. Conserva dins del possible i sense claudicar, una bona relació amb totes les persones. Parla la teva veritat amb claredat i mesura; i escolta als altres, fins i tot a l'obtús i l'ignorant, els també tenen la seva història. Evita les persones sorolloses i agressives, elles constitueixen vexacions per a l'esperit. Si et compares amb d' altres pots convertir-te en vanitós, mordaç i desagradable; sempre hi haurà persones millors o pitjors que tu. Gaudeix del que hagis aconseguit tant com dels teus projectes. Conserva sempre l'interès en la teva pròpia professió, però amb humilitat; és una possessió real en els canviants hades del temps. Actua amb prudència en els negocis doncs el mon n'és ple d'ardits, però que aquesta realitat no el cegui davant la virtut i l'honestedat; moltes persones son grans idealistes i a qualsevol lloc la vida n'és plena d'actes heroics. Sigui's tu mateix. Sobre tot, no fingeixis afecte ni siguis pessimista respecte de l'amor, doncs davant de l'aridesa i el desencant, l'amor és perenne com ho és l'herba..... Accepta cordialment el pas dels anys, renunciant airosament a allò que vas aconseguir en la teva joventut: Rècia criança de l'esperit per a protegir-te d'un brusc dissort. I no et torbis amb les fantasies. Molts temors naixen de la fatiga i la soledat. Dins d'una disciplina edificant sigues benèvol amb tu mateix. Tu ets una criatura de l'univers, no inferior als arbres i les estreles. Tu tens els dret de ser aquí. I encara que sigui o no clar davant dels teus ulls, no ho ha dubtes sobre el desenvolupament de l'univers d'acord amb allò que cal ser. Per tant, cal que et mantinguis en pau amb Déu, en qualsevulla forma en que tu concebeixis la seva existència i qualsevol quin sigui el teu treball i quines siguin les teves aspiracions en la estrident confusió de la vida, viu en pau amb la teva ànima. Amb tota la farsa, els tràfecs i els somnis esmicolats, el món és encara bonic en molts aspectes. Cuida't i fes tot el possible per a ser feliç!”

Gallifa, un home bo!

Al Felip el vaig conèixer al 94, era ja director del col·legi Maristes Montserrat de la ciutat de Lleida, em va causar estranyesa de veure el director del col·legi, d'un col.legi religiós, rebre en calça curta i organitzant sortides a peu i en bici. És que era en realitat això, un bon esportista, un amant de la natura. Ara ens ha deixat, com feia uns dies ens deixava també el bo d'en Marc.

D'èll, d'en Gallifa, un record, un article que va escriure a la revista "Presència 7", i de què ens parlava, dons de natura, de fer rutes en bici.

"La vida con otra perspectiva. Vuelta al mundo en bicicleta. por Felip Gallifa i Maqueda

Hay muchas formas de ver la vida. A pie de tierra, caminando. A toda pastilla, desde un coche a ras de suelo. A vista de pájaro, desde el avión. En vuelo rasante desde la bicicleta. La bicicleta es un lujo al alcance de la mano y de los pies de los amantes de aventuras insólitas.

No necesitas una bicicleta de 700.000 pesetas para disfrutar y hacer montaña; incluso con «un hierro» con ruedas puedes empezar, y luego, con una que no pese mucho, puedes mejorar el rendimiento; pero no por mucha sofisticación las piernas irán más ligeras. El complemento, es decir, la información de rutas, salidas dominicales, bibliografía..., lo puedes encontrar en cualquier librería o en Internet.

Luego viene la preparación del cuerpo y de la mente. Disfrutarás más en las subidas que en las bajadas, encontrarás todo tipo de vegetación, escucharás sonidos alucinantes, las fuentes y las ermitas, las gentes y los vientos serán tus cómplices. Una buena compañía, 4 o 5 compañeros de ruta, es imprescindible. Si tienes la oportunidad de tener apoyo logístico, mejor aún.

