Imatge davant del Parlament italià a Roma, Juny de 2008Roma, fa un any, potser menys, quan vaig decidir d’anar-hi, com un paisatge a descobrir; decidir en hores escasses fugir de la realitat quotidiana i amarar-te en el misteri d’una ciutat veritablement eterna. Poc que podia suposar el que passaria just un mes desprès el juliol de 2008, segurament la cara de sorpresa quan vaig anunciar aquelles vacances curtes, vaja un cap de setmana llarg, m’hauria pogut donar una pista, però la meva ingenuïtat no esta feta per conviure amb la malevolència com tampoc amb les vanitats. Els passejos, el descobrir racons que tanta gent havia descobert abans que un mateix, el perdre’s per aquells carrerons com sorgits de les pel·lícules en blanc i negre o menjar en un restaurant obrer del trastevere, segurament haurien d’haver esborrat de la mà de la canícula, aquella que sembla permanent a la Roma de mig any, aquella innocència plàcida de qui confia, però ni així, segurament calia, com una pertinença del destí, descobrir aquella història real, una maquinació permanent, que potser neix en el moment que el meu mentor, vint i dos anys enrere em pregunta si n’estic veritablement convençut de militar... i és clar que calia, pensava, potser el que no podria preveure serien els companys de viatge, els mals companys diria jo... potser ell, el mentor, si que ho coneixia. Hores d’ara els bons records del 2008 són aquella estança a Roma, poder tancar els ulls en el panteó, gaudir del recorregut de la llum del sol o trobar-te en un cafè de les rodalies a Antonio Negri o fruir del darrer llibre de Giovanni Sartori, això a més de poder anar agafat de la mà de la teva dona, passejant en calma per la Via venetto a glops d’aigua fresca i de gelat, com descobrir esglésies fantàstiques en el cor mateix de Roma; la resta, queda per la consciència d’aquells mals companys de viatge, del viatge militant vull dir, que hores d’ara he deixat de banda, només amb l’amargor de cor de que mentre tant van fent la seva. Em queda però el suposar que més d’hora que tard, parafrasejant a l’ expresident xilè Salvador Allende, tornarà l’home lliure a passejar per les amples alberedes... Ara però el record permanent de Roma apaivaga tota rancúnia i m’encara a nous destins vitals, lluny d’aquelles servils misèries.
