El president del Consell Parlamentari, Konrad Adenauer en el moment de la signatura de la Llei Fonamental de Bonn. El 23 de maig de 1949, el Bundestag alemany, ratificava una obra mestra del constitucionalisme contemporani, un preàmbul curt, molt curt obria aquest text relativament llarg, 141 articles, però en essència text breu en proporció als texts constitucionals que la segona meitat del segle XX ens oferiria després.
El text preambular de la Llei fonamental de Bonn cita així:
“Conscient de la seva responsabilitat davant Déu i davant els homes, animat de la voluntat de servir a la pau del món, com a membre en igualtat de drets d’una Europa unida, el poble alemany, en virtut del seu poder constituent, s’ha atorgat la present Llei Fonamental. Els alemanys, en els Länder (Estats) de Baden-Wurtem berg, Baixa Saxonia, Baviera, Berlín, Brandeburg, Bremen, Hamburg, Hesse, Mecklemburg-Pomerania Occidental, Renania del Nort-Westfalia, Renania-Palatinat, Saxonia, saxonia-anhalt, Sarre, Scheleswing-Holstein i Turingia, han consumat, en lliure autodeterminació, la unitat i la llibertat d’Alemanya. La present Llei Fonamental regeix, doncs, per a tot el poble alemany.”
Si un text constitucional podria ser exemple fefaent de model federalista hauria de ser aquest, amb clara visió de futur partint d’un context que obre un llarg periple de la historia mundial amarat en la guerra freda, entenent però com a mínim dos factors futuribles però allunyats de tota viabilitat immediata: la unitat europea i la unitat alemanya, a més d’una variable dependent: l’autodeterminació dels Estats citats en el preàmbul.
Enllaç amb la Llei Fonamental de la República Federal d'Alemanya de 23 de maig de 1949 (Butlletí Oficial Federal 1, pàg. 1) (BGBl III 100-1) esmenada per la llei de 26 de novembre de 2001 (Butlletí Oficial Federal 1, pàgina 3219)
El president del Consell Parlamentari, Konrad Adenauer en el moment de la signatura de la Llei Fonamental de Bonn. 