Elección de la ruta. Y estamos dispuestos a iniciar la ruta. ¿Qué ruta?¿Quieres recorrer todo el Pirineo, desde Llançà hasta Fuenterrabía, en 20 etapas?¿Quieres hacer la ruta de Santiago? ¿Mil kilómetros desde Roncesvalles?¿Sientes la necesidad de hacer el Atlas (Marruecos) y conocer otras formas de vida?¿Has oído hablar de la ruta de la Plata hacia Santiago?¿O te gustaría recorrer la cornisa cantábrica, desde Irún hasta Finisterre, en 8 jornadas?Y por citar otros recorridos apasionantes tienes la sierra de Gredos, la ruta del Cares, el lago Enol, Cercedilla y Peñas Blancas, El Maestrazgo, el Canigó por el Pla de Guillem a Sant Miquel de Cuixà (Francia)...

Un estilo de vida. La BTT (bicicleta todo terreno) es un estilo de vida. Te irá entrando la manía de evitar grasas, reducir dulces, moderar el consumo de alcohol..., sustituyéndolo por verduras, legumbres, frutas y otros alimentos ricos en fibra.

La bicicleta es un buen argumento para dejar el tabaco. Pero sobre todo, tu vida se enriquecerá del contacto con lo sencillo y lo auténtico: el paisaje que ha estado ahí durante millones de años, la tierra que se hace dulce y suave o que se vuelve seca y austera con cada ciclo natural, las flores y los frutos, los sonidos del mar y de las montañas que inundan los valles sin equipos de amplificación...

La amistad y la cercanía de los compañeros que te echan una mano y que se hacen eco de las historias de cada uno, es otro rasgo esencial del estilo de vida que acompaña nuestras rutas en bicicleta. La amistad y la compañía no interrumpen la intimidad cuando uno va en bicicleta. Siempre queda el silencio interior, el encuentro con uno mismo y con sus mejores experiencias y el disfrute de la naturaleza que nos revela el poderío y la sensibilidad de su Creador. Al final de una ruta quedan las experiencias vividas sobre las dos ruedas de una BTT."

canviem imatge

A la recerca de la Catalunya real

Ha calgut sacsejar les consciències i recupera l'essència del patriotisme ben entès per a comprendre que el país no podia viure en la ficció. En les properes eleccions legislatives els ciutadans i les ciutadans d'aquest petit país definiran el model de govern que volen, bé de fet per a ser sincers definiran quina volen que sigui la composició parlamentària de la que haurà de sortir del govern que de fet haurà de desenvolupar el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, al que alguns volen batejar com a Estatut de Miravet, per les trobades auspiciades per Pasqual Maragall, però que per sort crec que li podem dir Estatut de la Ciutadella, que és on veritablement neix.

Sacsejar les consciències deia per a comprendre que el model d'elits heretat de la segona república ja no ens és vàlid i que cal optar per noves fórmules per a fer política, la ciutadania ens les demanda, perquè si valorem els quadres de variable ideològica, quin estudi realitza mes a mes el Centre d'Investigacions Sociològiques, veurem com el 90% de la ciutadania es situa dins de l'espectre 3/6, és a dir des de el centre esquerra, passant pel centre, fins al centre dreta. Obvi és també un lleuger escorament cap al centre dreta, fruit, si més no del nivell de vida que ha igualat la renda per capita francesa i s'aproxima a velocitat de creuer a la germànica, el que ens indica la propensió, la tendència si voleu a l'instint conservador de les coses, no pas en clau politològica, en clau de realitat quotidiana, que és en definitiva el que la gent entén.

Cal que tothom es posi les piles, com vulgarment es diu, per a començar a valorar tots aquells aspectes que de veritat preocupen als nostres conciutadans i establir noves vies, noves fórmules de contacte i de gestió, si s'escau un nou model d'administració, en l'àmbit de la Ciència que la desenvolupa.

El principi fonamental: defugir de mites, defugir les llegendes que envolen la gestió de la res pública i enfortir aquest sentiment patriòtic que ens ha d'evitar d'establir greuges, d'establir posicions de força ultramuntanes més pròpies del segle XIX.