Els ulls, et deixen testimoni d’allò que la llum ens reflecteix en les retines maldestres com una ombra a la que hem donat nom, com les ombres que una a una lluentegen en el nostre senderi virtual; canviar els vidres d’aquelles ulleres que matisen aquella visió que els anys tornen dificultosa, podria resultar la solució a veure-hi autènticament bé, Autènticament? Realment? Veritablement? Potser tancar aquelles parpelles petites, descansar en la foscor que t’omple el sentit i et comença a deixar descobrir sensacions distintes, diferents, amanides amb aquelles olors que desperten sentiments adormits en els racons recòndits de la ment, mentre els sons del silenci acaronen aquella foscor que ha pogut omplir de llum tota la buidor que les ombres diàfanes no omplien, en seria la solució.
Escoltar les músiques del vent i sentir-lo fregar la teva cara, sense veure’l, és clar, esmunyint una a una les seves notes per entre els plecs de la teva pell, com acaronant un llibre se’t poden descobrir nous paisatges, nous episodis a viure en les essències mateixes dels principis que la vida ens ofereix com quelcom de nou. Obres els ulls a aquells espai en blanc en el que s’hi van escrivint maldestrament els símbols, les grafies, els sons, els fonemes, totes aquelles lletres que, com agafades de la mà, es recullen en elles mateixes per expandir el llenguatge fins a l’infinit mateix dels diàlegs permanents, dels diàlegs amb la vida mateixa, encara que tinguis, i encara, els ulls tancats a les ombres que caminen entre els homes.
Escoltar les músiques del vent i sentir-lo fregar la teva cara, sense veure’l, és clar, esmunyint una a una les seves notes per entre els plecs de la teva pell, com acaronant un llibre se’t poden descobrir nous paisatges, nous episodis a viure en les essències mateixes dels principis que la vida ens ofereix com quelcom de nou. Obres els ulls a aquells espai en blanc en el que s’hi van escrivint maldestrament els símbols, les grafies, els sons, els fonemes, totes aquelles lletres que, com agafades de la mà, es recullen en elles mateixes per expandir el llenguatge fins a l’infinit mateix dels diàlegs permanents, dels diàlegs amb la vida mateixa, encara que tinguis, i encara, els ulls tancats a les ombres que caminen entre els homes.
