A la fotografia Meritxell Munné davant de les seves darreres obres per a l'exposició
“Lectures”, una radiografia jeroglífica
Per Albert Balada, Crític d’Art, membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International Association of art critics
Quan un creador prepara la seva obra per a ser exposada, n’ ultima els detalls, en fa les darreres creacions, aleshores és quan intenta d’establir una mena de complicitat entre el seu sens interior, entre la seva experiència, entre la seva visió de les coses, entre el seus coneixements, amb la seva manera de ser la seva personalitat en contrast amb aquell món al que s’ofereix, substancialment amic, però de vegades estrany, al que intenta de captivar, de transportar des de la seva perspectiva, la del creador, a la perspectiva de l’espectador; tot un enginy de la dialèctica humana, que parteix del principi de la determinació del llenguatge, en aquest cas del llenguatge no verbal en la seva dimensió creativa i matèrica.
I us preguntareu el perquè d’aquesta introducció tant teòrica, tant poc concreta sobre l’obra de l’artista que presentem. Doncs pot semblar que parlem de conceptes extremadament objectius i en canvi, si “rellegim” una a una les obres de la creadora –m’agrada més aquest concepte que el d’artista- veurem com Meritxell Munné ens transporta de nou amb les seves “lectures” a un món interior, un món en el que la paraula, de vegades, forma part de l’expressió creativa, però on el concepte mateix de referència és sempre la necessitat de llegir en la persona, en el protagonista de les seves obres, aquella voluntat de transmissió del missatge a través d’un fil conductor que cal descobrir obra o obra, perfil a perfil, però també de tota la exposició en el seu conjunt.
Podríem ser agosarats i veure en aquesta aposta expositiva una mena de radiografia jeroglífica, que cal interpretar, on no hi ha una transposició directa al llenguatge d’us quotidià. Aquesta mena de sinècdoque que ens transporta a la semblança del concepte mateix del terme, el de figura retòrica que amplifica o restringeix el significat d’un mot prenent-ne el tot per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie o l’espècie pel gènere, que ens descriu a la perfecció el treball que traç a traç, però també en l’aposta de color i pigment, amb energia, amb discurs, va omplint aquell blanc que es transforma a mida del que ens vol dir.
Tantes vegades podem descobrir històries d’aquell intimisme barceloní en l’obra de la Munné i aquest cop també , un retrat gairebé sempre simbòlic de la dona com a subjecte i objecte del seu missatge, on en la seva exposició ens presenta una història complexa, però a l’hora urbana, íntima, a la vegada que ens fa un retrat de ciutadania, de sensacions, de complexos, de misteris, de virtuts, tot incardinat en aquella simplicitat de formes, de vegades només perceptibles pel traç del carbó, de vegades suggerents, de vegades místiques en l’ us de la tècnica del pastel, per exemple.
“Lectures”, aquesta darrera aposta, ens convida un cop més a sentir aquella visió global que l’autora té de tot plegat, a descobrir-la en la senzillesa amb la que vesteix de color les seves criatures sorgides, en aquest cas, de la seva relació amb la paraula, amb el text inspirador, sempre defugint estàndards que no siguin els propis que es marca en la seva línia discursiva, però sempre novadores. Si llegim els colors descobrirem també una part d’aquesta relació que sustenta l’estructura d’un grup humà, que ella ens intenta de descobrir, tant en el seu aspecte espacial com en la divisió social mateixa, però on sempre la dona és centre d’aquest retrat especial en el que ens descriu sensacions com ara la impaciència, l’enuig, la preocupació, la sorpresa, el goig.... d’una dona que ens fa la crònica d’un temps, d’un país a través dels seus retrats epidèrmics, els de Meritxell Munné.
