I diria aquell ser diminut que gaudeix del sol sobre la fulla que sura en les aigües de l’estany, que el món és una altra cosa que allò que es té a l’abast de la vista? Segurament no, perquè la visió que en té de tot plegat limita la percepció mateixa de les coses i segurament el diminut ser estableix un complex ancoratge mental i determina, ho determina tot a partir del seu entorn més immediat, limitant, per tant, qualsevol amplitud de mires, qualsevol altra possible perspectiva sobre aquella mateixa cosa, que li donaria una nova dimensió, una nou parèntesi, una nova forma d’entendre l’univers mateix.
Va dir Mahatma Gandhi, en un discurs fet el 7 d’agost de 1.942, davant del Congrés Nacional Hindú: “ No volem estar permanentment com a granotes en una toll…”; aquest líder de la no violència, ens esperona en la lluita diària permanent, amb el seu missatge, ens guia per a la consecució de la llibertat personal que ens faci adonar de la nostra limitació de mires del nostre ancoratge en les perspectives limitades de la nostra condició que és humana, una condició que es reconeix en la recerca, però també en l’absència absoluta de valor, com la més universals de les condicions.
Va dir Mahatma Gandhi, en un discurs fet el 7 d’agost de 1.942, davant del Congrés Nacional Hindú: “ No volem estar permanentment com a granotes en una toll…”; aquest líder de la no violència, ens esperona en la lluita diària permanent, amb el seu missatge, ens guia per a la consecució de la llibertat personal que ens faci adonar de la nostra limitació de mires del nostre ancoratge en les perspectives limitades de la nostra condició que és humana, una condició que es reconeix en la recerca, però també en l’absència absoluta de valor, com la més universals de les condicions.
