"Gloria a Dios en las alturas recogieron las basuras de mi calle ayer a oscuras y ahora repleta de bombillas....Vamos subiendo la cuesta que ahora mi calle se vistió de fiesta!".
Recordeu en Serrat, aquell de la millor época que li recordo, aquell de “Cantares”, de “Mediterráneo”, com també el més recent, el simfònic o el de Mô; així m'ho imagino jo, així m'imagina la nova proposta, dins d'aquest que és el model de la Catalunya d'avui, la Catalunya real aquella de no oblidar que “cada uno és cada cual”, com ens ho diu a "Fiesta".
Això sí, veiem ara emergir gent a la que no se li ha conegut mai proposta ideològica, que mai no l' ha expressada, que mai res ha dit o res ha aportat, com ara balla aquest nou so, com reivindicant-ho i fa riure al meu entendre, perquè aquesta Catalunya, per la que hem fet un nou Estatut, per la que treballarem de la mà de Pepe Montilla, sempre ha estat enllà, la Catalunya real, la del dia a dia, la de la senyora Maria, la de no arribar a final de mes o arribar-hi malament, és a dir la del 99% dels mortals que vivim i treballem a Catalunya i això és el que fa realment la nostra identitat.
Per això a tots aquells i aquelles d'oportunitat, recordar-els-hi que: “... no hay camino, se hace camino al andar........” i al company Montilla dir-li: Pepe, força!, com tu dius ningú ens pot donar lliçons de catalanitat.
